Avui veia una piulada a Twitter en què deia que Barcelona és la ciutat del món amb més densitat de turistes. És possible, encara que si fos la cinquena la situació no seria menys greu. La inundació d’arribades i tots els canvis sociodemogràfics que està comportant són un factor accelerador de la crisi del país. Negar-ho és viure amb els ulls clucs.

D’altra banda, aquesta setmana Catalunya assolia un nou record d’ocupació amb 3,9 milions de registrats. Els diaris n’anaven plens. El que ningú explicava és que entre 2020 i 2024 el 92,1% dels nous llocs de treball van anar destinats a persones nascudes fora de Catalunya i de l’estat espanyol. L’efecte crida que genera no necessitar ni parlar mig bé el català per tenir feina és evident.

La qüestió és que la realitat material està canviant molt més ràpid que les idees per governar-la. Amb la globalització, el món ha accelerat i hem entrat en l’era de la desmesura. Ja no es tracta de si estem filosòficament a favor del turisme o no, sinó de si aquest segueix fent créixer la desnaturalització de la capital del país, podem entrar en una fase irreversible. De la mateixa manera que sobre la immigració cal assumir que no és sostenible que a totes les nostres ciutats mitjanes la meitat de la gent en edat de treballar hagi nascut fora del país. 

Passa com amb el canvi climàtic, que no és qüestió de ser més o menys ecologista sinó de mirar els rècords històrics que marca l’Observatori Fabra per saber que malgrat el que diguin els negacionistes cal actuar de forma contundent.

La situació és nova, i en certa manera xocant. I té conseqüències directes per al preu de l’habitatge i per a la salut de la llengua. Que construir molts més pisos de protecció oficial, limitar la compra d’habitatge als estrangers, pràcticament eliminar l’impost de successions i fer molts més cursos de català, són una part de la solució, és evident. Però també cal actuar per què els llocs de treball de baix valor afegit decreixin en número i prendre mesures per a frenar el ritme d’arribades, tant d’immigrants com de turistes.

La desmesura actual no és positiva per al país, i cal entendre que si volem un estat independent també és per fer-hi front en millors condicions. Ara bé, en aquest camí caldrà superar dogmes, tant a la dreta com a l’esquerra. El món canvia massa de pressa perquè una nació sense estat com la nostra resti ancorada en idees de fa trenta o quaranta anys.