Entrar a la papereria més gran d’Europa, sí, la Raïma del carrer Comtal, i anar a per allò que ens feia falta. Tinc una fabricant de somnis a casa i amb tres papers i dues cartolines és capaç d’entendre les festes de Nadal com jo no he pogut fer-ho mai. D’entendre-les i d’explicar-te amb tisores i cola que t’estima i que ets especial. Això sí que és un superpoder. I passejant entre bolígrafs inversemblants, caixes de regal a mida i vestits de paper em vaig adonar que em miraves. Uns ulls increïbles d’aquells de blau de mar d’estiu amb el contorn gruixut, d’un negre gat. De fet, et fixaves en mi. Potser el que et cridava l’atenció és que t’aguantés l’aposta, que també mirés cap a tu. Vam somriure. Atrapats els dos. Tu devies anar distreta. I jo, doncs, derrotat per la meva vanitat, només vaig poder que tornar amb el somrís el que no podria pagar amb la mirada. La visita a la Raïma és una tradició que tinc, ben barcelonina, de cara a Nadal. I a tu no et veuré més, però hem tingut uns segons d’adrenalina per l’ànima. No se’m dona gaire bé el Nadal, no en sé. Una altra costum que tinc és la de concert nadalenc dels Mishima (un altre cop Foguet amb aquesta gent?), sí. Quan encara hi havia dinosaures pel carrer l’escamot poètic d’en David Carabén (i dels altres fenòmens) ja feia concerts a la Sala Apolo per aquestes dates, amb bis inclòs. Ens trobem tots els que ens trobem als concerts de Mishima, i si no saps qui són doncs t’estires i vens. Jo hi seré. Però la novetat, des de la pandèmia fins ara, és que només he comprat una entrada. Tots aquests anys en comprava dues. No sabia mai si hi aniria acompanyat o no. Quin prodigi d’optimisme o d’esperança. Mai em vaig enganyar. I tantes vegades no has vingut. Tantes vegades hi he anat sol. Bé, no has vingut amb mi. Perquè sí que has vingut. I de fet t’hi he trobat. Sempre t’hi acabo veient. Potser avui, segurament ahir.
Portar només una entrada no és anar-hi sol, de la mateixa manera que tenir-ne dues no vol dir anar-hi acompanyat. Visc amb més contrastos d’intensitat que els Concerts Italians de Bach. Mar i muntanya en el mateix minut. Sempre defenso el poder de dir no, el poder de l’absència. No ser esclau de la paraula, sinó poder-ne ser el genet. Potser perquè és el que em manca a mi. Vaja, segur. Haruki Murakami, que sembla que Déu no vol que guanyi mai el premi Nobel, escriu a Kafka a la platja: "Quan mires dins el buit, el buit et retorna la mirada. És un espai on et perds, però també un lloc on pots trobar-te si tens el coratge de romandre-hi prou temps". I ja m’ha passat. Quan et miro ja només veig un forat, un abisme que no em fa por. I sobretot perquè com ens diu l’autor d’After Dark he tingut la capacitat, soc un aventurer, de quedar-me allà on sembla que m’havia perdut. I tan sols era una estació més en aquest viatge tan estrany que fem. Allà on anàvem a cridar, a riure i a fumar. Allà, a aquell indret que sabíem quin era només dient “on sempre”. Quan ens amagàvem dels altres. Quan ens feia vergonya. Quan no sabíem com es feia, i per això ho vam fer, ni bé ni malament, i a la nostra manera.
La setmana que ve a la sala Apolo entraré sol, dubtaré amb el guarda-roba, pujaré les escales més icòniques de les sales catalanes i em plantaré prop de la taula de so, per no molestar. Saludaré a un i a l’altre. Un “com estàs” i un “et veig ara”. Aferrades de mans, picades d’ullet i somriures murris mossegant-me la llengua. Perquè sabem que tot anirà bé. Sobretot perquè, malgrat que vingui Nadal, creiem en nosaltres mateixos sense que ningú ens ho hagi de dir. Hannah Arendt ens llença allò que "l’esperança és la virtut de les ombres, una manera d’habitar la incertesa sense caure en la desesperació". No està gens malament, els Mishima ens canten que “si vols que surti el Sol, abans s’haurà de fer de nit”. L’ou o la gallina i anar fent truites.
No fa gaire m’han demanat si era feliç. No venia amb maldat. Responc amb una pregunta, que és un autèntic atemptat contra la cortesia i el bon gust, per reclamar què era per aquesta persona la felicitat. Ho veia com un vector en sí mateix. Jo després de tant i de tot crec que la felicitat és una altra cosa, és poder sentir-se tranquil. Poder somriure sense motiu i caminar misteriosament feliç com ens diu en Marc Parrot. I just ara quan he començat a estimar-te. Com si una esperança hagués brotat de manera espontània. Però no hi ets ni hi seràs. Em diu el meu amic que qui té gana somia pa. Té raó, com en altres coses. És com passar una ressaca constant, una mel·líflua continuïtat, un absurd horitzó. La diferència és que ara ja no m’emprenyo, l’angoixa ja no l’has plantada tu, que no hi ets, si no que soc jo que ja no soc un camp on es pugui plantar. No soc erm, tan sols que potser sí que es poden posar portes al camp. I recupero a Emily Brönte: “Hi ha una dolçor en la desesperació que només coneixen aquells que han begut profundament del calze de l’amargura”. La recupero perquè grava paraules a l’ànima, però no estic en aquest moment, gens amarg. Déu me’n guard de ser més foteta del que toca, però crec que ens estem perdent la ironia. Aquesta és la nostra condemna avui, i el càstig el rebrem demà. No tot pot ser tan intens ni tan al peu de la lletra. Si no hi ha grisos no puc entendre ni la llum ni la foscor. Sobretot perquè la gran majoria del que desitjo està on les ombres, allà on alguna vegada he pogut esgarrapar aquesta felicitat de què em parleu, allà on la meva memòria no em pogués seguir, allà on sempre acabes sent tu.