Durant anys i panys els catalans hem intentat mesurar les pròpies forces. Sovint amb el què i sense el com. I mira com estem. Sovint parlant de la nostra autoestima, com a poble, com a societat. Insuportables de tan especials que som i serem. Quina cosa tan complicada fabricar un nosaltres quan surfegem sobre la pandèmia de la solitud i de l’egocentrisme. Vivim temps estancats, carregats de falses nostàlgies. I curiosament amb una alta opinió de nosaltres mateixos, un terrat ben arreglat amb uns fonaments que ens fan coseta. Ara potser parlo de tu, o de mi, no t’emprenyis, però mantenir l’esquizofrènia vital de l’autoodi i l’egolatria és esgotador.
El que hi ha darrere nostre i el que hi ha davant nostre són petites -petitíssimes- coses comparades amb el que hi ha dins nostre, i et semblarà una obvietat, però de vegades m’haig de posar així, que quedi tot clar, que fuges d’estudi. Que sí, que som fills de les nostres contradiccions i naveguem entre els corrents dels nostres odis oblidats. No soc vingut a portar fel als darrers espasmes estiuencs, però m’han fet arribar alguns versos -gràcies, Jordi- que m’ajuden a entendre per on he passejat sovint i d’on he anat tornant com he pogut. Són d’Edith Söndergran que dispara així: “La vida és menysprear-se a si mateix i estar immòbil al fons d'un pou / i (la vida) sap que el sol brilla allà dalt / i els ocells daurats volen a l'aire i els dies veloços es disparen com a fletxes”. Que bé la contradicció, que bé deambular pel passeig marítim arrossegant les avarques i les il·lusions, i que bé anar cercant un pou on amagar-se i amargar-se.
Els humans no tenim límits, tot i que ens obsessionem amb marcar fronteres. Ens costa entendre’ns entre tants viatges, i sobretot ens perdem buscant dreceres. Noi, aquí s’ha de fer tot el camí. Qui vol lluir ha de patir i si no vols pols no vagis a l’era. Ara bé, cadascú és el seu propi guia, i de receptes hi ha la tira, i acostuma a valer la teva. Fes-me cas i no em facis cas. T’has de fer valer, i t’has de valorar i -aquí ve la bomba- t’has d’estimar. Normalment, ve acompanyat d’un altre gran axioma: “si tu no t’estimes, com vols que t’estimi algú?”. Ah, d’acord. Sort que m’ho has dit. La teràpia de safareig i de sobret de sucre és sensacional i barateta. Anem a pams, tots tenim els nostres moments, i les nostres disputes internes. Que més carregats de punyetes uns que d’altres, i alguns que ni s’ho han parat a pensar fins ara i no ho faran tampoc demà passat. Però t’has adonat que de vegades et tens en molta consideració, però no et valores? Segur que no. T’admires, diguem-ne, però no t’estimes. Quin mirall tan fastigós i delator.
L’admiració demana amor sí, però a la vegada no. Es podria interpretar que l'admiració és sovint un prerequisit per a l'amor. Això ho han cantat els joglars i Plató n’havia fet samarretes. Em diràs que no hi ha paradoxa, que no són el mateix i que potser l’admiració és més racional. Potser. Jo soc un clàssic, i és d'acord amb l’admiració que construeixo estima i amor, no sempre romàntic. I tu, depenent de com tinguis el dia, em fas saber que mentre que l'admiració pot portar a l'amor, no és necessàriament una condició suficient o inevitable. No fas cas d’allò de Simone Weil i que “el veritable amor es troba a mig camí entre l'admiració i la compassió”. No fas cas de res. Perquè ja saps que estàs trencat. Ja ho saps. I ja has superat l’enuig, ja no estàs enfadat, potser manegues una mica de recança, però poca cosa més. Ara bé, relaxa el càstig que marques als altres. Ningú té la culpa. Bé, si algú la té ets tu mateix. Ni se t’acudeixi protestar.
M’admiro, no m’estimo. Sembla el títol de la nova novel·la per Sant Jordi. Així ets insuportable. Com diu la cançó només et vaig portar diamants de carbó i ara no sé com esborrar-te. Potser t’han fet mal, potser t’han enverinat l’ànima, potser estàs cansat. Però mai com fins ara no havia estat tan recomanable donar-se un respir. Encara que sigui per deixar-te tranquil i vegetar. Engoleix l’orgull per un moment, no ets tan important. Per moltes tempestes que et rondin avui és avui. Sempre m’havia abatut saber que després d’un turó en venia un altre, però trencar l’ou és acceptar que després d’empatar en una batalla en ve una altra de més complicada. No et tanquis. I recorda que un mai és més temps que un sempre. Que poques coses fan més mal que tornar a abraçar algú que has estimat i un cop el deixa l’olor del seu record se t’enganxi uns dies. Mira’t al mirall més amb més amor, perquè sense una mica d’amor, per molt que t’admiris, ets un nàufrag que no només no sap on és, és que no sap si té algun destí.