Som uns quants que, des de fa setmanes, tuitegem més aviat poc poc. Del procés, gairebé ni paraula. Segurament formem part d'una majoria silenciosa -voluntàriament silenciosa, en aquest cas- que ha anat formant-se en els darrers mesos dos mesos a Catalunya. És aquesta munió de gent que, després de viure, avalar i participar en un procés de revolta cívica i pacífica sense precedents en la història de Catalunya i observat arreu del món, els ha tocat ara ser espectadors passius d'un espectacle força menys engrescador, protagonitzat pels representants polítics dels principals partits del país. És ben cert que en els darrers dies han proliferat expressions crítiques i retrets mutus entre aquells que s'ho miren amb les ulleres de Convergència o d'Esquerra, però el silenci de molts és especialment revelador. Hi ha estat d'ànim a ben segur molt compartit entre el gruix de la ciutadania que vol fer avançar el país cap a la seva llibertat política: no ens interessen les cadires, ni atiar el foc foc de cap trinxera partidista, ens interessa seguir el camí.

La política catalana dels darrers dos mesos no ha estat a l'alçada del 9 de novembre. És un fet objectiu i negar-ho seria caure en l'autoengany. A la llista de tasques a fer en el futur procés constituent d'un país nou, haurem d'afegir la d'eliminar o, si més no, reduir tant com es pugui el tacticisme imperant en el sistema actual de partits polítics. S'ha allargat excessivament una negociació que havia nascut enverinada per la desconfiança entre els principals protagonistes, agreujada, de manera molt evident, per les pressions de les estructures orgàniques partidistes. No han retransmès íntegrament les reunions a porta tancada però sí hem estat espectadors, en viu i en directe, de tots i cadascun dels punts de fricció. En l'espectacle dels darrers dies i setmanes no hi ha faltat, fins i tot, alguna mostra evident de mesquinesa. El mapa polític català està en vies de reforma profunda i no totes les causes tenen a veure amb el procés sobiranista. La coincidència dels dos fenòmens és la clau de les tensions entre CiU i ERC, però la majoria silenciosa del sobiranisme no en té la culpa i no n'ha de pagar les conseqüències.

Per molt tacticisme que vulguin aplicar els de la calculadora electoral, serà la gent -fins ara majoria silenciosa- la que decidirà si ha de "premiar" o "castigar" a uns o altres per tot que que ha passat en els darrers mesos. En democràcia, per sortir de qualsevol situació de bloqueig polític cal un mandat clar a les urnes. Allò que, des de fa temps, reclama majoritàriament la societat catalana per sortir de la insostenible relació present entre Catalunya i Espanya, també val per desbloquejar el sistema polític català. Els catalans hem de votar -sí o sí- els nostres representants al Parlament aquest any 2015. Demà dijous el president Mas explicarà, a la fi, si ha de ser al març o al setembre, però s'ha acabat el temps de silenci i esperem que també el de donar voltes a la farola.