Francament, comptava que es produís, però acariciava l’esperança d’una altra cosa. Òbviament, esperava des de fa temps una reunió, amb to de gran política, entre els màxims dirigents de Junts i d'ERC. Ho esperava i ho espero, perquè Catalunya està lluny de la independència i també en un procés de retrocés social, polític, econòmic i cultural, a més de lingüístic.
Els que hem pensat que la situació que arrossega Catalunya des de fa cinc dècades exigia i exigeix pacte social i unitat política per assolir els grans objectius nacionals constatem cada dia que el govern autonòmic català està en mans del PSC, que el catalanisme està en retrocés, que el poder polític real de l’independentisme està en el punt més baix dels darrers vint anys, i que la dreta espanyola i el conjunt del poder oligàrquic espanyol s’apropen a la recuperació del govern estatal. En síntesi, l’espanyolisme està consolidant l’hegemonia ideològica i política a Catalunya, i el catalanisme (i la mateixa idea de catalanitat) està retrocedint.
El que esperava, per tant, no s’ha produït. Els líders de l’independentisme no es veien des de feia anys i s’han vist d’una manera que no era la que calia. Estant les coses com estan, la paraula "anys" sona a eternitat. O a frivolitat política extrema. Ja sé que l’excusa són els congressos, però, en qualsevol cas, em resulta inacceptable. Són els dos líders clau de l’octubre del 2017. Ni l’antipatia que es puguin tenir és excusa si atresoren la mínima consciència d’homes d’estat català que se’ls suposa.
Tots dos afirmen que treballen al servei del país, però crec que cap dels dos hauria de dubtar que el primer servei al país passa per aconseguir que l’independentisme s’entengui, o almenys treballin per entendre’s. De la reunió n’hem obtingut titulars obvis. Ens hem familiaritzat amb la simpàtica matrícula del cotxe del president Puigdemont. El periodisme n’ha quedat enfervorit. Certament, es conformen amb poc.
Més enllà, poca cosa. Això sí, els reunits han destacat la importància d’iniciar una nova etapa. Van tard, però més val això que res. Han posat en relleu que volen recuperar la força del moviment independentista. Només faltaria que diguessin el contrari. Finalment, han subratllat que la coordinació és necessària. Ostres, quina idea més notable! Hem escoltat les declaracions del president d’ERC. "Nosaltres volem una relació fluida, educada i productiva amb tothom, al servei del nostre país." Fredor.
A través de les xarxes, hem conegut les declaracions del president Puigdemont: "Som dues organitzacions diferents i és evident que entre nosaltres hi ha discrepàncies, però també coincidències." De moment, el poble català fa anys que pateix les conseqüències de les discrepàncies. El president assegura que són conscients que, per redreçar la situació a Catalunya i del mateix moviment independentista, fa falta molt de treball i esforços per part de tothom. No és gaire, però tant de bo es concreti ben aviat.
La secretària general d’ERC, Elisenda Alamany, afirma taxativa: "La reunió va anar molt bé". No explica per què. Tarradellas ens va ensenyar que, quan d’una reunió es diu que ha anat "molt bé" a seques, pot voler dir exactament el contrari. Afegeix una cosa interessant: "No podem fer veure que no ha passat res, el país està en retrocés nacional i social." Té raó, però no veig que hagin acordat alguna cosa més que la foto i la sortida en el cotxe de matrícula enginyosa. Però, per rematar el seu esforç analític, diu: "La unitat està molt gastada; calen conceptes nous."
Doncs, amb tota humilitat, pregunto: què substitueix la unitat d’una societat i d’una classe política davant d’un estat autoritari del qual es vol marxar? O encara més: quin és, si no és la unitat, l’antídot davant d’un estat que practica polítiques des de Madrid i des del mateix govern autonòmic que, revestides de més o menys bona voluntat o maldat, suposen mantenir Catalunya en estat de retrocés en termes de democràcia, de justícia, de prosperitat i de benestar? Torno a preguntar: com es venç la força d’un estat com l’espanyol sense la força derivada de la unitat cívica i política dels catalans?
No sé quin concepte nou té al cap l’Elisenda Alamany per substituir, segons ella, la gastada unitat. En tot cas, personalment, darrere la molèstia conceptual i pràctica que sembla fer la unitat als nostres dirigents hi veig els turments encara vius provocats pel fracàs de l’octubre del 2017. Hi veig la por de perdre el poc poder presencial que els queda dins d’un independentisme trossejat. Hi veig supervivències personals i no interès general. Com ho veig darrere de la teoria de la dualitat d’estratègies que esgrimeixen. Al meu entendre, no buscar-la aferrissadament té poc a veure amb els interessos de tots els catalans.
