Fa prop de dos anys, el setembre del 2022, la direcció de Junts, amb Puigdemont al capdavant, va matar la unitat independentista, proposant una moció de confiança al President Pere Aragonès de la que n’eren coneixedors Turull i Puigneró, però cap de la resta de Consellers de Junts. El conseller Puigneró va ser cessat per deslleialtat, havent comès altres accions de confrontació amb ERC, com negociar amb el PSOE del 155, a esquena de la presidència temes sensibles com l’aeroport. A partir d’aquí, una votació interna atiada pel borrassisme i avalada pel president a l’exili, per poc marge de vots, va deixar sola al Govern a Esquerra Republicana. L’excusa va ser que no es desenvolupava el full de ruta cap a la independència. En el debat de política general, ERC havia presentat propostes per defensar la via negociadora tant pel reconeixement del conflicte polític com per minorar o eliminar la repressió, i afirmant que el camí de la República catalana és "la millor manera per garantir un país de drets, llibertats i oportunitats" i argumentant que hi ha una majoria de la ciutadania de Catalunya partidària de decidir democràticament el futur polític del país i resoldre el conflicte polític "provocat per la incapacitat de l'Estat de donar resposta a aquesta majoria" per la via democràtica. No van rebre el suport de Junts, que va presentar quatre propostes pròpies defensant el mandat del referèndum del 2017, insistint en la idea de "preparar-se" des del Govern per assumir les competències de la independència i constatant un mal finançament; i acceptant que només un referèndum acordat -com el que plantejava ERC- podia substituir el mandat de l'1 d'octubre. A part de la parafernàlia verbal habitual d’algunes propostes, algú creu que aquest va ser el motiu del trencament?
Prenem nota del que deia l’exconseller Miquel Samper en ser preguntat per La Vanguardia – aquest que, segons JUNTS, ara s’ha passat al costat fosc -: “ ERC estàfixant l’estratègia referent a la independència (...) Ens està fagocitant el relat i podem continuar per aquesta via, però el resultat a les eleccions serà molt pitjor del que alguns volen fer creure si sortim del Govern i, per tant, no tenim altaveu”. Des de fora del Govern “ no ens haurem de menjar el gripau d’apujar l’impost de patrimoni encara que no vulguem, o la protecció de les okupacions encara que no creiem en això, o que no puguem ampliar l’aeroport quan hi estem a favor.(..) Si Junts surt del Govern, el país funcionarà exactament igual i els serveis essencials no es deixaran d’atendre. Hem de trobar un relat coherent.” A més profetitzava, com a mal profeta, que la política de negociació d’ERC “no és efectiva, no s’ha reformat el delicte de sedició, que hauria permès la tornada dels exiliats.”
En la mateixa pàgina s’entrevistava a Victòria Alsina, nomenada el 2018 delegada del Govern de Catalunya als Estats Units i Canadà, a partir d'un concurs públic organitzat pel Departament d'Acció Exterior d’Ernest Maragall. Es va fer militant de Junts el 2022 per poder votar en el debat sobre la sortida del Govern. I davant d’això deia que sortir del Govern era per a Junts un salt al buit. “És important que la militància es pregunti si abandonar el Govern ens allunya o ens acosta a la independència.(..) Si Junts abandona el Govern es trenca l’última trinxera de la majoria independentista i, juntament als sacrificis que molta gent ha fet, es posaria el comptador a zero i tornaríem al 2012 (..)El Govern és també un mur de contenció, de defensa dels drets nacionals, de protecció dels drets lingüístics, per evitar processos de recentralització.(..) Avui no som al 2017, no hi ha un moviment cohesionat, un mapa clar, i és un salt al buit que es faria vuit mesos abans de les municipals. Un salt que ens portaria a ser la tercera força al Parlament, la segona de l’oposició. L’experiència és tossuda i ens indica que amb aquest marc és molt probable que Junts passi a ser un partit irrellevant, que els electors no el valorin com un partit útil. I a partir d’aquí perdi tota la visibilitat com a espai polític amb només 32 diputats. Es lliuraria tot el poder a ERC, la possibilitat d’avançar i explicar-se.”
M’he permès aquestes llargues cites per a què s’entengui que les distàncies a dins de Junts eren i són abismals. L’autonomia és una nosa per la independència i cal degradar-la com va afirmar i practicar el President Torra i el Borrassisme? O l’autonomia és una trinxera al servei de la població des d’on cal defensar cotes de sobirania i benestar? El segon és el camí cap el retorn a CiU, necessari per recosir el centredreta a l’entorn d’un programa socialment conservador que agrupi diversos matisos del catalanisme. Puigdemont, fa dos anys i fa una setmana, ha optat pel primer. I això no quadra gens amb les declaracions de Xavier Trias que fa dues setmanes a Catalunya Matí, apostava per Puigdemont perquè ara es podria centrar a liderar el partit i recuperar l’hegemonia.
Fixin-se però, l’objectiu que tenen en comú les tres anàlisis: la derrota fins a l’extinció d’Esquerra Republicana a la que culpen de la pèrdua d’hegemonia social i per això es consolen en recuperar la primacia dins del ventall independentista. Però, l’embat que demanava Junts fa dos anys era fum, com s’ha vist. Ha acabat negociant, sense cobrar per avançat, sinó fiant, però gesticulant molt, això sí. Fa dos anys, els consellers de Junts estaven disposats a trencar el Govern, o continuar-hi però portant la seva actuació al món de l’espectacle de la pseudoconfrontació? La majoria segur que no, ni una cosa ni l’altra. Només cal veure com Jaume Giró va afanyar-se a avançar els deures per deixar un pressupost endreçat i havent començat les negociacions amb tota l’oposició, per acabar veient com el seu partit votava que no als seus propis pressupostos i abocaven ERC a pactar amb el PSC i els Comuns (amb l’habitual contribució nihilista de la direcció de la CUP: no a tot).
