El vertigen i la nàusea de veure que estàs en números vermells. Aquella suor freda que et provoca saber que no has fet bé i aquella saliva que empasses quan no saps com t’ho faràs en el futur immediat. Aquell autèntic nus a l’estómac que et catapulta cap a una ansietat sempre desconeguda i aleatòria, ai mira avui no en tinc tanta, que bé. Desconcertats és quan pitjor podem estar perquè ens podem agafar a qualsevol cosa, qualsevol remei, qualsevol profeta, qualsevol sirena. No és l’ànim d’una nit electoral, sinó prendre consciència de la mala situació.
A més a més, sovint quan arribes a aquesta estació et penses si n'hi ha una de següent, si hi ha més recorregut a la misèria que estàs vivint. La seguretat, sovint la tenim per inconsciència i d’altres vegades perquè algú ens la proporciona, o això ens pensem. Perquè per un mateix costa de tenir. És un nirvana al qual costa d’arribar. Però és una sensació. Tan sols això. De la mateixa manera que ho és la inseguretat. Ens sentim desarmats, frustrats, impotents. No tenim eines i no hi ha a prop la ferreteria que ens cal.
A veure, estàs segur quan entres en un taxi, conscient que saps on vas, encara que no sàpigues què hi ha en aquella adreça de destí, encara que sigui el primer cop que hi vagis. Doncs amb la vida és igual. És determinació. Però amb el cas del taxi, i aquí hi ha una mica de trampa, és que algú t’hi acompanyi. De vegades aquest soci vital pot ser la teva pròpia emoció. No ens cal ningú, em direu. Però s’ha d’entrenar, diguem-ne. Es tracta d’una obligatòria emoció, intensa com una serenata de Dvořák o com una tanda de penals. Viure com si no poguessis renunciar. Adrenalina per prescripció. Mastegar-te les dents per no perdre el tremp i obligar-te a mirar endavant.
Determinació o obligació, no ho sé, fes-t’ho com vulguis. No hi ha dia per estar trist. És així. No val dir que no et dona la vida. Entenc el prec que hi ha darrere d’aquesta informació. He vist la desesperació i és impossible no comprendre-la. Però no tots estem desesperats ni som miserables. Som responsables de les nostres lectures, per entendre’ns. El cosmos és molt malparit i Déu Nostre Senyor té un bastó que pica i no fa remor. Però entre el determinisme i el karma crec que hi ha una manera de veure el món que ens aporta aquesta responsabilitat amable i que alhora no té alternativa. Fer el bé i no fer-se el bo. Actuar sense sortir a Instagram. Ser millor germà o un amic comprensible són alguns exercicis d’aquest crossfit vital que ens hem de muntar. Torna la nàusea, ataca-la sense misericòrdia. Encara no he trobat res ni ningú més important que tu. Continua la cerca de la seguretat, la tens a tocar, ets tu.
Forçant una mica la metàfora, sovint pensem en com formar un govern. Diguem-ne, en qui hi entrarà, en buscar socis. I això ja vindrà. Avui, ara, a tu i a mi el que ens salva és pensar en una investidura. Les aliances són l’endemà i passat demà les conseqüències. La victòria de l’avui. Passa del vot útil al vot instrumental a la teva intimitat, al teu destí. Recomano sortir de la bombolla, arrencar la crosta de la nostra còmoda tristesa, trencar-la amb el cap, buscar aire. Beneïda perspectiva. Obrir el zoom allibera no només la mirada, sinó el cervell. Penses diferent, respires millor i fins i tot sents olors que tenies perdudes, perfums de moments millors o de somnis retrobats.
Hi ha una màxima del nostre temps: un consultor és un expert en un fracàs que t’explica com triomfar. Sovint se m’acosten persones que m’expliquen els seus problemes. De vegades penso que faig cara de saber escoltar o de savi del segle XIX, però d’altres considero que potser saben del meu fracàs, que porto l’ànima nua. Com he fallat en quasi tot i com en quasi tot ho he hagut d’arreglar. Perquè la vida, la meva vida, mai ha sigut de sortir a la primera. En èpoques anteriors vaig arribar a pensar que era un perdedor, que seguia en el joc per esma i per sort. Potser sí, però sobretot per aquesta tossuderia, per aquesta obligació imposada. Un èxit rere èxit, això sí; treballat. El fet d'aixecar la persiana de l’ànima. El sant Pancraci del dia a dia de la felicitat.
Entenc la por de fallar, és un dels ingredients de la meva benzina. Ara bé, mai pots permetre que el teu combustible sigui quelcom que et frena. Si acceptem que la vida va com va i ve com ve és moment de tatuar-nos a l’ànima una estrella de colors. Cal admetre que ens fa mal l’estómac quan, per fi, ens deixem entrar a l’ànima a nosaltres mateixos. Que estrangers som del nostre propi pensament. Quan votem és quan més ens adonem de la nostra contradicció. Abans no es parlava del tema perquè no existia, i ara no ho transmetem perquè volem l’alquímia per nosaltres. Som els monjos d’El Nom de la Rosa de la felicitat i de la infelicitat. Només que ens haguessin explicat com es viu i es reviu quan érem més tendres podríem ser més amos dels nostres fracassos. O potser encara seríem més dropos i cabuts.
Si tingués el valor de tenir i mantenir un dietari (que bons són els de Valentí Puig) m’espantaria comprovar com i quant m’equivoco en els mateixos llocs, arribar a la corba i mai girar a temps. Després sempre a temps d’arreglar-ho, però mai temps del temps, just. Sempre lluitar encara que arribi tard al meu propi funeral. Només et puc deixar això com a llegat. Una herència de les que encara no tributen, i aquesta sí que és per viure millor. No parlo del pis de la tieta, sinó de com ens haurien d’haver ensenyat a ser prou forts i prou dúctils per entomar-ho tot. Potser, em direu, és la nostàlgia pel que no he viscut. Potser he llegit massa autors que no he entès del tot. O potser només estic convençut que per sentir-me segur tinc totes les excuses i només una sortida: caminar cap a la llum.