La ressaca de les eleccions andaluses ha arribat a les costes més insospitades. Juan Manuel Moreno Bonilla, folgat guanyador, queda eclipsat per una nova nèmesis petita i lluitadora. Es diu, es comenta, que Adelante Andalucía va acaparar els escons que li feien falta al PP per a arribar a la majoria absoluta. Per a més inri, els de José Ignacio García han triomfat al marge de Por Andalucía i han refutat el conte de la lletera de la unitat de l'esquerra. No hi ha garantia d'èxit a armar uns mots encreuats de sigles sota una mateixa candidatura.
Llegeix aquí l'article en castellà.
La premsa espanyola ha començat a assumir la fortalesa de les “esquerres territorials”. Es refereixen amb aquesta etiqueta a formacions com el BNG, la Chunta Aragonesista o EH Bildu. Segons sembla, les esquerres d'obediència estatal no són “territorials” perquè Espanya no pertany a l'àmbit terrestre sinó a l'ordre celestial. Antonio Maíllo ha anat més enllà i ha rebutjat la “moda de l'esquerra trossejada” amb la teoria que les “temptacions confederals” beneficien al PSOE. Aquest mateix PSOE que ve de perdre dos escons a Andalusia.
Curiosament, l'anàlisi de Maíllo coincideix amb el de Josep Borrell, que alertava en X sobre la fragmentació d'Espanya. “Un govern dependent d'una confederació d‘esquerres sobiranistes seria catastròfic”. Segons el veterà socialista, l'esquerra porta en el seu codi genètic el rebuig al nacionalisme perquè divideix als treballadors. El nacionalisme, és clar, sempre són els altres. L'hemeroteca encara recorda a Borrell en els mateixos guateques de Societat Civil Catalana que freqüentaven Vox, Falange i Democràcia Nacional. Visqui la unitat proletària.
L'enlairament d'Adelante Andalucía ha reanimat el debat sobre la via Rufián. Encara que ERC i EH Bildu repeteixen que no van per feina, la premsa ha animat una reflexió que concerneix més a les esquerres espanyoles que a les nacions sense estat. A hores d'ara, la idea d'“esquerra trossejada” defineix amb fidelitat l'aldarull organitzatiu del que un dia va ser Unides Podem. Les baralles intestines no sols enterboleixen les relacions personals, sinó que a més desgasten les sigles i descoratgen als votants.
Durant un col·loqui ofert a Madrid pel Club Segle XXI, Gabriel Rufián s'ha ofert a articular “una confluència entre formacions polítiques estatals i sobiranistes”.
En principi, el seu diagnòstic és encertat: si l'espai que queda a l'esquerra del PSOE s'enfonsa, el PP i Vox arribaran sense esforç a la Moncloa. Es tractaria de treure el màxim partit al sistema D’Hondt. Hi ha una paradoxa, no obstant això, que sembla quedar en segon pla. Les esquerres més reeixides són aquelles que menys necessiten parlar de la unitat de l'esquerra. És legítim somiar a assaltar els cels, però a vegades cal posar els peus en la terra.