Hi ha dies que sí que puc. Baixar a esmorzar vull dir. Sovint l’agenda no permet fer gaire descans. Que si reunió, que si amunt, que si truca a aquest. Què t’haig de dir. Transito pel centre autèntic de Barcelona, la Ciutat Vella en dèiem. Petits carrers que fa més de mil anys que són l’esquelet d’una ciutat que trufem i buidem amb botigues de records i altres ofertes absurdes. Em recorda a aquells companys de l’institut que abans de sortir de festa, per lligar més, feien mitja horeta de flexions i peses per marcar més braços i lligar amb més garanties. No té massa sentit. Tot per dir que acabo en un dels meus llocs preferits, el carrer Álvarez de Castro. Hi ha de tot. Des d’una elegant llibreria infantil a la botiga dels millors llegums cuits de la ciutat, tot passant pels increïbles entrepans del Sanz. Encara és Barcelona. Els meus records prenen sentit. Avui no entro al mercat perquè vaig amb pressa. Necessito deu minuts de mirar la paret mentre mastego pa del dia amb proteïna de la bona. I de sobte entres. Ja t’he vist abans. Altíssima, bruna, escultural, però sobretot d’aquelles persones que riu amb els ulls. De fet no arribes a entrar. Obres la porta, dius a la cambrera pel nom, somrius com una aurora boreal, i demanes un tallat. Que estàs fora fumant. Ja portes la cigarreta de liar a la boca, amb l’encenedor a la mà i et cordes fins dalt la jaqueta. He deixat de mastegar. Crec que ja no puc empassar.
L’amabilitat és invencible, deia un murri Marc Aureli, i jo m’he quedat derrotat. Diu que l’idealisme és el darrer luxe de la joventut. Doncs malgrat les arrugues, les bosses i la impaciència, encara sóc jove perquè penso que l’amabilitat és l’acte d’amor quotidià més barat. Amb qui sigui, a peu de carrer o per telèfon. És popular diguem-ne, poc sofisticat i no per això té menys valor o veritat. La felicitat potser no mou les nostres ambicions, és una vall per la què de vegades pots lliscar, però segur que no t’hi pots quedar. I en aquell moment he pensat que m’havia xocat amb un cometa. Quina llum. Més tard m’he adonat que, a més dels ulls, la mirada era insondable. Sóc cada cop més gran i cada cop m’enamoren coses més concretes, i més importants. Som moments, recorda que mai deixes d’estar enamorat. Creus, potser, que te n’oblides, però només deixes en pausa un camí de la teva vida. Res és massa important. Això sí, la culpa sempre és del passat, potser encara no l’hem entès, potser ens hem inventat mites per sobre del que podem assumir. Perdoneu la cita mig marciana. L’altre dia vaig poder estar compartint estona i companyia amb un dels nostres poetes nacionals que va posar en valor una cita esgarrifant. És de Frank Herbert, l’increïble autor de Dune, que ens dispara: “El misteri de la vida no és un problema a resoldre, sinó una realitat a experimentar”. Sí noi, fa una setmana copa en mà vaig tornar a pensar despert sobre com afrontem la vida, encaixant que no cal veure-ho tot com un problema a solucionar, sinó com una experiència a viure. Que no som tan importants vaja. Una nova il·lusió em dirà la meva amiga. Potser sí, ja ho diu ma mare: qui per no estrena per Nadal, res no val. Molt educatiu. Però no és això. Segur que no.
I llavors per què torno a l’oficina i estic somrient? Per què una petita casualitat em despista? Ja m’havia fet a la idea de gravar-me a foc allò de Schopenhauer: “L'home intel·ligent cerca una vida tranquil·la, modesta, defensada d'infortunis; i si és un esperit molt superior, escollirà la solitud”. Però de nou tornes a creure. No en tu, noia alta i bruna. Si no en mi. En què potser res està tan mort. I paro ja amb la darrera cita, que sempre m'ha agradat molt, ara d’Albert Camus: “Beneïts els cors que es poden doblegar perquè mai podran ser trencats”. En dates com aquestes els records embafen més que els torrons més pesats. Diem que és perquè trobem a faltar a qui no està amb nosaltres ara. Desapareixen. Ja no t’estimen com et van estimar. Això enyores. L’amor incondicional d’una àvia. La complicitat d’un sogre. El somriure d’un nen. I la mirada de qui sempre et va estimar, però no va ser suficient.
Fa un fred que pela a Barcelona enguany. Estic a mig redactar un correu. Em paro. Miro per la finestra, poso el front al vidre fred, i et veig passar. De nou fumant. Camines lleugera. I sembla que parlis amb tothom. La reineta del barri. Somric. Mires a dalt. És impossible que em vegis. Però em mires. Em toques per dins. Deixo de respirar uns segons. Em sembla etern. Et somric i crec que feia molt que no em magnetitzava amb la mirada d’un altre. Potser Nadal és quan m’adono que he perdut moltes coses, que he apostat massa fort i he pagat amb més solitud i buidor de la que caldria. Lluny d’envejar a ningú em trobo com Kirk Douglas en aquella pel·lícula que es deia Un estrany a la meva vida. No descobreixo res, però en un moment donat quan ja confirma el seu embolic discuteix amb Kim Novak què fan amb la seva relació. Ella diu que ja li està bé seguir com estan. I ell diu que no, que es pot estar bé quan no s’avança, “no ens hem mogut”, denuncia. Sovint estem donant moltes voltes. Sovint no tenim on anar i més sovint encara no sabem què fer perquè estem atemorits. Acovardits per un futur que no existeix i atenallats pels prejudicis que ens hem muntat o que ens han anat posant a sobre d’altres per salvar-se ells.
Ja estic a la moto. Avui entro a Barcelona tranquil. Porto aquells torrons que tant agraden a casa. No em cal massa més. Només em feia falta somriure. Alliberar-me del tedi i creure que malgrat la nostra nostàlgia del futur que mai ha existit, hem de poder mirar-nos als ulls i dir-nos què passa. Què sents, què no sents i acceptar les cartes donades. Viure en una realitat platònica i covarda només fa que frenar-te. No ets pitjor persona, ets menys persona. Nadal és un dia de joia, va néixer el Salvador, i ni que sigui per la il·lusió pensa que tenim esperança. Sempre. Encara que no la vulguis o creguis que no la necessitis. Avui, també, em tindràs a prop.