Miro d’anticipar què serà el 2025 en termes polítics. Vull imaginar si d’aquí a dotze mesos alguna cosa haurà canviat en el panorama polític. Però no, no veig la possibilitat d’algun canvi a millor. Em costa creure que el món, que Espanya, que Catalunya puguin anar a pitjor, però és probable que hi vagin. Escolto Xavier Antich, president d’Òmnium, reclamar obrir una nova etapa en l’independentisme. És una reclamació necessària, però es produirà?
És d’agrair que algun articulista plantegi, de tant en tant, alguna crida a l’optimisme en relació amb l’any que comença, però, francament, no veig per on agafar-m’hi. Vivim instal·lats en una mena d’aporia, de moment sense solució a la vista, sense camí identificable.
És obvi que, a escala mundial, s’està obrint una nova etapa, però seria una sorpresa que un dirigent com Trump, que sintetitza tots els mals que acompanyen els sistemes democràtics del nostre temps, acompanyat per éssers emmalaltits pel seu propi poder i riquesa, com Elon Musk, pugui oferir res de bo.
També costa creure que, a l’altre costat, l’absolutisme de Putin afegeixi cap engruna de bon sentit a l’estupidesa amb què governa amb mà de ferro i pur militarisme el seu propi país i les relacions internacionals.
Recordo haver llegit fa anys una menció de Norbert Elias al procés de descivilitzacióque ell assegurava que s’havia produït en el context de les guerres mundials del segle XX. Fos com fos, el dia d'avui, és difícil negar que en la nostra civilització creix el desajust entre les solucions que proposa la política i les solucions que voldríem la gent.
En tot cas, el cas espanyol no convida a l’optimisme. Encallats en la perpetuació de conflictes crònics. Amarrats a problemes irreals, per no resoldre els reals. El gran poder estatal s’entreté marejant-nos.
Tinc la convicció que el gran poder de l’Estat, un cop ha donat per vençut l’independentisme, ha fixat els grans objectius de la política espanyola. La dreta política, empresarial, mediàtica i cultural, també una part del mateix PSOE, la capçalera dels aparells estatals i els poders fàctics econòmics, van a per totes. La seva estratègia és tornar a consolidar tot el poder polític i econòmic entorn del districte federal madrileny i els beneficis personals i grupals que els comporta seguir concentrant-hi el poder i la riquesa.
Díaz Ayuso és la portaveu d’una idea d’Espanya mai anunciada, però explícita, i en evident procés de ratificació pràctica: més centralització, menys autonomisme; més dreta, menys esquerra; més espanyolisme, menys catalanisme o casos similars; més Espanya-Madrid, molta menys Catalunya; més autoritarisme, menys democràcia; més populisme i individualisme conservador, menys progressisme i comunitat. Aquestes són les premisses que guien la raó d'estat que governa el gran poder espanyol.
El gran poder espanyolista pensa que Pedro Sánchez va massa per lliure i, ara com ara, és l’única peça que els incomoda. La dreta espanyola no suporta els acords amb l’independentisme perquè mantenir viu el conflicte amb Catalunya és la coartada que els manté al capdavant d’un estat excloent i autoritari. Sense catalanisme abans i sense independentisme ara, l’ideari espanyolista no té contra qui emmascarar el seu monopoli de l’aparell estatal.
Per això van darrere Pedro Sánchez. Està contravenint una de les regles fonamentals de l’espanyolisme: mantenir viu el conflicte amb Catalunya com a millor argument per mantenir usdefruit unilateral i exclusiu de l’Estat.
Veurem si la capacitat de resistència del president espanyol es mantindrà tot el 2025. No sembla clar que el seu PSOE sigui capaç d’introduir cap variant en la seva lluita numantina per mantenir-se al capdavant del govern. No els veig capaços de revertir la victòria de les dretes en la batalla a favor dels seus objectius històrics: consolidar el seu poder monopolista de l’Estat i assimilar políticament i culturalment Catalunya. Una assimilació que emmascara el principal objectiu de la política conservadora espanyola: mantenir una Catalunya fiscalment subordinada al servei d’un estat focalitzat en beneficiar el gran districte federal madrileny i, per tant, garantir el seu poder i riquesa.
L’única incògnita del 2025 és si el PSOE de Sánchez voldrà o podrà mantenir l’exigua majoria parlamentària que li dona suport i fins a on acceptarà cedir a les demandes de Junts. Per Madrid, fins i tot entre el vell progressisme, ara part de la renaixença conservadora, córrer la idea que aviat tocarà cedir el poder a les dretes.
