Durant anys, molts catalans vam sentir que exageràvem. Que allò de la judicialització de la política era una obsessió nostra. Que els jutges només actuaven per garantir el compliment de la llei. Que les clavegueres de l'Estat eren una fantasia conspirativa. Que els excessos eren excepcions. Que la democràcia espanyola disposava de prou mecanismes de correcció per impedir qualsevol deriva.
Ara resulta que els mateixos que ens ho deien denuncien exactament el mateix.
Quan els tribunals perseguien urnes, inhabilitaven presidents de la Generalitat o reinterpretaven les lleis per adaptar-les a les necessitats de la unitat d'Espanya, PP i PSOE aplaudien amb entusiasme. Quan els aparells de l'Estat es mobilitzaven contra l'independentisme, gairebé ningú a Madrid mostrava cap preocupació per la separació de poders. Tot era legítim perquè l'objectiu era superior: preservar el règim.
El problema és que, un cop alliberat, ningú no pot engabiar el Leviatan. Quan els dos grans partits del règim van decidir convertir la justícia en una eina de combat polític permanent, van assumir que sempre la controlarien. Quan van ampliar les facultats d'un poder judicial pràcticament immune al control democràtic, van donar per fet que l'arma només apuntaria en una direcció. Quan van normalitzar la idea que els conflictes polítics es resolen als jutjats, no a les urnes ni als parlaments, van sembrar una llavor que inevitablement acabaria germinant.
Ara descobreixen que els monstres institucionals tenen vida pròpia. És un error interpretar el que passa com una simple batalla entre PSOE i PP. La corrupció, les investigacions, les filtracions i les causes judicials que afecten dirigents d'un i altre bàndol són només els símptomes visibles d'una malaltia molt més profunda. El problema no és que el sistema funcioni malament. El problema és que funciona exactament com va ser concebut. La corrupció és un element intrínsec del sistema, als tres poders de l’Estat, governi qui governi.
La Transició espanyola és presentada sovint com una ruptura exemplar amb la dictadura. Però va ser sobretot una operació de continuïtat controlada. Les estructures fonamentals de l'Estat van romandre intactes. També la judicatura. També les elits administratives. També una determinada concepció de la unitat nacional situada per damunt de qualsevol altra consideració democràtica. No es va desmantellar el vell aparell de poder. Se li va canviar la façana.
Durant dècades, aquell equilibri va funcionar perquè els dos grans partits es repartien les institucions, alternaven governs i compartien les regles bàsiques del joc. Però els règims polítics no són eterns. S'esgoten. Acumulen contradiccions. Perden legitimitat. Les costures comencen a tensar-se fins que un dia apareixen les primeres esquerdes. Unes esquerdes que ja són visibles.
La crisi territorial continua oberta. La confiança ciutadana en les institucions cau any rere any. El bipartidisme ja no garanteix estabilitat. El poder judicial és percebut cada vegada més com un actor polític. Les acusacions de corrupció afecten les principals formacions del règim. Les institucions que havien de generar consens produeixen confrontació.
Tot això recorda, salvant les distàncies, el que passa al Regne Unit. Durant molt temps es va considerar impossible qüestionar la continuïtat de l'Estat britànic. Avui, els moviments sobiranistes condicionen o governen totes les nacions que l'integren. Escòcia continua mirant cap a la independència. Irlanda del Nord debat obertament la reunificació. Gal·les reivindica més sobirania. Les estructures que semblaven permanents han deixat de semblar-ho.
Els estats no acostumen a desaparèixer d'un dia per l'altre. Primer perden capacitat de generar consens. Després perden credibilitat. Finalment perden autoritat moral.
Espanya encara és lluny d'aquest punt. Però potser ja ha entrat en una fase nova. Una fase en què els mecanismes creats per preservar el règim comencen a erosionar-lo. Una fase en què les eines dissenyades per neutralitzar dissidències externes són utilitzades pels mateixos guardians del sistema contra els seus rivals. Una fase en què el Leviatan ja no defensa els seus creadors sinó que els devora.
Potser la pregunta ja no és qui ocuparà la Moncloa després d’aquesta crisi, o de la pròxima. Potser la pregunta és quant de temps podrà continuar funcionant un sistema que ha convertit les seves pròpies institucions en armes de guerra política. Perquè la història ens ensenya una lliçó recurrent: els règims poden sobreviure molts anys a les seves contradiccions, però arriba un moment en què les contradiccions acaben definint el règim. I quan això passa, el desenllaç deixa de dependre dels seus arquitectes. Depèn de la mida de les esquerdes.