Aquest 5 d’abril tindrà lloc una mobilització per protestar contra el negoci immobiliari i el problema generalitzat d’accés a l’habitatge, una convocatòria que tindrà la seva rèplica a diferents ciutats de l’estat espanyol. En els darrers mesos, la gesticulació política entorn del problema de l’habitatge ha anat en augment. “Es tracta de la mobilització de recursos públics més important feta per una comunitat autònoma en matèria d’habitatge”, deia Salvador Illa davant la promesa d’edificar 50.000 habitatges públics a Catalunya per a l’any 2030. “Crearem una reserva pública de sòl per ajudar els municipis a promoure el sòl disponible mitjançant una convocatòria anual oberta a tots els operadors públics i privats.” Receptes ja conegudes per a problemes antics: finançar amb diners públics un nou cicle de construcció immobiliària que permeti mantenir beneficis al negoci de l’habitatge.
Aquestes reaccions per part de la política parlamentària van començar a fer-se visibles durant les mobilitzacions per l’habitatge de la tardor. La manifestació del 23-N va suposar una resposta social contundent a una situació insostenible. Els preus d’accés a l’habitatge assolien màxims històrics, tant en la seva modalitat de lloguer com de compra, i avui dia, amb la llei de l'habitatge vigent, es consoliden en aquests màxims. Davant aquest context, el sindicalisme de l’habitatge va situar una sèrie de mesures mínimes per pal·liar la greu situació actual: una baixada generalitzada dels preus de l’habitatge i l’expropiació d’habitatge buit, d’ús turístic i en mans de grans tenidors. Mesures urgents i necessàries davant un problema dramàtic i insostenible per a sectors cada cop més amplis de la classe treballadora, però que no resoldrien el problema de fons.
Des de la tardor fins ara, l’habitatge es manté com el principal problema per a la societat. És per això que proclames com l’habitatge assequible o la construcció d’habitatge públic per part de la política parlamentària s’han anat repetint en el temps. Acompanyada del seu correlat mediàtic, la insistència de la Generalitat i, per extensió, del Govern central, tenia un objectiu clar: rebaixar la tensió i el malestar social creixents a causa de la problemàtica d’accés a l’habitatge. Alhora, i davant un descrèdit cada cop més gran de la política parlamentària, erigir les institucions en suposades salvadores de la situació. Una lògica ja coneguda per molts: la neutralització del conflicte social i la seva canalització cap a vies institucionals per apaivagar la protesta.
Però, què hi ha realment darrere de totes aquestes mesures polítiques que venen, suposadament, a resoldre el problema de l’habitatge? En primer lloc, preparar el terreny, tant en termes legislatius com d’opinió pública, per al rellançament d’un nou cicle constructor, finançat amb diners públics per incentivar així la inversió privada. En última instància, mantenir el mercat immobiliari com un sector privilegiat per a l’obtenció de beneficis extraordinaris per part del rendisme i la burgesia immobiliària. Al final, es tracta de trencar el tabú i revitalitzar el consens constructor, tan afectat des de la crisi financera del 2008. I no és cap sorpresa. El mercat immobiliari i el sector de la construcció han estat dos pilars econòmics en una societat fortament desindustrialitzada des dels anys 80, on el sector serveis i el turisme s’han convertit en els eixos centrals de l’especialització de l’economia catalana a escala europea.
Però el problema de l’habitatge no es resoldrà construint més. No és un problema d’oferta. No ho és quan hi ha 10.101 immobles turístics il·legals a Barcelona i més de 73.000 habitatges buits a la ciutat, segons l’Idescat. Més de 400.000 a tota Catalunya, 26.959 en mans de grans tenidors. En aquesta línia, un estudi recent de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge i l’Observatori DESC assenyalava que al voltant de 36.000 habitatges sortiran del parc públic de la ciutat de Barcelona cap al 2030. Amb aquestes dades, quin és el problema real? És realment una qüestió d’oferta? Tal com assenyala encertadament el lema de la mobilització unitària del pròxim 5-A, “Acabem amb el negoci de l’habitatge”, el problema rau precisament en això: en el fet que l’habitatge és un negoci. Això posa en evidència la incongruència de sotmetre a les regles del mercat un bé fonamental per al desenvolupament vital de qualsevol persona. Necessitats vitals sotmeses a la lògica dels diners. Per això no és només un problema d’habitatge públic ni de lloguers dignes, sinó un problema de quin model de societat volem.
