Dues persones mortes a Coscó per un gran incendi de sisena generació. Un tipus de foc que té unes característiques noves. En el nostre clima sempre hi ha hagut focs, però no d’aquesta naturalesa. Els focs de sisena generació són molt més destructius, creixen i s'expandeixen ràpidament. L’escalfament global generat pel canvi climàtic que vivim és causa d’aquest nou tipus d’incendis que des de fa uns anys ja vivim. Per això el president de la Generalitat, Salvador Illa, en la seva compareixença amb motiu d’aquest incendi va declarar que aquests focs no eren com els d’abans, no eren com els de fa 20 anys... I afegia que eren molt difícils d’extingir: “En aquests casos, l'estratègia no és apagar-lo, perquè no es pot, ni que tinguéssim tres vegades més recursos, sinó protegir-se i minimitzar els danys”.  

Convé insistir en la novetat d’aquests incendis i en com les seves característiques són molt més perilloses. La seva capacitat destructiva és molt més gran i tot just comencem a veure les seves conseqüències. Però aquestes conseqüències ja fa uns anys que les coneixem i ens hauríem de preguntar si n’hi ha prou amb avisar de la seva gravetat i demanar precaució. El president del Govern espanyol l’any 2022 va dir unes paraules que possiblement bona part de la població no havia escoltat abans: “el canvi climàtic mata”. Ho va dir en una compareixença semblant a la d’Illa després de diferents incendis a Zamora i Càceres que van causar la mort d’una persona. Pedro Sánchez ja ens va dir el 2022 que el canvi climàtic mata i continua matant el 2025. Una pregunta clau és: què estem fent per evitar aquestes morts? Salvador Illa ens demanava precaució, i sempre va bé. Però què estem fent per evitar que el canvi climàtic i l’escalfament global vagi a més?  

Les emissions de gasos causants de l’efecte hivernacle no deixen d’augmentar i agreugen l’escalfament global. Les polítiques que s’estan desenvolupant a Catalunya no persegueixen reduir aquestes emissions, no estem descarbonitzant la nostra societat. Seguim utilitzant els combustibles fòssils molt per sobre de les nostres possibilitats. Volem ampliar l’aeroport quan el transport aeri és un dels principals factors d’emissions? Diem que som conscients del canvi climàtic i que volem actuar, però no ho estem fent. En la pràctica, som una societat que nega l’existència del canvi climàtic i les seves conseqüències. No són fàcils de resoldre els reptes que tenim, però serà impossible fer-hi front si no assumim la realitat existent i no ens atrevim a pensar que hi ha alternatives reals. Alternatives reals que impliquen, però, canvis en la nostra vida. ¿Ens resignarem a assumir que el canvi climàtic mata quan podem treballar per frenar-lo i evitar que s’agreugi?  

Si acceptem que el canvi climàtic mata, que és així, ens hem de preguntar també si aquestes morts són naturals, accidentals o assassinats? Alejandro Pedregal, qui acaba de publicar l’assaig “Incendios. Una crítica ecosocial del capitalismo inflamable” (Verso), escriu:  

 "Las tragedias aquí contenidas dan cuenta también de cómo ni esas desgracias ni tantas otras, historizadas por el orden del capital, pueden ser nunca calificadas de accidentes, a pesar de que puedan suceder al margen de toda acción directa y premeditada. Bajo el capitalismo, accidentes como estos son resultado del funcionamiento lógico del propio sistema. Hasta cierto punto, son pruebas de su propia «racionalidad». Es la acumulación de este mecanismo automático, con el que convivimos de forma natural, el que pone en movimiento las catástrofes sobre las que versa este libro, independientemente de los sentimientos de sorpresa, indignación o aprensión que puedan provocar". 

Pedregal analitza tres incendis de diferents característiques succeïts l’any 2017. Un d’aquests és el de Pedrógão Grande (Portugal), 17 a 24 de juny, considerat el primer de sisena generació a Europa. L’assaig de Pedregal, en temps d’incendis de sisena generació i de morts per calor, és una aportació clau per contribuir al debat indispensable que hem de tenir. Un debat que la política institucional no està impulsant. Pedregal escriu: “El gran desafío al que sin duda nos enfrentamos es hacer deseable lo que es beneficioso para la mayoría; que el conocimiento y la previsión iluminen el camino que deberemos emprender en colectivo para salvar la vida.”. Els poders polítics i econòmics no poden continuar actuant contra la vida i contra el coneixement. El conjunt de la nostra societat ha de trobar les maneres de no resignar-se i defensar la vida, hem de superar els interessos econòmics i el model de societat que ens ha portat fins aquesta situació d’emergència.