La cadira de Pedro Sánchez tremola amb el cas Koldo, però el president espanyol compta amb el cinturó de seguretat d’uns partits polítics socis que el prefereixen a unes eleccions o a confiar en el PP de Núñez Feijóo. Però la situació al PSOE és de crisi, una crisi d’aquelles que se’n poden anar de les mans i que ningú sap com acaben.
Això és el que li va passar al primer ministre portuguès António Costa el 2024, quan, dos anys després de guanyar unes eleccions amb una majoria absoluta, li va esclatar un cas de corrupció a la vora i amb tota la dignitat del món va plegar, sabent-se innocent (i comptant amb un quasi assegurat lloc a la nova direcció europea que començaria aquell mateix any). Efectivament, era innocent, i, efectivament, ara és el president del Consell Europeu.
Tanmateix, la sort del seu partit no va ser la mateixa a les eleccions del passat mes de març, quan van caure rodolant perdent fins a 42 escons a l’Assemblea de la República.
Una desfeta històrica que va comportar la dimissió automàtica del candidat i líder successor d’António Costa, Pedro Nuno Santos. I una desfeta dura perquè venien de la majoria absoluta de Costa i perquè el liderat de la dreta de Luís Montenegro no entusiasma ni a propis ni a estranys.
Alguns van dir que la candidatura de Nuno Santos era massa d’esquerres; però els corrents del PS portuguès no han estat mai tradicionalment ideològiques, sinó per famílies polítiques.
El nou líder dels socialistes portuguesos, escollit la setmana passada, torna a aquesta tradició menys ideològica i més de les famílies de sempre del partit. És José Luis Carneiro, qui havia estat ministre de l’Interior amb Costa, diputat durant molts anys i alcalde d’una localitat propera a Porto.
Carneiro pertany al socialisme centrista, el PS partit d’Estat, però bàsicament prové del “Guterrisme”, la línia d’António Guterres, actual secretari general de l’ONU i exprimer ministre. Amb Guterres comparteix uns orígens en moviments juvenils catòlics inspirats en la doctrina social de l'Església posterior al Concili Vaticà II.
Un altre continuador de la línia Guterres va ser el primer ministre José Sócrates o António José Seguro, qui va ser ministre i també secretari general socialista i que ara és candidat per a les eleccions presidencials de l’any vinent.
L’altra branca històrica era la del “Sampaisme”, seguidors de la línia de Jorge Sampaio, més partidari de l’entesa amb les altres esquerres i qui va ser president de 1996 a 2006, i abans alcalde de Lisboa i líder dels socialistes.
António Costa era el líder successor del Sampaisme (com ell, també va ser alcalde de Lisboa), entre els quals es comptava també a Vítor Constâncio, qui va ser ministre, secretari general dels socialistes, governador del Banc de Portugal o vicepresident del Banc Central Europeu, Eduardo Ferro Rodrigues, expresident del parlament o Carlos César, qui va ser president regional de les Açores i actual president del partit.
Ara Carneiro és el nou ocupant de la seu del Largo do Rato (el Ferraz de Lisboa) havent estat elegit sense oposició amb el 95% dels vots. Això no obstant, ningú veu a Carneiro com al gran líder esperat, potser més aviat com una figura de transició; però tampoc els conservadors ho veien en Montenegro i ha estat reelegit primer ministre millorant resultats.
Cal dir de la història recent de la política portuguesa que ha tingut l’especial virtut i capacitat de saber generar lideratges i potencials relleus polítics.
Ja hi ha qui diu que un dels principals problemes del Sanchisme és que no té successors clars. Encara que crec que avui dia al president Sánchez ni li passa pel cap aquest tema.