L’obligació i costum de l’articulista és intentar generar interès al lector en les primeres línies i sovint s’usa l’actualitat per buscar certa empatia intel·lectual, encara que sigui tan sols per despistar l’avorriment. No ho faré, prenc el meu risc i ja em perdonaràs. En la Catalunya fosa en què vivim tendim a viure de records magnificats i confiem massa en un futur que ni arriba ni arribarà. L’estiu ens porta records enganxosos, ansietat vacacional i una total despreocupació forçada. A tu i a mi. Deixar l’avui al teu jo del futur, ja pagaran les factures uns altres. L’estiu, olor de pinassa i eco de grills. És el moment de la consagració de la joventut i de la seva omnipotència, no hi ha límits i el “si vols, pots” és el credo. Tot és la joventut. I més quan la perds.
Tinc l’esperit jove, em diràs, molt bé, però es tracta de la benzina, no del motor. Es preguntava Søren Kierkegaard, que no era precisament algú que t’animés les sobretaules, “què és la joventut? Doncs un somni” i afegia “què és l’amor?, el contingut del somni”. I a la nit, les paraules es perden, somiant amb els records que mai tornen. Et passa a tu i em passa a mi. Quan madures (ja em perdonaràs) ja saps que en això també t’has equivocat. La joventut creu que es pot pagar el luxe de no pensar mai en la mort i de creure que la vida alegre no s’acabarà mai. I no només això, sinó que considera que l’amor sempre està disponible. Tu i jo ja sabem que no. Confondre conèixer algú amb lligar, i estimar amb ves a saber què. De confusió en confusió fins a la derrota final, i tot per no fer-nos les preguntes incòmodes, i correctes. Ens falta alguna cosa.
Tot sembla una broma fins que les circumstàncies es posen d’acord per agafar-te pel morro i fer-te mirar a terra. “Res passa dues vegades, ni succeirà, per això sense experiència naixem, sense rutina morirem”, diu Wisława Szymborska, i és la cara B del carpe diem, la causa i la conseqüència. Viure prop d’un hospital permet certes cures d’humilitat. I sempre als bars és on s’escolten les veritats. Els temples de la sinceritat, un mirall que es trenca en cada gest. I quan són bones notícies no hi ha res que em cridi l’atenció, però quan la cosa no va bé em fixo en el fet que sempre es recorre a l’absència, a qui ja no hi és.
Serà cosa meva, serà que trobo a faltar massa i no sé ben bé a qui. Deia Martin Heidegger que “l'absència no és simplement una manca de presència, sinó una forma de ser que revela l'essència de la presència mateixa”. En el fons tenim la companyia que ens volem donar. O potser no sabem dir adeu. Poques coses tan difícils com acomiadar-te dels teus fills, sigui per un dia o per cent o per mil. No estem pensats ni programats per aquesta absència, que potser és l’únic amor veritable o insubornable a l’autoengany. Ens falta alguna cosa, però no pots permetre que l’absència et robi el present.
Trobem a faltar la joventut, no pels anys, la pell turgent o l’energia inesgotable. Enyorem el futur. Perquè amb cada pas, amb cada abraçada i en cada renúncia, anem sentint el pes de la incertesa. Manllevo de nou paraules de Heidegger per recordar que "la preocupació per l'absència futura revela la nostra connexió íntima amb el temps, on el present es veu amenaçat pel no-res de l'absència imminent". Preocupats quasi per caprici, addicte a l’autolesió emocional. Dispensa tant d’existencialisme i hermenèutica mentre t’espolses la sorra dels peus, però volia dir que ens falta alguna cosa i que no passa res, no ens cal estar sempre complets. I això t’evita l’enyor.
De vegades he dit que he trobat a faltar el fet de trobar a faltar. És veritat. Però és l’estrany pes de la lleugeresa el que em preocupava, la falta de costum. Es tracta de recalcular, de comprovar com vindran les marees, d’entendre que de vegades cal galopar i d’altres trotar, i de què malgrat tot podràs ser víctima de les teves bones decisions i amo dels teus errors.