L'esmena de la CUP als pressupostos marca un abans i un després del procés independentista. El problema no és el de no tenir comptes per aquest any. El problema és el de la manca de confiança. No es pot aconseguir la independència sense que tots els espectres del sobiranisme, des de la dreta fins a l'esquerra, treballin plegats. I com carai es pot treballar conjuntament amb algú que demostra ser tan egoista que només li importa imposar les seves tesis? Com es pot anar endavant -mai tan ben dit- amb algú que no és conscient que té només deu diputats al Parlament?
Qüestionar la figura d'Artur Mas tenia sentit. Se li podia retreure el fet d'encarnar una manera de fer convergent que ha estat negativa per al país des de diversos punts de vista. Tàcticament, hauria tingut molt més sentit investir-lo i aconseguir unes contrapartides que van quedar al calaix. També s'hauria evitat convertir-lo en un màrtir i que, d'aquí un temps, torni com Moisès per obrir les aigües. Però, sigui com sigui, en aquells moments, es podia entendre el debat que plantejava la CUP sobre la investidura. Ara, amb els pressupostos, el que ha passat no s'entén de cap manera.
Bé, sí que s'entén el que ha passat. Hi ha una explicació. El que ha passat és que una generació de quadres que tot just ronda a la quarantena s'ha anat fent forta dins la CUP. Mentre els de la generació que hi havia per sobre, els del Moviment de Defensa de la Terra i altres grups, han anat quedant-se a casa cansats de la feinada que van dur a terme, s'han anat apoderant de l'organització una sèrie de persones i d'organitzacions que actuen, curiosament, amb els pitjors tics del pujolisme. És allò de: si no ho faig jo, no ho pot fer ningú més. Si no es juga amb les meves regles, plego les joguines. Com era el lema d'aquella samarreta? Juguem totes o punxem la pilota? Doncs aquí, el que passa, és que n'hi ha unes quantes que no volen jugar amb la resta.
Des de fa anys, l'òrbita d'Endavant ha teixit una estratègia per apoderar-se de la CUP i de tot el que representa. Han anat posicionant-se a totes les organitzacions de l'esquerra independentista, des del SEPC fins als òrgans sindicals. I el que també es mereix un capítol a banda és l'OPA que es va fer a Maulets per part de la CAJEI amb el naixement d'Arran. Amb totes aquestes operacions es va anar estenent una manera de fer dogmàtica, piramidal. El de menys és la ideologia. Tot és estètica, i obediència a la secta.
I, finalment, la corda s'ha trencat. Amb l'excusa que s'havia d'eixamplar l'independentisme per l'esquerra, s'ha acabat eixamplant l'esquerra malmetent el moviment independentista més poderós que hi ha hagut durant les darreres dècades i qui sap si segles a casa nostra. La força d'un poble, l'autèntica unitat popular, rau en el fet de treballar plegats. I no es pot treballar plegats si la premissa inicial és la del pensament únic. Hi ha independentistes de dretes. I què? Què s'ha de fer amb ells, cremar-los? No, s'ha de fer feina de forma conjunta i, finalment, votar per aclarir com volem que sigui el nostre país. El nostre, i no el d'altres.
Entre l'independentisme, després del no de la CUP als pressupostos, hi ha un sentiment que oscil·la entre l'emprenyamenta i la depressió. La sort, però, és que estem curats d'espants. L'independentisme que aconseguirà crear la república catalana està fet a base dels que es mouen per convicció, dels que es reclamen hereus d'una lluita centenària, dels que fa pocs anys que han descobert aquest camí, dels que són capaços de perdre hores per un objectiu i dels que, simplement, demanen una cosa tan simple com tenir el dret de decidir. I aquest independentisme, mal els pesi a alguns, ja és tan fort que no s'aturarà.
Qüestionar la figura d'Artur Mas tenia sentit. Se li podia retreure el fet d'encarnar una manera de fer convergent que ha estat negativa per al país des de diversos punts de vista. Tàcticament, hauria tingut molt més sentit investir-lo i aconseguir unes contrapartides que van quedar al calaix. També s'hauria evitat convertir-lo en un màrtir i que, d'aquí un temps, torni com Moisès per obrir les aigües. Però, sigui com sigui, en aquells moments, es podia entendre el debat que plantejava la CUP sobre la investidura. Ara, amb els pressupostos, el que ha passat no s'entén de cap manera.
Bé, sí que s'entén el que ha passat. Hi ha una explicació. El que ha passat és que una generació de quadres que tot just ronda a la quarantena s'ha anat fent forta dins la CUP. Mentre els de la generació que hi havia per sobre, els del Moviment de Defensa de la Terra i altres grups, han anat quedant-se a casa cansats de la feinada que van dur a terme, s'han anat apoderant de l'organització una sèrie de persones i d'organitzacions que actuen, curiosament, amb els pitjors tics del pujolisme. És allò de: si no ho faig jo, no ho pot fer ningú més. Si no es juga amb les meves regles, plego les joguines. Com era el lema d'aquella samarreta? Juguem totes o punxem la pilota? Doncs aquí, el que passa, és que n'hi ha unes quantes que no volen jugar amb la resta.
Des de fa anys, l'òrbita d'Endavant ha teixit una estratègia per apoderar-se de la CUP i de tot el que representa. Han anat posicionant-se a totes les organitzacions de l'esquerra independentista, des del SEPC fins als òrgans sindicals. I el que també es mereix un capítol a banda és l'OPA que es va fer a Maulets per part de la CAJEI amb el naixement d'Arran. Amb totes aquestes operacions es va anar estenent una manera de fer dogmàtica, piramidal. El de menys és la ideologia. Tot és estètica, i obediència a la secta.
I, finalment, la corda s'ha trencat. Amb l'excusa que s'havia d'eixamplar l'independentisme per l'esquerra, s'ha acabat eixamplant l'esquerra malmetent el moviment independentista més poderós que hi ha hagut durant les darreres dècades i qui sap si segles a casa nostra. La força d'un poble, l'autèntica unitat popular, rau en el fet de treballar plegats. I no es pot treballar plegats si la premissa inicial és la del pensament únic. Hi ha independentistes de dretes. I què? Què s'ha de fer amb ells, cremar-los? No, s'ha de fer feina de forma conjunta i, finalment, votar per aclarir com volem que sigui el nostre país. El nostre, i no el d'altres.
Entre l'independentisme, després del no de la CUP als pressupostos, hi ha un sentiment que oscil·la entre l'emprenyamenta i la depressió. La sort, però, és que estem curats d'espants. L'independentisme que aconseguirà crear la república catalana està fet a base dels que es mouen per convicció, dels que es reclamen hereus d'una lluita centenària, dels que fa pocs anys que han descobert aquest camí, dels que són capaços de perdre hores per un objectiu i dels que, simplement, demanen una cosa tan simple com tenir el dret de decidir. I aquest independentisme, mal els pesi a alguns, ja és tan fort que no s'aturarà.