El metro quan no està ple ofereix l’opció de fixar-te en les solituds. Els solitaris ens mirem entre nosaltres i sabem que mai intercanviarem paraula, com a molt una mirada més o menys vidriosa, o tal vegada un somriure que mostri un ullal que brilla per la complicitat. En tenim prou. Perquè es tracta de saber què o qui ets, allò de Mark Twain i que hi ha dos dies importants a la teva vida, el dia que neixes i el dia que entens per a què. Recordo ser un adolescent borinot i molt mal estudiant, totalment paràsit i arrogant esclau de l’autocomplaença, i gràcies a les estades a la botiga dels avis em vaig adonar que servia per treballar i, sobretot, que tenia cert talent per empatitzar amb les persones. D’això n’he fet una manera de viure i potser de guanyar-me la vida. A mesura que madures vas entenent qui ets, i sobretot com són els altres. Estigues alerta i aprendràs. Captes els seus somnis petits i les seves esperances desaforades. Potser li vens una bicicleta, però l’altre t’està comprant un futur que mai serà i ja li està bé.
És el destí el que importa, no el viatge en aquest cas. Per això en aquesta societat nostra, cada cop més egoista -no confondre amb individualista que us veig venir- no deixem de confondre la reivindicació amb la queixa. Un cop i un altre. Reclams buits, crits i protestes i poques voluntats. Tot el dia cercant el perquè, moral de derrota. Si guanyes ningú demana el com, només és quan perds que et qüestionen. En la guerra, en l’amor i en l’accés a l’habitatge. I com que no estem acostumats a vèncer, qualsevol empat ens sembla una victòria. Som els que creien a la universitat que un 4,5 era un aprovat. I no noi, no ho és. Per això quan creus que algú sí que pot respirar en la teva mateixa atmosfera marciana és que pot compartir un mateix horitzó. Companyia, quin delit.
Surto del Metro, a Hospital Clínic, avui toca desfilar cap a l’Escola Industrial, quin símbol fou ella i quina ombra en som nosaltres avui. Cafè ràpid a un bar del carrer Còrsega. I em ve directe al morro un d’aquells boleros que fa mal mentre et provoca un somriure, sona Solamente una Vez, quan Agustín Lara ens dispara “solamente una vez en mi huerto brilló la esperanza, la esperanza que alumbra el camino de mi soledad”. Mentre em cremo el cel del paladar em demano si només has estimat al màxim, a tot el que es pot, un cop a la vida? I et pregunto quan va ser. I somriuries. I seria sensacional que em responguessis que avui. Però ja no estem en pel·lícules de blanc i negre. Hem arribat a aquella edat en què hem decidit creure que no val la pena creure en res, en què més val tenir fe en què tot s’acaba i s’acaba regular, no massa bé.
Vas al llit més desesperat que una ambulància intentant baixar per la Via Laietana, aquesta artèria que fou moderna i ara està ferida de mort pel decreixement i el postureig. I deixes el carrer Urgell i tornes a l’oficina. Els teus correus, el dinar davant de l’ordinador amb un paper higiènic fent de tovalló, el cafè de màquina, la miradeta a Instagram i el passar l’informe per a demà. Has pensat que de tornada a casa aniràs caminant, així et toca l’aire i pots passar per aquella fleca tan moderneta que li agrada a la teva parella. Ha plogut, quin cansament quan obres la porta del carrer, cada cop pesa més i no és només la fusta i el ferro forjat.
A la pel·lícula, en Harry li diu a la Sally que quan saps amb qui vols compartir la teva vida vols que aquesta vida comenci quan abans. Però, i perdoneu el salt del sucre a un autor que es va fer un seppuku, “és absolutament erroni suposar que els altres estan en condicions de comprendre els nostres sentiments més profunds”. Són paraules de Yukio Mishima, i des d’aquí un record pel Marc, les tecles de les tardes que esclataran un dia i un altre. I és que ja saps que “va creixent la certesa que no ens necessitem, però ens tenim”. Costa que ens captin, sí. Difícil que ens entenguin, molt. Complicat que ens comprenguin, tremendament. Però només tenim aquesta sortida. Ara bé, cada cop et rebel·les més contra qui et roba el present amb promeses de futur. Ja no combregues amb rodes de molí. Una altra cosa és que de tant ja et va bé, perquè creus que ho controles. Però no noi, ni ara ni mai has controlat tu res. Ets sincer amb tothom menys amb tu. Com t’admires i què poc t’estimes. Una altra decepció, malgrat la cuirassa, degut a les expectatives, o a que, com diu el meu amic, qui té gana somia pa.
És l’actitud el que enamora. I la deixadesa el que enverina. Diuen que els nostres òrgans són com vermellosos, però el cor, amb cada atzagaiada de desconfiança, es va fent gris, petit i dur i amb una pell rugosa com d’alvocat de ciment. És per això que només ens queda jugar amb l’ànima, sempre més líquida, si no és que ja l’has matat del tot, sovint és una mort que passa per asfíxia però no, és per ofegament, en tristesa que no podem fer més que deixar entrar. Com aquells pous i castells que feies a la sorra de la platja, tant efímer com diví.
No m’ho has dit. Fas aquella cara de fàstic. Però et conec, et vols enamorar de nou per veure si un clau treu un altre clau, perquè sempre estaràs enamorat, yonki de la metzina de necessitar i ser necessitar. I ara encara segueixes enamorat del darrer final que et va importar. Ni trauma ni fracàs. Pilota a terra que ja som grans. No se sap mai què és important fins que li dones valor o no te’n donen a tu. Era l’amor de la teva vida i tu només has estat un entreteniment o, en el millor dels casos, una mica de iode i un apòsit per curar una rascada a algú que no et vol mal, però que segur que no et vol bé. Si fas la pau amb això ja ho tens coll avall. Has guanyat encara que perdis totes les cartes. Recorda que l’èxit dura fins al proper fracàs. I que el fracàs mor en la propera esperança.