Continuem dalt de l’onada de la impostura, surfejant amb una bena als ulls. Mentre sonen alarmes de guerra nuclear i torna a estar de moda la destrucció mútua, nosaltres ens expliquem les vacances, en què ens hem fet fotos per propagar que som feliços i insistir en el fet que el nostre futur, només el nostre, és brillant. Pànic al buit, però també a patir la pitjor ignorància: no saber què hi haurà quan no necessitem els altres. És a dir, nosaltres sols. I això sense entrar en el fet que ara mateix no requerim ningú. Prejudici vital sobre viure la vida, si em permeteu el joc de paraules. Ens cal la nostra història. Els bons novel·listes ens insisteixen que tota vida és una ficció. En la fenomenal Confeti, d’en Jordi Puntí, hi llegim que “entre el cinisme i l’atac sentimental, hi ha tot un espectre de possibilitats d’enganyar el dia a dia i deformar-lo perquè sembli el que no és, ni serà mai”. I aquí estem, passant de l’autoodi a l’autoengany. I això no sé si és legítim, però no importa gaire i en principi no fa mal a ningú més, un joc de suma zero en què només perdem l’ànima i posem l’esperança a lloguer. Ara bé, sembla que tot i que indiquem que som persones que viuen en 360 graus, som impermeables a la novetat. Veure sense mirar. Sempre amb allò que qualsevol temps passat fou millor; era millor quan eres més jove, la teva darrera ex era millor, el teu pis d’abans era millor, la teva antiga feina era millor... quan el que cal acceptar és que estar pitjor és tan sols una qüestió de perspectiva.
Dispenseu per la literatura d’automassatge, però sí que trobo cert que hi ha persones que són com fulles, que venen per una temporada i marxen amb el canvi de vent. Res a dir, sempre que tots sapiguem a què juguem. Després diuen que hi ha les persones branca, que serien més resistents, però que tot i que s’estan més temps al final es trenquen perquè no suporten el pes quan la cosa es complica. Coses que passen, cap rancúnia si us plau. I finalment, és clar, trobem les persones arrel, que només volen donar-te suport i força. Però tot depèn de l’arbre, diguem-ne i fins aquí el terrible relat de vida interior. La por a no estar sol és una de les pulsions humanes més ridícules i més arrelades, de les que més errors ens obliga a cometre i, segurament, continuarem cometent. Un egoisme ben entès és el primer pas. Tingues endreçada casa teva abans de sortir de viatge a les ànimes dels altres.
Ens costa acceptar que potser no hem de necessitar res dels altres. Però no, volem triar, ni que sigui per dir que no. Com a les eleccions que venen i vindran, semblem abocats a elegir el candidat menys dolent. Amb aquesta estratègia costa no equivocar-se. I anem amb falsa premissa, també es pot votar en blanc a la vida, encara que sigui un cop, perquè el vot de càstig aquí no aplica. Cal separar el que sents per algú del que algú et fa sentir. L'objectiu de l'esperit hegelià és comprendre's i definir-se, la dialèctica de la història que habitualment confonem amb allò de l’assaig i error. I no, es tracta de confrontar i d’acceptar sumes i restes per poder tenir una cosa nova. No ens agrada la síntesi, no ens agraden les respostes perquè potser ens poden treure la raó i perquè obren escenaris mai pensats. No és només no tenir raó, és tornar a començar. Hem passat el dol i aquesta sensació d’haver mudat la pell ens atabala, costa tornar al gust de la pròpia llibertat.
I ara que no suportem no mirar el telefonet cada tres minuts ens costa acceptar que, com diu la cançó, pots ser o estar misteriosament feliç perquè no tens res de què fugir. Diu l’experiència que la felicitat és la tranquil·litat. Ara no em vingueu amb fluir, que no és el mateix que surfejar. El que aquestes paraules tenen en comú és el fet de lliscar, però res més. Perquè la intenció, sempre la intenció amics del nou estoïcisme, és el que fa que no només caminar sigui fer camí. De vegades cal patir sí, i amb intensitat, però no cal patir sempre. El temps passarà, com diuen els poetes de Granada, i no recuperaré les hores i els dies que m’has fet perdre, però estarem en un altre univers, una altra plataforma, un lloc on tornarem. L’autèntic ho tornarem a fer és el de voler tornar a mirar als ulls d’algú i deixar-se confiar. Recomençar. Només sabent-te és quan pots tornar a perdre el cap. Només centrat et pots tornar a perdre, i sense demanar perdó, sense trampes i amb una mica menys de por.
Dispenseu per la literatura d’automassatge, però sí que trobo cert que hi ha persones que són com fulles, que venen per una temporada i marxen amb el canvi de vent. Res a dir, sempre que tots sapiguem a què juguem. Després diuen que hi ha les persones branca, que serien més resistents, però que tot i que s’estan més temps al final es trenquen perquè no suporten el pes quan la cosa es complica. Coses que passen, cap rancúnia si us plau. I finalment, és clar, trobem les persones arrel, que només volen donar-te suport i força. Però tot depèn de l’arbre, diguem-ne i fins aquí el terrible relat de vida interior. La por a no estar sol és una de les pulsions humanes més ridícules i més arrelades, de les que més errors ens obliga a cometre i, segurament, continuarem cometent. Un egoisme ben entès és el primer pas. Tingues endreçada casa teva abans de sortir de viatge a les ànimes dels altres.
Ens costa acceptar que potser no hem de necessitar res dels altres. Però no, volem triar, ni que sigui per dir que no. Com a les eleccions que venen i vindran, semblem abocats a elegir el candidat menys dolent. Amb aquesta estratègia costa no equivocar-se. I anem amb falsa premissa, també es pot votar en blanc a la vida, encara que sigui un cop, perquè el vot de càstig aquí no aplica. Cal separar el que sents per algú del que algú et fa sentir. L'objectiu de l'esperit hegelià és comprendre's i definir-se, la dialèctica de la història que habitualment confonem amb allò de l’assaig i error. I no, es tracta de confrontar i d’acceptar sumes i restes per poder tenir una cosa nova. No ens agrada la síntesi, no ens agraden les respostes perquè potser ens poden treure la raó i perquè obren escenaris mai pensats. No és només no tenir raó, és tornar a començar. Hem passat el dol i aquesta sensació d’haver mudat la pell ens atabala, costa tornar al gust de la pròpia llibertat.
I ara que no suportem no mirar el telefonet cada tres minuts ens costa acceptar que, com diu la cançó, pots ser o estar misteriosament feliç perquè no tens res de què fugir. Diu l’experiència que la felicitat és la tranquil·litat. Ara no em vingueu amb fluir, que no és el mateix que surfejar. El que aquestes paraules tenen en comú és el fet de lliscar, però res més. Perquè la intenció, sempre la intenció amics del nou estoïcisme, és el que fa que no només caminar sigui fer camí. De vegades cal patir sí, i amb intensitat, però no cal patir sempre. El temps passarà, com diuen els poetes de Granada, i no recuperaré les hores i els dies que m’has fet perdre, però estarem en un altre univers, una altra plataforma, un lloc on tornarem. L’autèntic ho tornarem a fer és el de voler tornar a mirar als ulls d’algú i deixar-se confiar. Recomençar. Només sabent-te és quan pots tornar a perdre el cap. Només centrat et pots tornar a perdre, i sense demanar perdó, sense trampes i amb una mica menys de por.