Sempre faig la broma que visc en un barri de divorciats, com si fos un gueto contemporani de clixés amb potes, i no ho és de broma. És un bon barri, amb els seus bars i la seva zona blava. Amb persones que reconeixes i saludes amb un cop de cap i amb d’altres que mai més veuràs. Un conjunt d’edificis relativament moderns amb un plantejament que pretén tenir places o rambletes. Un indret on els caps de setmana diverses unitats de persona individual passegen per anar al supermercat, a la fleca o la farmàcia i els dies laborables, com formigues, malden per tornar a casa i connectar-se a la inòpia.
També hi ha famílies clàssiques, i algunes fins i tot semblen felices i ben avingudes. Sobre el divorci, sempre traumàtic i dolorós, recordo allò que deia Simone de Beauvoir que “la llibertat de començar de nou és una victòria per a l'individu”. Què fàcil llegit així. Tota conquesta reclama sacrificis i pèrdues, i només el temps aporta la desmemòria necessària per fer les paus amb el teu jo del passat. Mentrestant, al meu barri, els senyors que anem de moderns els caps de setmana seguirem abastint-nos amb monodosis de menjar i il·lusions.
Ara hi ha una pel·lícula al cinema que està triomfant, aneu tots amb la Casa en flames per bandera. “Encara no l’has vista?”. Deixeu-me tranquil. A favor d’anar al cinema, sempre. “Totes les famílies felices s’assemblen, però cada desgraciat ho és a la seva manera” deia Tolstoi, que de l’ànima humana en sabia alguna cosa, i si no ho sabies ara te n’han fet una (altra) pel·lícula.
I sempre tornem a l’individu. Que sí, que ara parlàvem de la família, però no, també es tracta de la monodosi i de com les administrem, també amb els nostres éssers més propers. I ara en període més o menys vacacional, les trobades i convivències més o menys convenients es multipliquen. Si un dels mestres de la sospita va escriure que "la grandesa d'una persona es mesura per la quantitat de solitud que és capaç de suportar", com es marca ser capaç de mantenir-se enmig de la voràgine de mares, sogres, nebots i cunyats? No és tan fàcil mantenir el drama quan estàs en comunitat. En faig broma perquè em conec, i a tu també. Com ens agrada el victimisme i l’egocentrisme lacrimogen. I només fem que evaporar el nostre sentir. Externalitzem culpes, subcontractem responsabilitats i tot plegat perquè prenem vacances de nosaltres mateixos. I res de guardar-te dies per Nadal.
Quan mires dins teu, trobes la solitud que sempre has temut. Per fi capbussar-te en l’aigua fredíssima -a mi no em convencereu del contrari, mai- de les platges de l’Empordà. Però valga’m Déu de posar-me les ulleres, cap ganes de veure el fons. Només quan estem sols, som capaços de veure'ns tal com som. Però no mirarem a baix, ni que sigui per veure si hi ha meduses, que ens piquin i mosseguin abans de saber res. Cap ésser humà pot viure aïllat. Som interdependents, i cada acció nostra afecta els altres i no vinc per l’efecte papallona.
I no mires per tu mateix, però ara ja has acceptat que no mires perquè no vols saber res de ningú. No suportes el mirall en l’altre, està bé. El que és innegociable és la teva responsabilitat social, inassumible el ja s'ho farà. La nostra "humanitat" és tant la nostra força com la nostra debilitat. I com que un gran poder comporta una gran responsabilitat, cal seguir el que deia el mestre Kurosawa i entendre que “el veritable lideratge implica comprendre la solitud de la responsabilitat i la necessitat de guiar amb empatia”. No hi ha cap lluita compartida en el lideratge. Estimar la solitud no vol dir aïllar-te del món, de fet, t’obliga a ser més actiu o, com a mínim, més atent.
Sigues egoista! Per favor, parla i molesta. Vivim gronxant-nos sobre d’un pèndol, que cada cop va més lluny. Entre la bogeria Woke i el trumpisme o la Catalunya de cansats i traïdors no es pot ser indiferent. I prou de dir que si vols pots, que el somni olímpic ens demostra que amb esforç no hi ha res impossible. Sigues conscient de la teva limitació, només llavors t’hi podràs rebel·lar. Tesi, antítesi, i serà una mica més tu de veritat. I ja sé que costa, però és estiu i tot s’hi val i tot s’ho menja.