Entre l’estació de L’Hospitalet i la de Sants, des de dintre del vagó, a la dreta sentit Barcelona es veu una pintada que diu "Abajo la propiedad" amb una a majúscula de tarannà anarquista. M’ha fet pensar en aquella meva joventut d’indrets estranys, de proclames altives i buides i de l’arrogància de saber-ho tot sense haver entès encara res. Davant tinc un noi que a la gola porta tatuat "damaged". I penso que efectivament estem tots una mica fets malbé. Individualment o en conjunt. Però aquest jove és tan imbatible i segur com ho era jo a la seva edat. Allò tan bo de l’Ayn Rand: “la pregunta no és qui em deixarà fer, sinó qui em detindrà” mentre sona Cuando fuimos los mejores de Loquillo.
Ser irreductible, i immortal, també, per si de cas. L’alegria que et dona creure que pots amb tot. I potser sí. Però torno a les cites quan recordo que “sabem el preu de tot i el valor de res”, com ens persignava Òscar Wilde, mentre baixo del tren a la sempre xafogosa andana de Sants Estació, el cor de la carxofa de les nostres infraestructures. I és entre empentes i escales, entre passadissos i transbords que m’adono que mai vaig demanar-te perdó per tot el temps que et vaig fer perdre, vaig ser un botó de pausa en la teva vida. No m’estic fent cap retret, m'adono que et vaig aturar, com una resclosa per un torrent. No vaig saber escoltar, no entenia que havia d’entendre els teus anhels i provar de fer-los compatibles amb els meus o, com a mínim, que no fossin incompatibles. A la vida, a diferència del futbol, un empat és el millor resultat possible.
La raó és que has de fugir de la virtut i del terror, no hi ha revolucions que valguin en aquesta nostra matèria. No hi ha dreceres. De vegades la valentia és dir-te a tu mateix: hi torno demà. És una derrota? No ho crec, tot i que sovint em sento esgotat, no vençut. Guanyar és una altra cosa, però és molt més grossa i més important. No és lliga, és copa. Els dimarts de febrer són tan durs com els d’agost. La vida és això: una ferida que només recordes quan la pell es tensa. Com tiba. La major part de la vida fa mal, perquè quan ens va bé, quan tot és millor, ho puguem notar. Però l’horòscop —maleït sigui— diu que no confongui la nostàlgia amb l’amor. Tothom contra mi. I té raó, perquè la ment és una mentidera. Et conec i et coneixia, però no sabia res ni tot. Potser només el buit que deixes quan ja no hi ets, o l’engany de creure que encara hi ets.
El passadís de l’estació cada cop és més llarg que no recordava. Ahir o fa vint-i-cinc anys. Més passes.Avui te les compta el telèfon i et felicita. No arribo mai. Quina calor. Compte no trepitgi la senyora de davant. Ja no escolto la ràdio, només sento veus i sintonies. I encara penso que aquell dia no et vaig escoltar, que vaig pensar que ja ho arreglaríem o només que no era capaç d’admetre que no tenia la solució que necessitaves, perquè potser no existia. Esquivo un nano amb una bici plegable -que fa anant per aquí- i de sobte somric quan recordo que la felicitat es basa a tenir mala memòria, com deia Audrey Hepburn, però jo afegeixo que tot va millor quan deixes de demanar-te els perquès. Ja tornarem a estimar. I l’empat continua sent bon resultat, i no és resignació, aquí no en gastem d’això, és saber qui o què necessites, i no és senzill ni agradable.
Tantes lectures no sempre ben digerides. Hi ha qui troba Carta a una desconeguda una obra inspiradora i preciosa, per romàntica. Però és romàntica del que ens fa patir el gran Zweig. Quin gran amor a qui no coneixes, ai sí. Però jo veig que l’amor unilateral és la condemna a la solitud, també dintre de la parella i com l’amor pot ser obsessiu i autodestructiu quan no és correspost. Faves comptades em direu, la història de la meva vida em dirà l’altre, però aquest no és un amor que m’interessi. Ja l’he sofert, ja l’he buscat, ja l’he tractat, ja l’he maleït. I per molt que digui segur que hi tornem a caure. No el vull perquè potser encara estic ferit, però hi tornaria en totes les capes del metavers. I tu també. Sigui amb mi o sigui amb qui et pugui acompanyar. Bonnie i Clyde, Ilsa i Rick, Rose i Jack, Baby i Johnny o Scarlett i Rhett. M’aturo que no paro de sentir la veu de José Luis Garci fent llistes i suggeriments clàssics. Beneïts siguin els savis. Quina falta ens fan. Perquè la seva genialitat rau també en el testimoni, en divulgar si voleu, en explicar-se, i no quedar-s’ho per ells.
I aquesta és la generositat dels pares, dels avis. La saviesa. El mestre Ciceró deixà dit que “no hi ha amistat, amor ni generositat més gran que la d’un pare o una mare cap als seus fills”. Tots estimem els nostres pares i mares, i sovint enyorem els nostres avis i àvies. Serà per les constel·lacions o serà perquè ens van fer com som i són (o eren) l’únic mirall on acceptàvem veure’ns. Passo per l’entrada al metro, i penso en les estacions de prop de casa dels avis, barceloní com soc, i no tinc gens de pena. Perquè com va dir Hodding Carter, premi Pulitzer i periodista progressista de veritat “els avis ens donen dues coses insubstituïbles: arrels i ales”. Aquesta cita la tinc apuntada de fa temps i si ser pare ja em sembla una empresa titànica només espero el premi i la responsabilitat de ser avi per donar sentit complet a la roda vital. I bé, com costa ser fill. Per fi pujo les escales, faig el petit passadís amb llum natural al final, emergeixo al carrer i em percudeix la bogeria i la diabòlica mobilitat de Barcelona. Quin respir, ara ja res és culpa meva. Això és perquè ara tinc un empat, tot torna a començar.