D’acord, la violència de gènere és aberrant, salvatge i inadmissible. Sense pal·liatius. Però anem una mica més enllà. Aquesta mena de violència, com la corrupció a València, és sistèmica. És atàvica: representa el poder de l’home sobre la dona, que ha durat segles, que ha estat teoritzat –la feblesa física interpretada com a feblesa intel·lectual-, que s’ha transformat en costum, que va esdevenir allò socialment “correcte”. Al segle XX, abans i tot, comença la revolta de les dones contra aquest poder i per tant la conquesta d’espais de llibertat, primer en la pròpia casa, després al treball, finalment al lleure, sempre en la creativitat. No és pas un procés fàcil, ni és automàtic. A vegades penso en la meva àvia: no podia sortir sola de casa, estava mal vist. Els ulls de la societat com a garants del sistema. Ja es veu que aquesta violència subtil és una construcció col·lectiva.
Quan la dona va més enllà del punt que la seva parella (o pare) està disposat a admetre, la violència es torna explícita, física, i pot arribar al més abjecte dels crims, que és aquell “la maté porque era mía” que encara rebota en l’humor espanyol com si fes gràcia. L’home no suporta que la dona l’enganyi, que el deixi, que marxi, que estableixi la llibertat com a patró de la seva vida individual. Li afecta l’honor i s’hi torna. Això és un extrem, però al costat hi ha la pressió religiosa –aliada del patriarcat- i la pressió moral –transmesa per les mares- que intenta mantenir la dona fora del mercat sexual. Perquè es tracta d’això. Que no pugui triar. Que no pugui interaccionar amb homes que no siguin el marit. Que no hi hagi marro, perquè aleshores no podria mai saber, el mascle, que els fills són seus. Ja som al cap del carrer.
I això, agradi o no, és el vel islàmic que equival al vel de les monges. Pot ser que les noies se’l posin per ganes, per identitat, però en el fons els seus homes les estan amagant dels altres homes: amagant els elements de seducció. Que no les mirin. Portat a l’extrem, és el burca. Portat a Occident és no et posis la minifaldilla per anar als toros. Estem voltades de violència subtil, però no tenim més remei que anar endavant conquerint espais de llibertat. I és millor fer-ho amb els homes al costat.
Quan la dona va més enllà del punt que la seva parella (o pare) està disposat a admetre, la violència es torna explícita, física, i pot arribar al més abjecte dels crims, que és aquell “la maté porque era mía” que encara rebota en l’humor espanyol com si fes gràcia. L’home no suporta que la dona l’enganyi, que el deixi, que marxi, que estableixi la llibertat com a patró de la seva vida individual. Li afecta l’honor i s’hi torna. Això és un extrem, però al costat hi ha la pressió religiosa –aliada del patriarcat- i la pressió moral –transmesa per les mares- que intenta mantenir la dona fora del mercat sexual. Perquè es tracta d’això. Que no pugui triar. Que no pugui interaccionar amb homes que no siguin el marit. Que no hi hagi marro, perquè aleshores no podria mai saber, el mascle, que els fills són seus. Ja som al cap del carrer.
I això, agradi o no, és el vel islàmic que equival al vel de les monges. Pot ser que les noies se’l posin per ganes, per identitat, però en el fons els seus homes les estan amagant dels altres homes: amagant els elements de seducció. Que no les mirin. Portat a l’extrem, és el burca. Portat a Occident és no et posis la minifaldilla per anar als toros. Estem voltades de violència subtil, però no tenim més remei que anar endavant conquerint espais de llibertat. I és millor fer-ho amb els homes al costat.