L’altre dia, amb la millor taula al davant que et puguis imaginar, en Joan em va dir que “la felicitat és que algú pensi que tu estiguis millor”. Sense anestèsia i amb la gramàtica que toca. I ja vaig tenir combustible per al viatge de tornada. És sabut que els restaurants són punts de trobada d’il·lusions i desafiaments, temples pagans per elevar els nostres més baixos instints. L’estiueig permet temps, sovint per perdre i de vegades per aprofitar, i això és un luxe que acompanya els bons àpats, el meu regne per una sobretaula. Quin Joan em va dir la sentència? Coi, en Joan Juncà de Ca l’Enric, on ja havia estat feliç. Fa uns dies, enmig de la meva ruta estiuenca, va oficiar un gran dinar amb la llista de convidats més divertida en temps. Però anem al nostre tema, hi ha un punt de felicitat que no depèn de tu. Pots viure sense aquest complement, i tant. Però no és el mateix.
Necessitem un altre per esquivar el nostre mirall, però també per creure que tot té una mica de sentit. Potser. Ho diu qui sembla que només sap escriure de la solitud i les seves circumstàncies. La meva parella em completa, em diràs. Que sí. Del que es tracta és de creure que estant acompanyat tot és més senzill, el cel és més blau i la vida és una mica més bonica quan mirant una pel·lícula a casa tens a sobre de la falda els peus d’algú que t’havia promès que no s’adormiria i que ha fracassat. Com diu el poeta nacional d’avui, adoptar la forma d’un sentit. Tot és possible, no t’atabalis. De la mateixa manera que pots estimar a qui t’ha traït, a qui ha fugit, a qui mai t’ha correspost, també pots sobreviure amb la teva tranquil·litat i el teu estoïcisme ben entès. Perquè no som tan importants. Em sap greu. Creiem que les persones que ens han acompanyat o ens acompanyen ens pertanyen. O, com a mínim, que formen part de les nostres vides, han estat protagonistes dels nostres records. Però amb el temps t'adones que tots plegats som extres.
I tot plegat per arribar a la conclusió de què tot és una mica aleatori i circumstancial. La persona de la teva vida, del món mundial, va estudiar a la mateixa facultat que tu? De tot l’univers havies de conéixer la teva mitja taronja a Túnel Diagonal? La teva ànima bessona t’estava esperant tota la vida a la barra d’una festa major? A tots ens adaptem. Davant de La Salada, a Tamariu, escolto parelles de mitjana edat que s’expliquen les vacances que encara no han fet, que si baixarem a Palamós, que si anirem a la Bisbal, però en cap cas diuen de fer una cerveseta allà arran de platja. No se suporten. Potser farien bé en fer unes quantes corbes i fer cap a l’hotel Llafranc. La platja, també la de Cunit, de Cubelles o de l’Arenal de l’Ampolla, és un lloc on et preguntes com i per què. I no només perquè t’aboques a la immensitat i perquè el vent et pica sense demanar permís. Despullats del tot, i amb banyador. Veus aquelles parelles que van a dos metres un de l’altre, amb l’horitzó fix i diferent, amb criatures o sense, i que fan el gest de no poder amb l’altre. Taules de restaurant on parelles s’asseuen i només parlen per demanar “un peixet de segon”. Pintat a l’oli pot semblar inassumible. Però és que és així. La vida és anar tirant. No vinc a posar aigua al vi de l’alegria estival, perdona’m. “Definitivament, l'esperança no és igual que l'optimisme; no és la convicció de que les coses aniran bé, sinó la certesa que algunes coses tenen sentit, independentment de com surtin”, digué Ernst Bloch, filòsof marxista que aquí l’encertava, la cosa és que tot tingui un sentit, la fina frontera amb la bogeria.
Una noia que fa una videotrucada amb la seva amiga no s’adona que els auriculars no estan ben connectats i em regala un espai d’intimitat sensacional. Deu ratllar la vintena, imagino, i en tres minutets entenc que aquestes dues camarades fa dies que no es parlen. Sembla que l’any no li ha anat gaire bé, si t’explico jo, però l’altre dia aprofitant que els pares no hi eren va venir un manso a casa. “I et va portar vi?” diu l’amiga. “Sí, quina diferència, és molt ‘majo’, es nota que és diferent”. I l’amiga remata “Aquests detalls es noten”. I no vaig voler ni poder seguir més, que al final se’m notava l’interès en la novel·la. Una de les coses més humanes és que voler conservar una cosa que mai has arribat a tenir.
Però com més voltes li dono crec que tot plegat vers per la por de sentir, de debò i de nou. No per aquesta noia, sinó un cop més grandet. Tancant portes i barrant finestres, evitant filtracions i humitats com si fossis en Rodríguez Picó. És més que una armadura, és fugir d’aigua freda. La nostàlgia com a antídot del futur. Quin gran punt de maduresa quan em vaig adonar que m’enamorava tant perquè jo no m’estimava prou. Bé, per estimar primer has d’acceptar. Quin tràngol i quantes mentides ens expliquem.
Al cotxe, segueixo donant-hi voltes, i ara he après a deixar notes al mòbil mentre tinc les mans al volant i els ulls pendents dels radars. I després de la meva dosi d’homes clàssics em poso el meu pòdcast cinèfil i el llegendari José Luis Garci m’ofereix un lema cultural i vital: “La nostalgia es vanguardia”, diu com si tal cosa amb aquella veu ronca, foteta i sàvia i en aquell castellà envejable i normal. I és així. Hem fet de les arrels quelcom que ens reté i no pas que ens impulsa. Com més estructurats arribem a ser sembla que mirem cap avall i no busquem ni cels ni horitzons. Serà l’edat. No només. És també por de no sentir res de nou, tan sols repassar les cicatrius ja recordes que vas estar viu i vas viure. I contra això cal agrair a tots aquells que et posen contra la paret, que t’arraconen contra la seva supèrbia. Sigui a Madrid o a la Vall de Bianya. I mentre compto els dies perquè en Joan em torni a provocar l’enginy i l’ànima seguiré enganxant converses de bars i de terrasses, on mentre acabo aquest article una parella joves i esportista acaba d’arreglar algun malentès amb un parell de mitjanes que preveuen una tarda distesa. Potser sí Joan, la felicitat és que algú vulgui que estiguis feliç. O potser tan sols poder tenir amb qui plantejar-s’ho ja és un petit triomf, com aquell vi de Miraflores.