El mal fet a la nació per aquests càlculs hegemonistes és irreparable. Com ho és l’haver pervertit el que seria una presidència legítima a l’exili en un instrument oportunista de reformulació i control de l’espai postconvergent. Tarradellas va presidir amb dignitat la Generalitat a l’exili. No va voler mai formar un govern fantasma com el Consell de la República perquè sabia que seria una font de conflictes i de sectarisme com així ha estat. Tarradellas va abandonar tota voluntat de lideratge en el partit d’on procedia, ERC, per salvar la institució de la manipulació; a diferència del cas actual, on aprofitant la presidència s’han protagonitzat diverses maniobres per reflotar Convergència amb PdCats, Crides diverses i finalment, Junts, i dins de Junts donar suport a una de les estratègies contra totes les altres. Tarradellas no es va involucrar en cap maniobra partidista i va centrar-se en ser reconegut per l’Estat en l’únic acte de continuïtat republicana de la transició. No va ser ni candidat a l’autonomia restaurada. A Waterloo s’ha trencat la incompatibilitat de voler ser el president legítim d’un govern reprimit pel 155 i alhora presentar-se en tres ocasions per president autonòmic per un partit i perdre les tres vegades. Per altra banda, costa d’imaginar un Tarradellas amb una personalitat molt potent, deixant-se marcar la política pel seu advocat.
Hi ha greus contradiccions internes a Junts entre partidaris de la via de conflicte de posicions i partidaris del conflicte de moviments; de polítiques públiques o només de gesticulació populista; de la política de nosaltres sols i purs, o de recosir punts de connexió amb objectius més immediats i transversals. Nomes un híperlideratge que marca l’agenda del partit, amb creixent malestar, fins i tot entre els seus seguidors ; i la batalla cruel per l’hegemonia que per Junts passa prèviament per la destrucció o subordinació estratègica d’ERC, mantenen un conglomerat de difícil cohesió.
Que hagi de sortir Artur Mas a defensar aquesta deriva a base d’atacar el dimoni dels pastorets que és ERC, diu molt d’un gegantó amb els peus de fang. Atacs a ERC basats en la mentida. Com si l’única obsessió i trajectòria republicana hagi estat muntar tripartits. Uns desagraïts. ERC va votar a favor o abstenció, facilitant totes les investidures de Pujol. Va votar a favor de Mas, Puigdemont i Torra i no va deixar amb el cul a l’aire cap govern del centredreta catalanista ni en la seva fase autonomista ni en la fase independentista. I quan ha considerat que pel bé de Catalunya calia fet net de la corrupció i reformar l’Estatut, ERC va votar per Maragall i Montilla. I ara, on ens trobem?. Davant l’assetjament reiterat per terra, mar i aire, a l’estratègia gradualista de millora de l’autogovern com a via necessària per no descarrilar l’aposta cap a la independència; ara bé quan Junts l’exerceix, aquest via negociadora és bona. Constatem la voluntat de Junts de perseguir l’hegemonisme tan desitjat: fent veure que hi havia una majoria per la investidura de Puigdemont amb l’abstenció del PSC del 155; o apostant per la repetició electoral (amb intents de boicotejar el Ple d’investidura) amb l’esperança vana que aconseguiria una ERC agenollada en llista única i que, en qualsevol cas, no guanyaria; o en no voler reconèixer que tota l’artilleria gastada contra ERC només ha servit per a fer abstenir més gent, però Junts no n’ha aconseguit res. Perquè si el dilema fos que la confrontació ven més que la negociació, la CUP ara no estaria a punt de desaparèixer.
Fa mal a la nació aquesta manera de fer tant falsària, sectària i barroera. Com fa mal anar depurant suposats traïdors i botiflers. Com considerar ERC una força subordinada, com els fills de la minyona o els masovers, tal com han expressat en algun moment alts dirigents convergents. Com separar bons i mals catalans. O com anar perdent aliats externs, l’un darrera l’altre, com aquests darrers dies ha passat amb les poques personalitats que han defensat la justesa de la causa independentista com Pérez Royo, que va qualificar de miserable el comunicat de Puigdemont acusant ERC d’una possible detenció; o el del professor Joaquín Urías que va qüestionar el sentit i la finalitat política del joc d’escapisme del President, dijous passat; i que han rebut insults de tota la tropa juntaire.
Mentre Puigdemont diu que es vol dedicar a apedaçar; els seus s’entén, els altres intentarem recosir el país. Només refent els consensos sobre catalanitat bàsica amb la població que els comparteix amb diversos graus d’identificació nacional i política, podrem tornar a construir la nació i donar oportunitats als qui volem que progressi. Alguns continuarem en la via cap a la independència; i d’altres, legítimament, no hi apostaran. Que gràcies a l’acord d’investidura amb ERC, el PSC més allunyat del catalanisme històric hagi entès, ni que sigui per necessitat, que cal que es mogui cap a la centralitat catalanista, ni que sigui lleument, deu ser bo, no? Mentre les vies independentistes diferents s’aclareixen i sense complexos s’autodefineixen i es respecten, sabent que no són coincidents, la nació no pot esperar en salvar la llengua i en salvar el benestar social i econòmic. La nació serà la del 80%, amb llengua, cohesió social, plurietnicitat, defensa de l’autogovern, o no serà. Qui hagi abandonat d’aquest objectiu, crec, honestament, que fa mal a la nació.