Tant engreixar i adorar el nostre ego, tant sentir que tot ho podem fer i que només és cosa de proposar-nos-ho, tan especials com som i tan buits que ens hem tornat. En l’era de l’algoritme pretenem fem veure que som cerebrals, que caminem sobre perquès quan surfegem en un mar de fums i de potsers. Viure amb allò que tens dins. Les cartes estan repartides i fem el que podem, tu també, deixa de llegir manuals. I això si admets que de vegades et cal un far, un senyal. Et diran que és un punt dèbil, que ets un sentimental, però ja Tolstoi digué allò que “la raó no m’ha ensenyat res, tot el que sé m’ho ha donat el cor”. Si ets així pots continuar llegint sense compromís i si no, doncs recorda cordar-té bé l’armilla groga i treure’t els talons quan l’avió faci mar i baixem pels tobogans amb l’esperança de salvar-nos.
Aquí caic i aquí m’aixeco, bon eslògan escoltat a casa fa tants anys. Resiliència, segur, i també que no tens massa alternativa. No hi ha res més feridor que l’atac de les fotos record del mòbil. Allò de “Avui fa dos anys de...” o “Records de fa cinc”. I no són records ni memòries. Fotos i retrats d’altres tu, de quan tot era d’aquella manera, de quan eres dubtes i tristors, de quan triomfaves, de quan t’estimaven o tan sols de quan la teva vida tenia protagonistes que ara ja no hi són. Som éssers incomplets, podem funcionar autònomament, però la sal i el pebre ens millora, poc o molt, a gust del xef.
Sovint quan escrius i publiques en diaris com aquest -gràcies Nació- i els teus textos passen de mans sempre hi ha algun comentari que t’arriba, si tot va bé. No puc estar més agraït, és clar, quan els rebo, per poc o molts que siguin. No fa gaire em vaig trobar qui, amb aquella superioritat moral de qui pren cervesa sense alcohol en una festa, em deia que estic obsessionat amb la solitud, i que de fet semblava que espantava la gent. Potser sí, i està bé que t’expliqui com ets algú que no et conec. Com si m’hagués llegit l’horòscop. Pot ser l’edat o pot ser que soc així, amb una tendència a ser una illa fortificada enmig d’un oceà d’anades i vingudes.
Confesso que tinc un fort mestratge de les arts socials, una gran ajuda per estar tranquil, però sempre fugint endavant. Tampoc soc perfecte. Vull creure que no m’he bastit una torre d’ivori. Però aquesta persona em deia que amb tant clixé m’estava enterrant viu i, sobretot, sol. Res més lluny de la meva intenció. De fet, i aprofito per fer una mica de teràpia, estic en un moment de gran goig, amb la sensació de tenir a prop a qui vull tenir prop, amb la idea d’estar obert a tot i tothom que em desperti la curiositat. Potser avui soc el nen petit que maig vaig poder o saber ser. Tot es posa a lloc. I res acaba avui. Potser ho he après tard o potser ara ho he entès. “La vida, si no ho saps, és una repetició”, diu Mercè Rodoreda a Quanta, quanta guerra. I és així, però mai és el mateix. Tot és igual i tot canvia. Fins i tot tu mateix, malgrat que no ho notem. No som tan especials.
L’altre dia et volia trucar. De fet, t’havia de trucar. Perquè massa coses les he passat sol. I tu també. Massa sanglots mossegats, massa llàgrima interior, massa silencis mastegats. I a tu t’ho puc dir. Per això, ets un d’aquests amb els que compto. Potser fa mesos que no parlem, potser anys. Però hi compto. De la mateixa manera que m’ha costat entendre i expressar sentiments, sempre he sabut valorar l’amistat, la complicitat i construir un espai on poder aportar la meva vulnerabilitat, mostrar-te el coll. Doncs això, que t’hauria trucat. Mai sabràs que no ho vaig fer. Que em feies falta, ni que fos en petita dosi i breu intensitat. “L’amor és una paraula passada de moda i ens desafia a preocupar-nos per la gent al límit de la nit i a canviar la manera amb què prenem cura de nosaltres mateixos”, ens canta David Bowie a Under Pressure. És això, i és així, i no tot amor és romàntic, tu ja ho saps. T’hauria d’haver trucat i explicar-te com estic i saber com vas. També és veritat que potser no et puc trucar, potser és millor que no ho faci. Perquè tu ja saps per què. No són només les traïcions o que la confiança aguanti els atacs que pugui, és perquè tinc por. Que no em vulguis respondre, que ja no sigui algú amb qui comptis. Perquè som com aquelles fotos de record que et surten al mòbil, som ombres, i de vegades el que no vols és posar-hi llum.
Fiódor Dostoievski fa 150 anys a L’adolescent va disparar i va encertar: “Els nostres temps són temps de mediocritat, de manca de sentiments, de la passió per la ignorància, de mandra, de la incapacitat per començar a fer alguna cosa i el desig de tenir-ho tot ja fet”. Tot és una repetició, sí, però no una condemna. Decideix. L’altre dia et volia trucar i no ho vaig fer. M’he tornat a equivocar, t’ho vull explicar. I potser només ens explicarem ximpleries i trivialitats, potser només un silenci. No cal més. Quan de nou la foscor em visiti, espero ser prou despert per buscar-te i, potser, tot anirà bé i em respondràs.