Potser perquè tinc el poder de passar-m’ho bé quan vull -després ho matiso- no m’han agradat mai aquests dies en que sembla que tots hem de celebrar per obligació i tenir la gran festa. Com un mandat diví sobre la revetlla de Sant Joan o la nit de Cap d’Any. Enguany hem celebrat i fort, no estic fet només de vinagre, sóc un bon company de farra, perquè com deia Virginia Woolf “no es troba la pau evitant la vida”. Així que som- hi. Les festes nadalenques no m’acaben de caure bé, com un sofregit cremat, una pujada de la quota d’autònoms o una metàfora mal usada. Els fills es fan grans i de vegades els hi exhalo una petita anècdota juvenil perquè, innocent de mi, mantinguin la seva admiració per mi. Riuen i em censuren a la vegada. Que si tinc molt de carrer, com diuen ara. En tot cas, recordo de nano que aquests dies que em fan tanta mandra eren l’ocasió somiada per apuntar-se a una gran festa i poder anar al màxim de fort i de tard. No em va agradar mai, però hi anava, i sortíem i dominàvem el món. I per Cap d’Any a més anàvem guapos, elegants, com volent madurar per fora mentre per dins érem tan sols nens creixent de manera asimètrica i injusta. Algun Cap d’Any vaig acabar fatal i d’altres vaig tenir més sort. Milena Busquets dispara a l’estòmac amb allò de que “el contrari a la mort no és la vida, és el sexe”. La vida, que ve com ve i va com va.
Una nit d’aquestes, ja fets raïms i copes de cava i tots felicitats, vam lliscar quatre tarambanes rambles avall. Que si la plaça Reial, que si el Kentucky, que si anem al Moog, que si amunt que si avall. Vam acabar al mític club del carrer Guàrdia. Si no sou de la meva Barcelona us explico que és la ciutat que protegeix l’Arc del Teatre, allà on la rambla dels Caputxins i la rambla de Santa Mònica es donen la mà i s’acomiaden eternament. Perquè hi ha més d’una rambla, i en diem Les Rambles. Doncs allà vam entrar els quatre ganàpies. Ben servits, i en aquella hora en que estava més pendent d’escapolir-me cap un taxi que de tornar a demanar whiskey. Dic que vam entrar i no recordo quant de temps va passar, però només em recordo allà al mig de la pista, immòbil. Sona Acperience 1 de Hardfloor, una joia techno de fa dues dècades llargues, i em quedo quiet, palplantat. Suposo que respiro, però només els meus ulls actuen. T’he vist. Vas amb dues amigues. Estàs més avorrida que beguda. I em mires. Vas molt maquillada. No deu ser habitual i la mirada de portar lentilles no gaire sovint et delata. Portes ulleres com jo, i de lluny veiem justet. Canvies de barra. El local és més gran del que sembla. I jo em moc com un gira-sol i et segueixo amb els meu ulls de Terminator. Sona Miss Kittin. Me la bufa. Els meus camarades volen més i faig per anar a la ‘teva’ barra. Ens acostem. Demanen. En una maniobra desconeguda en la meva trajectòria m’acosto a tu. Jo em penso en aquell moment que sóc James Bond, però dec estar més a prop del Lopes de Plats Bruts. I et dic alguna cosa tan original com que “la música és una merda”. Rius i em dius que a tu t’agrada.
