D’una banda, la vergonya. Em fa vergonya el joc entre els partits independentistes. Vergonya d’haver de viure l’absurda i burda competició diària entre els nostres dirigents, anunciant cadascú el seu magnífic acord. Acords que, tots ho sabem, signats només amb el PSC i el PSOE, tenen un venciment assegurat. Quan la dreta espanyola governi Espanya, caldrà tornar a començar. Tots sabem que els acords haurien de ser d’estat i no de partit. Però no ho són. I no ho són perquè els dirigents independentistes no volen assumir que tenen set vots al Congrés espanyol, però no compten amb la mobilització i la confiança del gruix de la societat catalana.
L’independentisme d’avui té milers de convençuts reclosos a casa, amb sensació de fracàs col·lectiu i sense horitzó polític. Un cop més, dotzenes de confabulacions tertulianes, presidides per bones intencions però marcades per una psicopatologia del pessimisme.
En una d’elles, el ponent és Salvador Cardús. Fa una intervenció intel·ligent sobre la immigració. Es pregunta què passaria a Catalunya sense immigració i planteja la qüestió a la qual vull referir-me: integrar-los a què? Quin és el vincle entre ells i nosaltres?
Mentre l’escolto, em ve al cap la darrera conversa amb el president Puigdemont, al seu exili. Aviat farà tres anys. Li vaig comentar les raons que em portaven a deixar JUNTS, però com que no calia allargar-nos-hi, vam aprofitar el temps per comentar els problemes de Catalunya. Entre d’altres, li vaig citar la immigració. "El problema no és que arribi immigració —vaig dir—, som un país d’immigració i ho seguirem sent; el problema és que la gent arriba a una Catalunya en què la catalanitat està deixant de ser el vincle que cohesiona la societat i la relació entre uns i altres".
La catalanitat inclou la llengua, però no només això. Inclou un conjunt de valors i actituds sobre els quals s’ha construït i ha existit la nació dels catalans. Ara mateix, la catalanitat està desdibuixada i els homes i dones que arriben d’altres indrets no la perceben. De fet, està tan conceptualment malmesa que, lamentablement, ni un bon nombre de catalans no són conscients del que suposa perdre-la.
Reitero: Catalunya és un país d’immigracions, ara i sempre. I ho seguirà essent. Però poques vegades abans la societat catalana havia rebut els nous catalans amb una catalanitat tan líquida. I tinguem-ho clar: la catalanitat no s’enforteix tancant fronteres. Més aviat al contrari, la catalanitat ha brollat, s’ha reforçat i engrandit mirant al món i a les seves circumstàncies; definint un marc d’idees col·lectives que han permès a moltes generacions de catalans estar en el món, compartint una idea pròpia de país, encara més essencial pel fet de no posseir un estat adequat.
Ara mateix, els immigrants que arriben a Catalunya ho fan en un context d’espanyolitat. No saben què és la catalanitat, i ningú fa cap esforç per explicar-ho. El problema estructural de Catalunya no és la immigració, sinó la pretensió permanent de destrucció de la catalanitat que persegueix el nacionalisme d’estat espanyol des de fa segles. Conec molta gent recentment arribada amb ganes de ser part del país que no sap en quin país viu. Al meu entendre, doncs, afrontar les complexitats socials que genera la immigració té més a veure amb com assegurar el vincle amb la catalanitat que no pas amb el control de les fronteres.
Què és la catalanitat? És el constructe històric dels catalans. És l’eina de cohesió elaborada pel pòsit de dotzenes de generacions. És la mirada oberta al món i al futur que ha caracteritzat sempre els catalans. És el conjunt de trets i valors essencials que compartim els qui vivim a Catalunya. És tot allò que està per sota i per sobre de la lògica diversitat política i de pensament del conjunt de la societat catalana. És el ciment que relliga la convivència i les regles del joc bàsiques. És la constitució cívica. És el marc de drets i deures que compartim els catalans, vells o nous.
Tothom que arriba a Catalunya hauria de tenir l’oportunitat de saber-ho. La llengua catalana, per exemple, és un element de cohesió imprescindible. Com ho és la convicció democràtica i la voluntat de prosperar de manera justa i compartida. Com ho és la confiança en la societat civil. Com ho és la unitat política associada al pactisme i al consens davant d’un estat ineficient. De la mateixa manera que ho és una idea de benestar que ha d’arribar a tothom, amb l’educació, la sanitat i alguns altres elements en primer pla.
Com també és catalanitat una pràctica intel·ligent i no excloent del plurilingüisme, una priorització del municipalisme i les ciutats. També ho és la voluntat d’autogovern i de bon govern a tots els nivells de l’administració. I ho és un europeisme inequívoc o un anhel inqüestionable d’entesa i cooperació amb la societat espanyola. També és catalanitat el compromís amb una civilitat universalista.
En definitiva, catalanitat són valors i principis compartits i una voluntat de convivència basada en drets i deures. La catalanitat és unitat cívica i és defensar un projecte de país democràtic, just, pròsper, benestant, avançat, inclusiu i ben autogovernat.
La catalanitat és, per tant, el vincle. A tots ens correspon afinar-ne la consistència. És el patró de país que tots hauríem de conèixer i defensar. Per començar, els partits catalanistes, almenys aquells que aspiren a connectar amb la centralitat cívica del país.
La catalanitat és la manera d’entendre’ns, d’aprofitar els nostres atributs col·lectius per estar en el món d’una manera conscient i digna. És la manera d’explicar on s’està quan s’està a Catalunya. Sí, és el vincle. No tenim per què suposar que és un vincle millor que qualsevol altre, però tampoc tenim per què acceptar que desaparegui, subsumit en un estat que no respecta ni la nació dels catalans, ni els seus drets democràtics, lingüístics o fiscals.
Em sembla evident que no és exactament el mateix la catalanitat que l’espanyolitat. Entre altres coses, perquè l’espanyolitat que hem conegut fins ara ha tingut un fonament autoritari, sempre disposat a minimitzar, assimilar o fins i tot liquidar la catalanitat. Des de l’octubre del 2017, ja no només l’independentisme o el catalanisme estan a la defensiva: és la mateixa idea de catalanitat la que està quedant acorralada.
És greu, perquè és la catalanitat el vincle entre els catalans, immigrants o no. El nexe no està en les estratègies més o menys confuses dels partits catalans, ni en el que ens proposa Pedro Sánchez, ni en l’assimilació de Catalunya que desitja el gran poder de l’Estat espanyol.
El vincle, el nexe, és la catalanitat, ben definida, millor explicada i més ben lluitada. És allò que compartim, allò que ve del passat, però també allò que ens projecta cap al futur. És allò que construïm tots els catalans que s’hi vulguin implicar. Potser, si recuperem els trets bàsics de la catalanitat, els partits podran traduir-ho en un projecte de país engrescador.
De moment, tot això forma part de les tertúlies, però és un detall esperançador. Tinc la impressió que, com en tants altres moments de desorientació política, no és en l’àmbit polític, sinó en el cívic on s’està revelant la capacitat de resistència i d’esperança.