A casa sempre guanyava la tirania de la majoria. La que prefereix encara avui el tortell de massapà per sobre del tortell de nata, l’autèntic regal dels déus pel dia de Reixos. Et fas gran i ja aprenem a menjar-ne dels dos tipus. Tot i que el de nata molt millor, és clar. I et costa anys, Déu i ajuda per començar a comprendre que ni res ha estat tan bo ni tot ha estat tan dolent. El murri Mark Twain és una icona universal no només per posar les bases de la novel·la americana, també ens va regalar autoajuda de la bona quan ens deia que “els dos dies més importants de la teva vida són el dia que vas néixer i el dia que vas entendre per quin motiu”.
Jo ja soc a mitjan partida i ja sé per què he vingut aquí, però sovint et despistes. I recordo quan no sabia massa per on passava ni per què. I que complicat que és. Però tot i tenir una àncora de vegades el mar fa amb tu el que vol i no tens com queixar-te ni com fer que els teus crits buits arribin més enllà dels teus ulls atemorits. Ni de nata ni de massapà, quan camines per carrers que no coneixes tant és. Tots els carrers del món són iguals, excepte aquells que tenen part de la teva història. Records diràs. Però si estan vius ja bo són només records. I tant de bo que la Lluna pugui sortir sense tu i que la terra no et besi les passes.
Diu que la pena profunda és un amor mai no expressat, anys i panys de sentiments cegats, de pregàries mossegades, de designis esborrats. No hi ha ningú als miralls, diu Borges, però com els busquem. Quina manera de buscar respostes a preguntes que no tenim valor de fer-nos. Quina por eh. L’altre dia a la perruqueria, el Toni, aquí a Les Planes, em deia que hi ha persones que s’hi miren molt al mirall, però que no s’hi troben, que ell s’adona que no es reconeixen. No és que els pentini de manera estranya ni els hi posi colors rars, és que el problema el tenim nosaltres.
Creiem viure en un món controlat, perimetrat per la seguretat absurda que ens dona no sortir d’allà on hi ha calefacció. Som fills i esclaus de les promeses que fem a les nits i que s’esvaeixen quan ens adormim. Esgotat i asfixiat per la covardia, que sempre guanya perquè no saps que t’està vencent. I cofoi segueixes enganxat a la pantalla. Si poguessis et faries un cigarret. Però si ho fessis, tres pipades i el deixaries mort en vida al cendrer. Penses que ja has viscut més amors morts que amors que et queden per viure, i arranques la teva mirada del mirall, no fos cas que t’hi trobis.
I tot això no ho pots entomar a la primera, cal fer una mica d’entrenament. Crec que això deu ser la maduresa. Tants tombs i tantes bufetades. A la flamant pel·lícula Parthenope de Paolo Sorrentino es llancen diverses frases afortunades com quan es diu que “el desig és un misteri, el sexe el seu funeral”. Vull pensar en la intensitat i que difícil és calibrar correctament: o estimes massa, o estimes massa poc. El poeta nacional ens demana que el deixem ser a ell qui més estima. Sorrentino fa parlar els seus personatges arquetípics per deixar lliscar que “al final de la vida només queda la ironia” i que “aprens a veure quan no queda res més”, quan la llibertat, el desig, la joventut ja han passat.
Passejo. Fa menys fred, però encara em ploren els ulls sense voler. Fer encàrrecs és una cosa que m’avorreix i que em distreu sobre manera. I vaig capficat en això d’aprendre a veure. No és el mateix veure que mirar. Ni sentir que escoltar i, per tant, no és la mateixa cosa estimar que sofrir. Tornem a la intensitat. Que en sí mateixa li donem a aquesta paraula un vernís negatiu, com d’exageració i pesadesa. Però, potser perquè encara semblo un romàntic i crec que tu també ho penses, serà que no has estimat si després no desestimes com Sílvio Rodriguez en aquell himne que és Ojalá, i que potser no tothom ha volgut entendre.
Ni nata ni massapà, no et puc estimar perquè no em vols, no et puc odiar perquè necessito que siguis feliç. Estimar no és bonic, l’amor no només per qui se’l treballa, sinó per aquell que el sobreviu. Primer l’amor i després les promeses, que creiem que ajuden a mantenir-lo. I no. L’amor és més com un gat que com un cavall, és lliure i fa el que vol, i si no ho veus posa-t’hi fulles.
L’equilibri entre l’acceptació i la crida constant a l’acció no és senzill, ho admeto. No soc gens bo donant consells. De fet, els meus amics saben que soc la pitjor persona del món animant. Ara bé, tinc una especial habilitat per l’humor negre i la franca cruesa. No soc amable amb les paraules. Sí amb el gest, el to i la intenció, però ai la paraula va sola. És una bala, un cop la dispares ja fa el seu camí. Es tracta d’empassar les dosis de verí que siguis capaç. Fins i tot quan no saps que engoleixes metzina, aquest és el repte. Encertar sense mirar.
La maduresa consisteix a rebre totes les coses amb serenitat i deixar-les marxar amb elegància. Perquè sí, perquè volem morir per no veure’t tant i per no veure’t sempre en cada segon i en totes les visions. I com va dir Gabriel García Márquez en la seva autobiografia “la vida no és la que un va viure, sinó la que un recorda i com la recorda per explicar-la”. I això ja ho saps. Però més val no inventar-te el present perquè després el passat se’t farà insuportable. Què hi pot haver pitjor que no entendre’t per què tu no només no has volgut explicar-te, sinó que has mentit? Sigues valent, com a mínim per poder mirar-te al mirall sabent que no t’hi trobaràs.