Deia al principi de que tinc el poder de passar-m’ho bé quan vull. Matís obligat per aquesta fatxenderia: el poder és que quan estic amb algú puc fer que tot sigui agradable i divertit, però també ho puc fer esclatar tot pels aires. No són dues cares de la mateix moneda, sóc jo. Pèrò sí sóc bo fent que les persones estiguin còmodes amb mi. Mai he estat gaire bo en explicar les coses que m’importen. Com en els dibuixos animats se m’apareix un mico tocant els platerets mentre hauria de ser brillant. I sóc bastant espavilat gairebé sempre. Però quan arriba la tanda de penals em poso nerviós. El síndrome de l’impostor em surt per la gola, em segresta les pulsacions i em seca la veu. Ja llavors em sabia la frase genial aquella de Charles Chaplin que diu que “es necessita un minut per notar una persona especial, una hora per apreciar-la, un dia per estimar-la, una paraula per ferir-la, però després tota una vida per oblidar-la”. I no vaig ser capaç de dir-te-la. De fet era impossible. No només per la música. No hi eres. Bé, no et veia. Passo dels meus companys -francament avui només en recordo un- i et busco per tota la discoteca com si hagués perdut un nadó. I et trobo. Al guardarroba. Et saludo. Sembla que marxeu. Totes les amigues. De fons passem de l’hiperactiu Ben Sims a Lady (Hear Me Tonight) i això promou un descens del volum del so. “Marxes?”, et dic. I em respons que “bé, és que compartim taxi”. Et faig una careta amb mig somrís, d’aquella de gat murri, els meus llavis fins crec que són imbatibles.
Següent pla: nit, exterior, estem al carrer del costat, Lancaster, en una hora impossible davant d’una porta d’una fleca industrial real. Ens partim com a bons germans una caixeta d’uns setze croissanets farcits de xocolata i vestits amb sucre glacé. Si ho prengués avui m’haurieu de portar a l’hospital en un helicòpter medicalitzat. Però llavors era immortal. Parlem. I com que només sé ser un fatxenda i un imbècil et pregunto què fas a la vida, els teus grans plans i sobretot et faig broma perquè marxaves aviat i et demano si fugies d’alguna cosa. Ric. Em mires amb el somriure més tendre que una mirada pot emetre i em tires a sobre això: “Fujo de la solitud eterna que em governa i de la falta de nord a la meva vida”. Em quedo amb mig croissanet entre la mà blanquinosa i la boca mig oberta. Els grans dolors solen ser silenciosos. I malgrat les advertències del meu terapeuta segueixo llegint existencialistes i em surt recitar Martin Heidegger: “La solitud no és la manca d’alguna cosa, sinó la presència d’alguna cosa que no és”. Ara qui queda espasmòdica ets tu. Jo m’acabo el mig croissanet sense tenir valor per mirar-te a la cara. Què coi he dit? M’agafes del braç ben fort i em dius que caminem cap el centre. No pugem per les Rambles. Ens perdem.
Estem condemnats avui a navegar en emocions positives i missatges de superació. No es pot estar malament ni un segon. Només volem entendre la salut mental com un triomf i mai com un procés. I es pot abraçar des del dolor. Es pot tornar a començar amb els fonaments ballant encara. El risc som tu i jo. Per altra banda, no renego de qui estimo ni qui he estimat, potser sempre els estimaré, potser encara no he entès res. A la meva manera els estimo, i amb aquella intensitat que em demani cada moment. Qui he estimat no deixa de ser jo, una mica. Com diu el bolero, tothom té una mica de gust a mi; a les meves inseguretats, les meves exageracions, les meves cabòries, les meves suposicions. Estimar i odiar, que a prop. Estimo més amb qui més he patit està clar. La felicitat uneix els cossos, però que és en el dolor quan s’uneixen les ànimes, perquè queden nues de tots els embolcalls que els hi posem. No valen angoixes ni inseguretats: només pateixes. I aquella nit et vaig trobar, en els ulls d’una noia miop amb una ratlla als ulls tan gruixuda com l’enyor i tan fina com el verí del teu plaer. Durant setmanes em llevava pensant en tu, el senyal d’una obsessió sí, i també de que va pagar la pena. Un cop superades les obsessions momentànies només vull recordar que, amb serenitat, val la màxima de Friedrich Nietzsche que diu que “qui té un per què per viure, pot suportar gairebé qualsevol com”. Encara estic aquí.