El temps. No el de l'estimadíssim Alfred Rodríguez Picó. El que vola, el que volem i deixem perdre, el que ens serveix d'excusa quan fem tard, però que no ens importa malgastar mentre estem enganxats a la pantalla del mòbil. Ens passem el temps buscant-lo mentre no ens trobem ni a nosaltres mateixos. Són mals temps com per anar perdent-lo, i sobretot perquè ens el facin perdre. Perquè una cosa és esperar pel que ens agrada i ens interessa i l'altra és que siguin uns altres els que ens facin esperar el nostre torn. En època de mals temps, la paciència està sota mínims i la tolerància ens la passem pel forro segons com ens convé.
El valor del temps és subjectiu, però en situacions concretes, si poguéssim, passaríem per sobre dels altres. Els trepitjaríem i els faríem desaparèixer. El meu temps és més important que el teu a l'entrada del metro, a la cua del peix i a la sortida de l'avió. Ens enrabiem si ens fan esperar a la perruqueria, però si som nosaltres els que fem tard són ells els que ens han d'esperar. Que tots siguin puntuals, però que acceptin i amb bona cara el nostre caos. Ens agafem el full de reclamacions com a bandera del temps perdut. Ens fem propietaris del temps comú i del nostre quan som pèssims gestionant el dia a dia.
I mentre vivim l'ara i neguitegem perquè no ens atenen immediatament, som capaços d'esperar un any a la llista d'espera del restaurant de moda. Contents i agraïts d'haver trobat taula. Exigim que el metge ens atengui d'urgències per un mal de coll mentre comprem entrades pel concert de Bruce Springsteen de l'any següent a Barcelona. Feliços i orgullosos de tenir-les abans que un altre. Podem fer cues quilomètriques a la pastisseria del moment, però el menjar de Glovo el vull ja i calent. Però i la satisfacció de pagar vuit euros per un tros de pastís de formatge al qual li has de sumar el temps que hi has invertit? Ja diuen que el temps és or.
Ens parlen de la importància de la gestió del temps, que les presses no són bones i que hem de ser previsors, però potser no tant. Primera quinzena de gener i els pares ja han d'apuntar els seus fills als casals d'estiu. Acabem de començar l'any i alguns ja miren vols d'avió pel viatge d'agost. Ens demanen amb mesos d'antelació que triem els dies de vacances quan encara no sabem ni si tindrem feina. Només acabem de començar l'any i ja estem estressats omplint els caps de setmana. Quan encara ens trobem a l'inici, ja veiem el final. Som esclaus del temps, i només nosaltres en som culpables. De perdre'l i de fer-lo perdre. Tant de bo que no ens passi per sobre.
El valor del temps és subjectiu, però en situacions concretes, si poguéssim, passaríem per sobre dels altres. Els trepitjaríem i els faríem desaparèixer. El meu temps és més important que el teu a l'entrada del metro, a la cua del peix i a la sortida de l'avió. Ens enrabiem si ens fan esperar a la perruqueria, però si som nosaltres els que fem tard són ells els que ens han d'esperar. Que tots siguin puntuals, però que acceptin i amb bona cara el nostre caos. Ens agafem el full de reclamacions com a bandera del temps perdut. Ens fem propietaris del temps comú i del nostre quan som pèssims gestionant el dia a dia.
I mentre vivim l'ara i neguitegem perquè no ens atenen immediatament, som capaços d'esperar un any a la llista d'espera del restaurant de moda. Contents i agraïts d'haver trobat taula. Exigim que el metge ens atengui d'urgències per un mal de coll mentre comprem entrades pel concert de Bruce Springsteen de l'any següent a Barcelona. Feliços i orgullosos de tenir-les abans que un altre. Podem fer cues quilomètriques a la pastisseria del moment, però el menjar de Glovo el vull ja i calent. Però i la satisfacció de pagar vuit euros per un tros de pastís de formatge al qual li has de sumar el temps que hi has invertit? Ja diuen que el temps és or.
Ens parlen de la importància de la gestió del temps, que les presses no són bones i que hem de ser previsors, però potser no tant. Primera quinzena de gener i els pares ja han d'apuntar els seus fills als casals d'estiu. Acabem de començar l'any i alguns ja miren vols d'avió pel viatge d'agost. Ens demanen amb mesos d'antelació que triem els dies de vacances quan encara no sabem ni si tindrem feina. Només acabem de començar l'any i ja estem estressats omplint els caps de setmana. Quan encara ens trobem a l'inici, ja veiem el final. Som esclaus del temps, i només nosaltres en som culpables. De perdre'l i de fer-lo perdre. Tant de bo que no ens passi per sobre.