Ens agrada anar a la contra. Ens encanta. Sobretot ens agrada que hi hagi coses que no ens agradin, i dir-ho fort. Perquè tenim raó i el món ho ha de saber. Sembla una mica infantil. Es vivia millor contra Franco va dir l’intel·lectual, i ara no se sap en contra de qui però sempre en contra. La democràcia està en perill. El català es mor. La crisi de l’habitatge se soluciona en uns premis de cinema i el món s’ha de salvar de Donald Trump. El més curiós no és la nostra defensa de les causes justes que el món necessita, segons nosaltres mateixos, no: el que cal és fabricar el nostre protagonisme. D’ara i d’ahir, pocs cops de l’endemà.
És un gènere en si mateix, el de les mentides que fabriquem quan expliquem la nostra biografia, i no pas per vergonya del que vam ser. No, és que no suportem el que som avui. No parlo d’inflar el currículum o d’exagerar una mica quan estàs a la barra del bar intentant seduir el pròxim fracàs. Marcel Proust va dir que quan un troba a faltar un lloc el que realment enyora és l’època que correspon a aquell indret; no trobem a faltar els llocs, sinó els temps. Si la memòria és involuntària, imagina les emocions. No et torturis amb ell o ella, el problema és el llavors, per entendre’ns. Curiós verí la memòria, estranya benzina la dels records. Potser has de matar el romàntic que portes dins, o potser només l’has d’entendre.
Si sembla que hem de desconfiar dels records o, com a mínim, no donar tanta credibilitat com fem per construir la nostra autoestima, potser és moment de valorar les afirmacions, les propostes, l’avui. Però no és així. “Cada sant té un passat i cada pecador té un futur”, digué Òscar Wilde i a mi em dona certa tranquil·litat si és que n'hi pot haver. Som futur, redempció, esperança, tot i que l’ànima se’ns oxida. Inevitable, però no ho permetis. Estàs clavada al no com un tamboret de bar antic amb la memòria que no serveixes per això. No hi ha amor per tu. Que no vals. Però tots estem fets pel segon de la setena de Beethoven. I cada cop que et diu que està enamorat de tu no se n’adona, però et va allunyant perquè et vas clavant més i més a terra. L’amor passa i tu no et mous ni et mouràs, ja ho vas fer. Tu quieta en un sòl immòbil, però fonedís que són les inseguretats. Ni lava ni volcà. L’amor ve en format de persona, una unitat. El rebutges, però estranyament no el vols perdre.
Estimar com i de quina manera. Quina garantia tenim que cap dels dos hi serà demà o que hi serà d’una altra manera. L'única seguretat que pots tenir és quan hi confies. Com em va dir algú que estimo molt: “Somriu, soc jo”. Fe si vols. I és llavors quan tot es pot trencar. Potser ens cansem de tot molt ràpid. Potser li donem valor a allò que és nou perquè no hem tingut temps ni ocasió d’avorrir-lo o, pitjor, encara no ho hem contaminat amb els nostres dimonis. Som una societat tan covarda que es vol cega mentre parla i no escolta. Crits roncs i abismes silents. No estimis, no arrisquis, no visquis, no moris. És com aquella roba que va ser nova i il·lusionant, que projectava una versió de tu mai vista i que avui uses com pijames d’última fase en secret. No passa res. Estar enamorat és fantàstic, però no t’agrada, perquè ets vulnerable dius, però no ho suportes, perquè no ets tu. Quan el control ens paralitza és un fracàs de l’ànima i un èxit del cervell, com totes les desgràcies.
Parlo d’estimar, però tot i tot va de ser més o menys covard, de ser més o menys conformistes, de poder viure en pau sense saber què és la teva zona de confort. Viure amb tranquil·litat i en tranquil·litat no és quedar-se quiet. Poder fer i desfer, sofrir i vèncer, i entendre que no pots parar d’aprendre. Com quan et fan un prova de reflexos, que es mogui la cama per favor. La inspiració neix en petits fragments de llum, guspires de sentit. Venen. Una altra cosa és que tu sàpigues donar-li la benvinguda. La pots tractar com una oreneta o com un rat-penat. I encara hi ets a temps. “Millorar és canviar, ser perfecte és canviar sovint” deia el premi Nobel Winston Churchill. Més enllà del bon joc de paraules em sembla que l’optimisme és l’única alternativa que ens permet la fatalitat, la grisor, la repetició i la manca d’esperança.
Entomem la vida, la nostra, com si fos un tatuatge que fa temps que dus i que ja fa molt que no saps què significa. I ve algú i et diu que et vol i et quedés quiet. Té la valentia d’embocar la teva covardia. Que poc que tolerem que ens piquin el morro amb les nostres contradiccions, per absurdes i per lesives. Sí noi, la vida. I et passa per sobre com un fantasma. I segueixes i seguiràs, plorant per dins sense eixugar-te unes llàgrimes que no saps que tens. Poca alternativa a atacar el nostre sentit de l’humor i el nostre sentit de l’amor, sobretot per fer que siguin també per algú altre. Deixeu-nos en la nostra solitud, d’acord, però prou de barreres inventades. Gràcies a l’art, a les albades, als dinars llargs i a les abraçades tenim una vida de recanvi. Potser no cal usar-la, però sàpigues que hi és i prova de tirar endavant sense el paracaigudes, però el tens.
Quan ell et va voler agafar la mà pel carrer li vas esquivar i vas seguir mirant recte. Ell no va replicar. Però vas sentir com l’estómac se li feia petit, un dolor majúscul el constrenyia, però no volia admetre que tu eres la seva derrota. Potser hauria d’haver tingut més coratge i haver-te dit que ja estava bé, que com va dir Proust “les relacions autèntiques sorgeixen del difícil equilibri entre el desig de compartir i la impossibilitat de fer-ho completament”. O sigui que menys romanticisme i més dir-se les coses, que el que funciona és el que val.