L’impacte polític i mediàtic del nou paquet d’aranzels anunciat per Donald Trump ha estat immediat. Més de 200 països podrien veure’s afectats per un gir proteccionista que trenca amb dècades de liberalització comercial. Però si deixem de mirar només el present, descobrirem que aquest moviment no és tan insòlit com sembla. De fet, al llarg de la història, el comerç mundial ha estat molt més marcat per les fronteres, els impostos i les barreres que per la llibertat dels mercats.
Els aranzels —impostos aplicats a les importacions— han estat, durant segles, la principal eina dels estats per protegir les seves indústries i generar ingressos. Només als Estats Units, entre 1798 i 1913, hi ha càlculs que asseguren que representaven entre el 50 i el 90% dels ingressos federals. I arreu del món, el proteccionisme ha estat l’estratègia predominant, des dels imperis comercials medievals fins a les guerres tarifàries del segle XX.
Catalunya no ha estat aliena a aquesta realitat. Al contrari: com a territori actiu en el comerç mediterrani des de l’edat mitjana, i més tard com a regió industrial capdavantera dins l’estat espanyol, ha viscut en pròpia pell les tensions entre protecció i obertura. Els mercaders catalans de l’època medieval, amb seus a ciutats com Alexandria, Gènova o Constantinoble, operaven dins un sistema profundament regulat. Els ports exigien tributs i les duanes eren part del paisatge comercial habitual. El Llibre del Consolat de Mar, una de les grans aportacions catalanes al dret internacional, parteix d’aquesta realitat: el comerç no era lliure, calia governar-lo.
Amb la industrialització del segle XIX, les fàbriques tèxtils catalanes es van beneficiar d’un fort proteccionisme imposat per Madrid, que blindava el mercat peninsular contra la competència anglesa. Aquesta política va afavorir el desenvolupament d’un teixit productiu potent, però també va alimentar desequilibris territorials i tensions polítiques que encara avui ressonen.
La paradoxa és que el gran impuls al lliure comerç va arribar només després de la Segona Guerra Mundial, amb la creació del GATT i, més endavant, de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Això va permetre dècades de creixement interconnectat, sí, però també va exposar economies locals —com la catalana— a la deslocalització, la competència a baix cost i les limitacions d’un mercat global dominat per grans potències i corporacions transnacionals amb més poder que la majoria de països.
Ara que Trump reactiva l’ús d’aranzels, molts ho interpreten com un pas enrere. Però potser és només una tornada a una constància històrica. El lliure comerç global ha estat l’excepció, un projecte fràgil i parcial que depèn d’un consens internacional que cada cop grinyola més.
Catalunya, com a nació petita però amb vocació global, haurà de seguir navegant en aquestes aigües incertes. Necessita accés als mercats per créixer, però també eines per defensar-se. El debat no és si protecció o llibertat comercial, sinó com equilibrar sobirania econòmica i projecció internacional en un món on les regles estan, de nou, en disputa.