Tinc la impressió que una mena d’anosognòsia s’ha instal·lat en l’independentisme. Sol ser la conseqüència derivada d’un gran trauma, com va ser-ho el brusc final del procés que ens havia dut a l’1 d’octubre de l’any 2017. Era molta la bona gent que estava convençuda que estàvem a punt de girar un full decisiu del llibre de la nostra història. Eren molts els que creien que estava a tocar el somni d’una Catalunya avançada i democràtica. I quan el resultat és tan diferent de l’esperat, és fàcil quedar atrapat en un dèficit de realitat del qual no sempre s’és conscient. Que jo sàpiga, no hi ha tractament per a aquest tipus de traumatismes; el més aconsellable és repensar els errors, entendre les mateixes debilitats i tornar-hi, però amb la lliçó ben apresa.
En tot cas, la política és qüestió de forces, també de paraules, però en qualsevol cas de paraules traduïdes en força. I la força unitària i confabulada de la societat catalana és irrenunciable. Centrem-nos. No ens parapetem en les vanitats de les petites diferències, que no són altra cosa que els fils dels petits poders dels partits. Desentrellem el cabdell enorme d’interessos que compartim els catalans i confabulem-nos units per lluitar-los. O això, o retrocedir. I sembla lògic dir als dirigents del catalanisme independentista que oblidar això és menystenir l’esforç i els ensenyaments derivats de diversos segles de conflicte amb l’estat i de milers de i milers de catalans que s’hi ha deixat part de la seva vida, quan no tota.
En tot cas, espavilem. Els independentistes, com tothom, voten basant-se en valors i, per tant, en la capacitat dels dirigents de transmetre veritat, autenticitat, confiança i identitat. La catalanitat sempre ha tingut en la cooperació social i la voluntat d’unitat política un dels seus valors i atributs de referència. La voluntat unitària i cooperadora està viva en la base social de l’independentisme. Ara només falta que els dirigents s’ho creguin.
Si trobeu que la unitat està gastada i heu d’inventar alguna cosa, doncs, aneu de pressa, companys dirigents, perquè el temps se li acaba a la catalanitat. En tot cas, si la unitat està gastada, digueu-nos quina és l’alternativa. La política consisteix a resoldre problemes i no a engrandir-los. Un poble unit mai serà vençut, va ser un lema clàssic de moltes manifestacions d’arreu. No és veritat, fins i tot els pobles units poden ser vençuts; però en tot cas, desunits poden ser fàcilment destruïts.
No us demanem que us aprecieu; demanem que feu política d’estat català en majúscula. Ens abstenim d’avaluar el paper de cadascú; a canvi, un demanem que planteu cara junts a la realitat i expresseu una veritat que puguem compartir. I si no ho feu, en lloc de dirigents de partits que voleu el bé pel poble català, pensarem que busqueu el monopoli del petit i insignificant poder que avui us repartiu.
En una Catalunya dotada de política d’estat català en majúscules, una reunió així, una reunió a la recerca d’una estratègia de recuperació del poder necessari per plantar cara a l’estat espanyol, hauria estat preparada a fons, hauria donat a la ciutadania un missatge compartit, hauria indicat una intenció mobilitzadora o, com a mínim, motivadora; hauria fet política majúscula o gran política.
No és especialment engrescador que tot plegat hagi servit per reconèixer que cal obrir una nova etapa de col·laboració entre les dues formacions, establint espais de treball coordinats per debatre qüestions clau sobre el futur nacional i el progrés social de Catalunya. És ben poc, tenint en compte on som.
Però bé, potser esperava massa. Som on som, i la nostra política és com és. Em ve al cap un article de fa anys d’Umberto Eco parlant de la política italiana. Afirmava que, quan a la política li falten idees, o quan té una identitat feble o imprecisa, sol decantar els seus esforços a construir-se enemics, i es preguntava quantes batalles s’havien perdut per culpa del foc amic. De fet, recollia una idea que abans havia expressat George Orwell en el seu 1984: som éssers que necessitem un enemic, perquè sovint, quan no acabem de saber qui som, només ens reconeixem en la presència d’un altre.