Sovint escolto els tertulians radiofònics matinals. Fa dies que s’esgarrifen amb les enquestes que posen en relleu la mentalitat de les joves generacions: impregnats d’individualisme, desorientació política, ignorància històrica i un culte a una mena d’exhibicionisme digital que sembla compensar-los per notables insatisfaccions, la falta de perspectives i el sentit de la vida. En el cas dels nois, a més, s’hi suma un renovat masclisme defensiu que creix arreu.
Quan sento aquests comentaris, sempre penso que, com sol passar, parlen del percentatge que no els agrada i ignoren el percentatge dels qui, malgrat tot, mantenen un vincle saludable amb la memòria col·lectiva, la voluntat de saber, les virtuts de la democràcia o un ús sensat de les oportunitats tecnològiques.
Però també, quan reflexiono sobre els seus benintencionats arguments, no puc sostreure’m d’una sensació més antipàtica. Per què s’estranyen del que passa als joves i no analitzen el paper que hi tenen els adults? Al cap i a la fi, els joves els eduquem els grans. Els eduquen professors, en la seva gran majoria, ben predisposats. Els eduquen pares i, en molts casos, avis que els desitgen el millor. Però entre tants educadors i pares benintencionats, el resultat són joves farcits de coneixements però desproveïts de valors. Alguns troben la manera d’afrontar-ho. Altres no saben com estar en el món en què viuen. Alguns passen de tot.
En tot cas, els uns i els altres, almenys una majoria, tenen alguna cosa en comú: no creuen en la política ni confien en la democràcia. Però per què hi haurien de creure si la política ha esdevingut un espectacle incomprensible i la democràcia una paraula sense sentit?
La qüestió és: qui els forma com a ciutadans? On són les matèries que corresponen al segle en què vivim?
Recordo que als anys setanta, després de la mort de Franco, es va posar de moda editar llibres amb títols suggeridors: Què és la democràcia?, Què són els partits polítics? Els joves d’aquella època anhelàvem la democràcia. No serà que un cop obtinguda ja vam donar la feina per feta?
Els adolescents d’ara, què saben de tot això? Literalment res. Què sabem del dret a ser ensenyats amb coses útils per afrontar la vida? Què saben del dret a conèixer el passat d’una manera que no sigui ni avorrida ni falsària? Què saben d’un sistema institucional entestat a emmascarar els problemes reals amb solucions que no ho són?
Estimats adults, tenim uns joves molt millors del que pensem. Però tenen un doble problema. D’una banda, estan sotmesos al mandat d’unes eines digitals que apliquen malament el seu potencial alliberador per la cobdícia impúdica dels seus propietaris. Però, d'altra banda, a més, els fallen estrepitosament les eines institucionals democràtiques.
Van ser molts els joves que es van il·lusionar el 2017 amb la independència perquè van intuir que aquella possibilitat de canvi polític era una oportunitat per comptar amb institucions realment construïdes al servei de la ciutadania i, en concret, d’ells mateixos. Molts representants d’aquella generació d’adolescents són avui joves sense especial il·lusió. Salaris baixos. Feina escassa. Habitatge impossible. I un horitzó indesxifrable en un món que no convida a l’optimisme. Com voleu que no optin per l’individualisme? Tot l’entorn en què viuen, especialment a Catalunya, és escassament esperançador.
La meva generació es posa les mans al cap, però és la responsable del que passa als joves. Vam deixar l’adolescència pitjor formats que ara, però animats per la convicció que la democràcia i la política canviarien la vida. Això donava esperança i convicció. Ara, els joves aprenen coses sense saber per a què serveixen, i ningú els ensenya el sentit de la democràcia i de la llibertat, que, com deia Montserrat Roig, s’ha d’aprendre cada dia i tota la vida.
El problema principal dels joves són les xarxes o és l’estat de la política i de la democràcia que els posem a l’abast? L’antiga esquerra fa d’esquerra d’una realitat que no existeix. L’antiga dreta fa de dreta en una realitat que l’extrema dreta domina des de les xarxes i el populisme. Els nacionalismes reapareixen donant solucions que passen pel tancament i l’individualisme.
I els joves catalans, al mig de tot plegat. Un sistema institucional petit, sense eines adequades, subordinat a un poder llunyà que fa de la distorsió del sistema la garantia del seu poder.
Els adolescents, al meu entendre, necessiten unes institucions educatives, de govern i de representació de qualitat que no tenen i que no tindran mentre l’autogovern i la correcta utilització dels recursos públics estiguin en mans dels governs allunyats i més preocupats per mantenir la ficció unitarista que no pas la gran democràcia.
Al món s’està produint una convergència antisocial entre el populisme conservador i els magnats tecnològics. El món necessita reaccionar. Catalunya, encara més. Des de l’any 2017 els joves viuen en un país sense política de futur, embarrancada en populismes practicats des de tot arreu. Comencem per refer la política i pot ser que els joves recuperin alguna dosi d’esperança i sentit de comunitat.
El gran conflicte que afronten els joves no té a veure amb la dependència digital. Aquest és un problema conseqüent d’un altre més profund: el populisme polític en què vivim instal·lats els grans. Crec que l’individualisme fetitxista i iconòlatra dels joves és una conseqüència del populisme polític i ideològic dels adults, siguin governants o governats. La política fa massa temps que viu enrocada en si mateixa, despreocupada de conrear la felicitat pública dels joves, segurament una de les seves obligacions morals.
El món en què viuen els joves l’hem fet els adults. Sembla que hem oblidat que el cervell adolescent està orientat al futur i no coneix el passat per ciència infusa. Els joves viuen orientats a anticipar metes, projectes i objectius. Viuen imaginant futurs, creant utopies. Viuen definint la seva pròpia identitat. Els humans, però especialment els joves, som éssers expectants. Tenim necessitat de futur, especialment els joves. I el futur és esperança o és por. I que els joves estiguin orientats a la por o a l’esperança depèn, en gran mesura, dels adults: governants i governats.
I l’esperança brolla de la bona política, de la mateixa manera que la por neix del populisme. En un món farcit de populisme polític, què voleu que pensin els joves? El populisme polític els posa davant d’una confrontació permanent de bàndols en conflicte per qüestions ideològiques genèriques, mentre viuen en escoles amb programes d’estudis desfasats o mal dotats. El populisme deixa de banda els projectes polítics transformadors que donin esperança a les vides. Fa de la democràcia una paròdia. Repeteix falsedats sabent que ho són.
Mentre els adults no canviem el domini del populisme per una política orientada a la felicitat pública, no ens posem les mans al cap si els joves prefereixen TikTok a la vida democràtica. Sincerament, penso que el desengany dels joves té molt a veure amb la impotència dels adults.