La resposta a aquesta pregunta orienta el nostre treball com a Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya davant l’actual context de centralitat del problema de l’habitatge i dels seus preus. Tot això, amb l’experiència encara recent del descrèdit i l’esgotament acumulats després d’anys d’ajuntaments del canvi i governs progressistes que, suposadament, havien de transformar la política. També de tota la legislació social que havia de solucionar el problema des de l’arrel, però que s’ha demostrat impotent en la pràctica, amb l’exemple clar de la llei d'habitatge i la seva incapacitat per trastocar mínimament la greu situació d’accés a l’habitatge.
Davant dels nous cants de sirena de la política parlamentària, tota aquesta experiència acumulada pel sindicalisme d’habitatge ha de servir d’advertència. Encara més quan tornem a presenciar com, ara sota la consigna d’habitatge assequible, s’intenta donar una resposta institucional al malestar social expressat. Una injecció de diners per a la classe mitjana, segons les paraules de Sílvia Paneque, consellera de Territori de la Generalitat. Una resposta que busca, mitjançant la conciliació d’interessos entre el lobby financer-immobiliari i les classes mitjanes creixentment proletaritzades, contenir la tensió social dins uns marges assumibles per a la política parlamentària. És a dir, a canvi de mantenir els marges de beneficis actuals del negoci immobiliari, es proporcionaria a sectors delimitats de les classes mitjanes una sortida a l’actual crisi habitacional.
Perquè darrere de l’“habitatge assequible” hi ha, en realitat, la necessitat de col·locar habitatges de poca qualitat (és a dir, de baix cost) a preus que ja són inassumibles per a àmplies capes de la classe treballadora, per molt que estiguin per sota del preu de mercat. Entre els principals oblidats, els joves i la població migrant, per als quals la política institucional no té, ni pot tenir, cap solució estable davant del deteriorament creixent de les seves condicions de vida.
Per tant, què pot proporcionar el sindicalisme d’habitatge a aquests sectors? Com hauríem d’actuar davant d’un repunt mobilitzador com l’actual? Primer, partint d’una conclusió bàsica: la millora efectiva de les condicions d'accés a l'habitatge vindrà de la mà de l’organització sindical. La jornada laboral de 8 hores, els drets laborals, l’accés universal i gratuït a la sanitat i l’educació són exemples de conquestes històriques per a la classe treballadora que no es poden entendre sense un moviment obrer organitzat amb capacitat d’imposar aquestes demandes. Per tant, és una prioritat de primer ordre sortir d’aquestes mobilitzacions amb un sindicalisme d’habitatge més consolidat i més arrelat entre els treballadors. La mobilització d’aquest dissabte ha de contribuir en aquest procés.
En definitiva, l’objectiu principal és aprofitar l’actual repunt mobilitzador per augmentar el poder de negociació i les capacitats organitzatives del sindicalisme d’habitatge com a eina de defensa de les condicions de vida de la classe treballadora. El model capitalista ja ha demostrat la seva incapacitat per satisfer la necessitat d’habitatge per a àmplies capes de la societat, i necessitem mecanismes per plantejar una alternativa. Una alternativa que ha d’expandir la necessitat d’una forma d’organització social oposada a la societat capitalista, en què l’accés a l’habitatge no estigui sotmès a l’interès privat de les classes propietàries. Un model de societat que permeti que l’habitatge s’organitzi i es distribueixi de manera universal, gratuïta i de qualitat.
El camí que plantegem és llarg, i no és el més fàcil, però creiem honestament que és l’únic que dona un veritable sentit a la nostra tasca política i sindical. Des d’aquestes coordenades, esperem que la mobilització del 5 d’abril sigui un pas més en aquest camí.
