Una nit sola a casa. Sopar el primer que trobo a la nevera. Amb les dues cames estirades del tot, tapada amb la manta de coll a peus, usuària única del comandament a distància i mirar el que vull a la tele. El pla perfecte. Suposo que perquè és l’excepció. És el sortir de la rutina i la llibertat de no haver de compartir ni negociar. Passa amb la parella, quan vius a casa els pares i al pis d’estudiants. Sempre que convius amb algú altre, vaja. La companyia que t’agrada quan la tens i la solitud que valores quan és volguda. El silenci, l’adormir-me al sofà i tot el llit per a mi sola. Gaudir d’estar amb mi mateixa, temps per pensar mentre em faig una copa de vi. L’estar sola a consciència, de forma puntual, i sentir-me acompanyada dels que m’estimen encara que no hi siguin.

No m’acabo de creure els que diuen que els agrada la solitud. No estem programats per això. Almenys en totes les facetes i fases de la nostra vida. Potser no ets capaç d’anar a viure amb la parella, però tens una bona colla d’amics amb qui passes tardes i nits. També hi ha els que sense tenir gaires amistats, no poden viure sense la seva família. O els que fins i tot estant sols del tot, es passen el dia amb l’orella enganxada al telèfon. Sentir-se acompanyat és sentir-se estimat i això, no m’ho podeu negar, ens agrada a tots. Sobretot, quan ens fem grans. Quan cansats de decepcions i amb la motxilla carregada de mala hòstia, encara esperem que els fills es preocupin per nosaltres i els nets ens vinguin a veure. Mirant com passen els dies darrere la finestra, esperem el soroll de la porta que s’obre i et fan una visita.

No m’obsessiona, però hi penso sovint. Què serà de mi quan sigui vella? Quan les meves decisions ja no seran del tot meves. Quan dependré d’algú per fer i desfer. Si no tinc fills, perquè ningú se’n recordarà de mi i si en tinc, perquè potser s'obliden que tenen una mare. El somriure de les àvies quan em veuen em remou per dins. He d’anar-hi més. “No pateixis, que vas enfeinada, vine quan puguis”. Ho diuen de tot cor, però en el fons sé que m’hi voldrien més temps. També als meus pares. Que fan que no els falti de res. Però mai és suficient. El deute és tan gran que no et deixa viure. És passar de sentir-se mala mare a pensar que no ets prou bon fill. La culpabilitat de no arribar a tot i de no poder donar-los el que han fet per tu.

Al 14% de les llars de Barcelona hi viuen persones de més de 65 anys, No em vull ni imaginar els milers d’homes i principalment dones que estan sols sense desitjar-ho. La solitud no volguda i el no sentir-se volguts. Fills que viuen a centenars de quilòmetres, la feina, l’oci i l’esprémer el temps al màxim. I una bona dosi d’egoisme que ens empeny a deixar els nostres grans a la cua de la llista de coses a fer. Pisos que en alguns casos amaguen històries cruels, persones amb malalties que no tenen familiars que es preocupin d’elles. Altres, expulsats de la comunitat només perquè són vells. I iniciatives d’entitats socials i públiques que lluiten per posar el pedaç a la ferida d’una societat que gira la cara a tot allò i aquell que ja no considera útil. Perdoneu-nos perquè us hem deixat sols.