Doncs una setmana més a l’oficina de les negociacions de la investidura. L’ofici de viure del no-res. Contactes discrets i gran gesticulació, el còctel de temporada. Notable entrevista l’altre dia a l’expresident Zapatero, el Bambi franctirador, que va defensar l’amnistia perquè ja era una cosa que va fer Azaña i perquè quan governes pots canviar d’opinió. El que passa és que Pedro Sánchez durant la campanya electoral del juliol va dir que ni amnistia ni autodeterminació. I ara que si pujo i que si baixo. El PP ha quedat fora de joc i el sistema parlamentari no permet gaires aventures. Mentrestant els cinc potencials socis del PSOE van apujant el preu del seu suport. Sempre passa abans de les rebaixes. És notable que la secretaria general de Podemos demani al president Sánchez que exigeixi la creació d’un estat palestí si vol el suport dels hereus del 15-M. Això diu Belarra, perquè proclamar que només volen que Irene Montero segueixi sent ministre es pot transformador.
Apujar l’aposta a mitja partida és arriscat. I veiem que mentre Junts es manté en els punts que va plantejar al principi i es manté en un sorprenent i agradable silenci, ara toca el torn a Esquerra que ve a dir que també ha comprat tiquet pel ball. I com tornen a jugar? Doncs arranquem de la son dels justos l’acord de claredat. Què és? Per on passa ara? Cal recordar que l’acord de claredat -allò que va permetre fer al Canadà un referèndum sobre la independència del Quebec- en si mateix va ser l’element que va fer saltar el govern de Junts i ERC. Perquè era poca cosa. I ara mateix potser les 5 opcions de referèndum de la comissió del govern sobre aquest acord aporten més confusió que no pas claredat.
Els catalans de les pedres en fem pans. Per cert, l’opció que defensa el president Aragonès -i també Junts- és el referèndum a l’escocesa, per un sí i per un no, i va ser una consulta que els independentistes van perdre. Potser caldria abandonar la tradició de commemorar derrotes i començar a bastir petites victòries, però que fossin certes, i si pot ser que siguin de tot el país. Això sí, el president de la Generalitat serà aquest dijous al Senat, a buscar el cos a cos amb el PP, factòtum de la Cambra Alta, i podrà dir que ha passat per Madrid per defensar Catalunya. La feina que té el president Aragonès és aprovar els pròxims pressupostos catalans després de tenir a mitges el pacte amb el PSC. Salvador Illa sembla un home pacient i prudent, però potser li acaba pujant la mosca al nas.
Deia abans que veiem un contrast evident de velocitats entre el PSOE i els seus eventuals socis. Però no només perquè aquestes setmanes hi hagi el típic mercadeig, també hi ha rau-rau dintre del PSOE. De fet, el partit de Pablo Iglesias -anava a dir el del segle XIX, però l’exlíder de Podemos també ho sembla- ha llançat a Zapatero a fer apostolat com si fos sant Pere. El ZP de “apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Cataluña”, però després tot van ser plors i ribots al Tribunal Constitucional perquè el van portar el PP i socialistes com el Defensor del Poble. I d’aquí plora la criatura. Del dia que vam posar la guineu a vigilar gallines, que els jutges van jugar a la política. Els jutges no són ultres ni són antidemòcrates. Juguen a un altre joc. El de l’estat de dret i la llei. No fan política, on mai sumen dos i dos per donar quatre.
Vivim en una gran fluïdesa de la política, tot val, tot és líquid i mai de mai hi ha cap responsabilitat. El PP hauria de començar a buscar perquè només té 4 diputats catalans al Congrés i sembla que no pugui tenir socis, i el PSOE hauria de plantejar-se seriosament perquè amb l’anomenat govern més progressista de la història -vol dir intervencionista- no guanya les eleccions de carrer, i de fet només Jaume Collboni li ha donat una alegria electoral en els darrers mesos. El bloqueig espanyol és insuportable sí, però l’empanada catalana és sideral. Ara mateix en el camp independentista només es pot estar d’acord en el fet que no només no hi ha cap claredat, cada cop hi ha més confusió. Tant de bo algun líder comencés a assenyalar que l’emperador va despullat, seria un gran servei al país. Però clar, ningú vol sortir esquilat. I així anem anant.
Apujar l’aposta a mitja partida és arriscat. I veiem que mentre Junts es manté en els punts que va plantejar al principi i es manté en un sorprenent i agradable silenci, ara toca el torn a Esquerra que ve a dir que també ha comprat tiquet pel ball. I com tornen a jugar? Doncs arranquem de la son dels justos l’acord de claredat. Què és? Per on passa ara? Cal recordar que l’acord de claredat -allò que va permetre fer al Canadà un referèndum sobre la independència del Quebec- en si mateix va ser l’element que va fer saltar el govern de Junts i ERC. Perquè era poca cosa. I ara mateix potser les 5 opcions de referèndum de la comissió del govern sobre aquest acord aporten més confusió que no pas claredat.
Els catalans de les pedres en fem pans. Per cert, l’opció que defensa el president Aragonès -i també Junts- és el referèndum a l’escocesa, per un sí i per un no, i va ser una consulta que els independentistes van perdre. Potser caldria abandonar la tradició de commemorar derrotes i començar a bastir petites victòries, però que fossin certes, i si pot ser que siguin de tot el país. Això sí, el president de la Generalitat serà aquest dijous al Senat, a buscar el cos a cos amb el PP, factòtum de la Cambra Alta, i podrà dir que ha passat per Madrid per defensar Catalunya. La feina que té el president Aragonès és aprovar els pròxims pressupostos catalans després de tenir a mitges el pacte amb el PSC. Salvador Illa sembla un home pacient i prudent, però potser li acaba pujant la mosca al nas.
Deia abans que veiem un contrast evident de velocitats entre el PSOE i els seus eventuals socis. Però no només perquè aquestes setmanes hi hagi el típic mercadeig, també hi ha rau-rau dintre del PSOE. De fet, el partit de Pablo Iglesias -anava a dir el del segle XIX, però l’exlíder de Podemos també ho sembla- ha llançat a Zapatero a fer apostolat com si fos sant Pere. El ZP de “apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Cataluña”, però després tot van ser plors i ribots al Tribunal Constitucional perquè el van portar el PP i socialistes com el Defensor del Poble. I d’aquí plora la criatura. Del dia que vam posar la guineu a vigilar gallines, que els jutges van jugar a la política. Els jutges no són ultres ni són antidemòcrates. Juguen a un altre joc. El de l’estat de dret i la llei. No fan política, on mai sumen dos i dos per donar quatre.
Vivim en una gran fluïdesa de la política, tot val, tot és líquid i mai de mai hi ha cap responsabilitat. El PP hauria de començar a buscar perquè només té 4 diputats catalans al Congrés i sembla que no pugui tenir socis, i el PSOE hauria de plantejar-se seriosament perquè amb l’anomenat govern més progressista de la història -vol dir intervencionista- no guanya les eleccions de carrer, i de fet només Jaume Collboni li ha donat una alegria electoral en els darrers mesos. El bloqueig espanyol és insuportable sí, però l’empanada catalana és sideral. Ara mateix en el camp independentista només es pot estar d’acord en el fet que no només no hi ha cap claredat, cada cop hi ha més confusió. Tant de bo algun líder comencés a assenyalar que l’emperador va despullat, seria un gran servei al país. Però clar, ningú vol sortir esquilat. I així anem anant.