I a Catalunya? Què pot haver canviat d’aquí a 12 mesos? No crec que s’hagi modificat l’ànim d’incertesa de la societat catalana. Tampoc és previsible que el president Illa hagi tractat de modelar a la baixa el seu programa de catalanisme espanyolista. Al PSC li va bé practicar aquesta mena de centrisme favorable a mantenir les coses com estan. Bo per ells, tranquil·litzador per a molts catalans escaldats, però dramàticament enganyós per al futur de la societat catalana. Suposa mantenir una Catalunya estancada, subordinada i servidora dels interessos dels partits que tenen per objectiu que l’aportació fiscal de Catalunya sigui controlada des de Madrid, cosa que més agrairan els dirigents del PSOE i fins i tot del PP.
Se suposa que l’ERC d’Oriol Junqueras farà un esforç per reinventar-se. Està per veure per on sortirà. Serà engolit pels seus propis fantasmes? Serà el partit de l’ideari espanyolista que proposen Tardà i Rufián? Sabrem exactament què pretén el seu líder? Segurament accentuarà el discurs crític amb el PSOE de Sánchez, mirant de reüll al president Puigdemont, però sense modificar el seu ànim de pacte amb les esquerres espanyoles i la seva obsessió per identificar Junts amb les dretes catalanes. Quin dia, aquells que pregonen l’independentisme entendran que aconseguir la independència, o almenys caminar-hi, suposa entendre que la cooperació entre els diferents sectors socials és un objectiu lloable, però a més imprescindible. Probablement veurem un Junqueras encara més gesticulador, però res fa pensar que deixi de banda el seu objectiu principal de sempre: batre els oponents de dins de casa.
És obvi que els comuns seguiran sense voler entendre que la lluita central a Catalunya no és entre les esquerres i les dretes catalanes. La lluita principal dels catalans està plantejada amb l’Estat espanyol i els partits que el monopolitzen. Però acceptar això és assumir massa errors i complexitats. És més senzill l’esquematisme polític i “qui dies passa, anys empeny”, per molt que la societat catalana segueixi perdent qualitat de vida i oportunitats, i Espanya es decanti més i més cap a una dreta obtusa que comportarà encara més greuges a la societat catalana.
I Junts? Tot fa pensar que esperarà l’aplicació més o menys definitiva de l’amnistia, previsible cap a finals d’any, per tancar una etapa de provisionalitat que ja fa massa anys que dura. Sabrà desplegar el seu propòsit fundacional i situar-se en la centralitat social de la política catalana? Sabrà raonar l’ideal independentista amb la defensa més aferrissada i efectiva dels interessos quotidians dels catalans? Aconseguirà superar el tic partidista que arrossega, com tota la política catalanista? Serà capaç d’evitar la temptació de recrear-se en una mena de nova Convergència? Veurem. Al meu entendre, la defensa dels interessos de la dreta catalana ja està prou ben representada pel PSC del president Illa i el PSOE del president Sánchez. Cal mirar al centre i a un progressisme eficaç.
En el seu dia molts vam pensar que Junts podia ser una organització diferent dels partits catalans tradicionals. Vam creure que podia construir un nou centrisme, capaç d’aglutinar els interessos diversos, però prou compatibles davant de les polítiques estatals, de la Catalunya de les classes mitjanes, professionals, autònomes i treballadores. De moment, sembla que les coses no van en aquesta direcció. Aparentment, res apunta que el 2025 obri un camí nou. Sembla que consolidaran posicions els que enyoren formulacions que la història ha deixat enrere.
Junts havia de ser un vehicle nou, que sumés tot el que cal per fer front i guanyar l’Estat i els partits espanyols. De moment, no ho és. ERC havia de ser el partit de la independència; de moment no ho és. La CUP havia de ser... què havia de ser?
De moment, cap partit independentista està sent capaç de sortir de si mateix i reconstituir la força social necessària per mirar de tu a tu el poder espanyol i l’Estat que l’articula. Saber guanyar a l’Estat és la qüestió. I, francament, sobre això queda molt per aprendre.
Comparteixo, doncs, la idea d’en Xavier Antich, president d’Òmnium: l’independentisme ha de canviar de cicle. Un canvi de cicle només pot començar deixant enrere la petita política en benefici de la Gran Política.
I la Gran Política suposa ser pensada per enfortir i mobilitzar el segment més ampli possible de la societat catalana, identificar els problemes reals que pateix la gent, proposar solucions adequades, aprendre de l’experiència, renegar del partidisme i del joc maniqueu, saber combinar ideals i pragmatisme, i oferir esperança sense menystenir l’estabilitat que exigeix la vida de la gran majoria.
La Gran Política és la que sap deixar de ser el principal problema i sap oferir solucions. La que anticipa, la que projecta, la que admet errors, la que és clara, la que ofereix il·lusió. Però no veig cap indici que em permeti pensar que el 2025 sigui aprofitat per l’independentisme per reprendre una manera de fer efectiva i ben raonada. Tant de bo m’equivoqui.