Una de les coses que més tranquil·litat m’ha donat és acceptar o entomar que soc egoista. I està bé. Em ve l’exemple de la mascareta d’oxigen que cau sobre nostre a l’avió quan aquest perd pressió. Primer posa-te-la tu, i després ja ajudaràs a l’altre. Potser és això, si és que superes l’ensurt. Es diu que vivim en un moment de màxima individualització, de pèrdua de sentiment de comunitat, de desconfiança social, de recança política. Em direu que no és d’estranyar. I que això provoca por i que ara només es fa que atiar els baixos instints. Potser sí. Però ha passat sempre. Des de l’afer Dreyfuss a la Guerra Civil, passant pels Idus de Març o la guerra de Vietnam. Nois, no som tan especials, em sap greu. La Història ens diu que portem la nostra covardia al màxim nivell i després quan no tenim més sortida actuem irracionalment. Passa amb la Història Universal i passa amb nosaltres. Passa amb tu. I no volem que succeeixi, només faltaria, què diran. Ho fas tot per canviar, per ser millor. I et tornaràs a equivocar. Perquè sempre passa. I la humanitat, com tu, va fent sense millorar en excés.
No defenso el culte al jo, de fet m’embafa tanta autoreferència -ningú ho diria- i els reportatges de felicitat de cap de setmana a Instagram. Em preocupa la por que tens a l’avorriment, i sobretot a què la teva normalitat sigui tan sols una successió de meravellosos moments tranquils i previsibles amb alguna guspira diferencial. Creure que som especials té el seu punt, però creure’s el protagonista d’una pel·lícula ja és una altra cosa. Ara bé, sí que crec que hi ha persones que estan per sobre de la normalitat. Potser tu n’ets una. I no estic parlant de referents ni icones de res. Defenso a la increïble normalitat de l’aventura d’anar al cine o de passar a buscar els nens de l’escola. I dibuixo un d’aquells éssers per als quals no està fet el temps. Mai ha canviat i mai canviarà. És amb qui l’eternitat es manté amb la nostra companyia. La suma si vols, o el respecte si saps què vull dir. Acceptar-se, quin descans.
Aquest esbós de la meravellosa normalitat, d’acceptar que parles amb un mirall, que trobes els mateixos acudits pel carrer és potser només això, un conjunt de traços. Pot ser l’impactant quadre Impression, soleil levant de Claude Monet i que pensis que has creat l’impressionisme o bé només són gargots i només has alçat una bastida de fantasies i somriures buits. Aquesta acceptació de l’egoisme té coses positives, però provoca que ja no toleris l’engany. Sobretot el que tu et vas teixint, amb punt de creu, per poder fer una vida que tingui un relat més suportable. Que t’entenc, no vinc a donar-te lliçons. Viure era una altra cosa. I és que és meravellós l’exercici intel·lectual que propicia l’engany: inventar històries, fabricar excuses, permetre’s ser diferent. L’egoisme ja no et permet la covardia del fet d'anar passant. Em sap greu, si avances hi ha trencalls que no pots tornar a agafar. Franz Kafka digué allò de què “em vaig avergonyir de mi mateix quan em vaig adonar que la vida era una festa de disfresses; i vaig assistir amb la meva cara real”. Sense caretes, a cara descoberta, duel a primera sang. Així paga la pena. Lluitar per guanyar i si perds, a casa. Això no és rendir-se, això és triar les batalles. I alguna guanyaràs. Ja ens ha passat.
Perdem més que guanyem. Si hi hagués un marcador, la vida ens va al davant, però repassa els teus èxits. Mira més enllà de la feina de demà o de la discussió silent amb la parella d’ahir. Diu el joglar que la salvació està dintre d’un petó. No cometré l’error de donar-me per perdut, tu tampoc ho has de fer. Res substitueix quan creuem la mirada amb l’altre. L’espurna, del desig o tan sols de la curiositat. La sortida que busquem a la vida està prop, sovint és a la vista. És com buscar les ulleres quan les portes penjant. Pensa en tu i en l’avió que perd pressió. Posa’t la mascareta. Mira sense mirar i veuràs el segon pla. El que preval. Et fa por notar que l’estàs perdent, creus que ja no tens aquesta il·lusió. I sí, l’estàs perdent, però només perquè és ella qui t’està perdent. Aquesta energia, il·lusió, horitzó, o com li vulguis dir, no té amo. O més ben dit, en té dos. Decideix si fas l’OPA hostil o si creixes per la teva banda. No és romàntic un símil bancari, no, però tampoc ho és decidir entre callar o avançar.
Picasso deia que costa molt de temps convertir-se en jove. I potser encara costa més assolir el moment en què pots decidir sabent que res és massa greu, excepte el que sí que és greu, allò que se’ns escapa, però no allò que no ha arribat mai a passar. Massa por quan som molt valents. La importància del valor de reiniciar és un tresor amagat, sense mapa ni illa del tresor. I pot semblar contradictori, però cal esperar per tornar a començar. La paciència, una vella virtut que em fa recordar allò que el soroll no fa bé i que el bé no fa soroll.