Ja hem arribat al moment en què els nens diuen que, tot i que els encanta estar de vacances, tenen ganes de tornar a l’escola. Amb els adults la cosa va una mica diferent, però molts no sabem ben bé què fer quan no treballem, perquè ens falta una excusa. I d’altres potser s’adonen que durant la resta de l’any van tirant endavant sense mirar massa més. Diuen que el 30% de les ruptures s’inicien al final de l’estiu i que el setembre és el mes de l’any en què més processos de divorci comencen. Però hi ha molts àmbits i moltes esferes que no pots trencar. La família, per exemple, que com a Nadal sembla ineludible en l’estiueig. O la feina, és clar. O els amics, però també les teves aficions. Les de veritat, no allò de portar-te un llibre ben gros a la platja. Allò que et dona sentit.
Quan pares una mica és quan estàs obligat a preguntar-te, i la cosa es complica. Ja t’entenc, que és millor anar produint amanides de pasta per dinar i pa amb tomàquet per sopar, que no pas autoanalitzar-se, que soc un intens i un pesat. Però és ara que em trobo i noto molta gent fora de paper, com si tan sols esperessin el seu torn per tornar a entrar al teatre i fer l’obra que els toca fer, i si fos la Passió (la d’Olesa de Montserrat és clar) seria per fer de poble. La dictadura de fer el que et toca, o el que creus que et toca. Elena Ferrante va dir que “vivim per sobreviure als nostres desitjos i les nostres pors, sempre en moviment, en la frontera entre la vida i la seva destrucció”. Sembla tan cert com depriment.
Havia aparcat al carrer Gregal número 15, a l’altra banda del carrer, a l’ombra d’uns pins que per ventura encara ningú ha tirat a terra. No és que estigui prop d’on havíem tingut la caseta, però tot em sona. Em sento còmode. La forma dels carrers, la solana, els nens en bicicleta, els vilatans poca-soltes, i l’olor de mar. Torno a ser un adolescent amb la memòria a punt i tement viure el que em tocarà. Avis, calor, avorriment i after-sun. Torno a ser jo. És amb aquella por que llavors no vaig entendre el que avui em tranquil·litza, i és que les coses que no podem recordar expliquen les coses que no podem oblidar. No és tan sols un joc de paraules. Hi ha una barrera a dins nostre que no ens permet arribar allà on creiem que volem anar. També et passa, que de sobte vols anar per la dreta i acabes irremissiblement a l’esquerra. I tot el dia donant voltes com un ase a una sínia, sense origen ni destí.
A la platja, on desfilem nus de roba i carregats de prejudicis i penyores, se’m van posar al costat quatre matrimonis joves, de la Garrotxa, amb una mitjana de tres fills per parella. La sorra és per compartir-la. Tan tranquil que estava jo sota els para-sols i llegint en Javier Marías (“L'atzar no commou i l'innocent no amaga més promesa que la forma en què deixarà de ser-ho”) i badant cada dos per tres. Doncs bé, aquestes parelles, més joves que jo, amb tot per davant i encara amb la pell tensa i la il·lusió dels primers cops, només van parlar de les respectives feines en l’hora i escaig que vam compartir espai vital.
Homes i dones del cap dret, tots i totes, només van fer que explicar com eren d'importants a les seves feines i com de complicada i avorrida era la seva tasca. Que sí, que en algun moment van banyar-se amb els nanos, van fer pous a la sorra i van provar de jugar a pales. Que si tal nen era un trasto, que l’any que ve ja faré l’operació biquini perquè enguany m’agafa ja tard. Els comentaris irònics en veu alta entre matrimonis, que així sembla que menys. La queixa. D’acord. I els nens cridant i fent la seva.
“Ningú té el monopoli del sofriment, i ningú té el monopoli de la veritat; el nostre lloc al món és una combinació de qui som i com decidim viure”, va dir Zadie Smith, i està bé. He estat campió mundial de la queixa, amb algunes marques de rècord. I també ara tinc dies que arribo a casa i mira, no m’atabalis. O d’altres que busco l’ideal amb urgència, que també soc un corcó. No vinc a tirar la primera pedra. Però aquesta afirmació vital tan negativa basada en la queixa no sé si és tòxica, però jo no en vull beure més. És com una versió mal entesa d’allò de "visc sense viure en mi". Diria, doncs, que recordem el que volem, però no. Ja he dit que recordem el que no podem oblidar, i sembla que tenim molt clar què no volem, però amb la fel a dins que no sabem ni què ni com volem ser.
Em vas dir que sempre me’n recordo, i més aviat és que no me n'he oblidat mai. Soc nefast amb les dates i amb els números de telèfon. Amb l’edat, l'única habilitat que he sumat a la meva memòria desballestada, i de la qual abans era incapaç, és la de recordar cites de filòsofs o de cançons, si és que hi ha alguna diferència. Però hi ha algunes dates que em salten, com un avís de calendari intern. I com diu el poeta, si m’hagués d’oblidar de segons què hauria de ser tan lluny, com un lloc que no recordi.
Encadenats a uns records que no volem, que apareixen com aquells ninos de les fires que has de picar amb un martell i que mai encertes. Entre la xafogor i les onades de primera hora, entre la fel de la incomprensió passada i la certesa de la ignorància futura. Doncs és clar que me’n recordo de tu, i sobretot de mi, d’aquell jo de llavors, però ja no és una maledicció, és tan sols una onada que de vegades s’atansa i sembla que em vulgui dir que un cop vam ser feliços, i que qui sap: potser jo ho torni a ser. I ara ja només faltaria que tingués records sobre els records. Per aquí ja no hi passo, que la meva ànima negra m’alliberi d’aquest sense sentit. Però i quin sentit, si no?
En una conferència a uns universitaris americans, l’icònic David Foster Wallace, un referent per a una generació, va regalar un discurs, ara editat per Random House, en què feia una semblança entre dos peixos que es trobaven i un li preguntava a l’altre que com estava l’aigua, si freda o no. I l’altre responia, quina aigua? Doncs bé, Foster Wallace va dir que a la vida, "el significat és l’aigua on nedem, però és tan fàcil oblidar que hi som dins; el nostre lloc al món es defineix per allò que triem veure i per les històries que decidim explicar-nos”. Doncs sí, la vida, xof.