En sabem tant de tot. Que si l’atemptat contra Donald Trump se’l va preparar ell, que si Puigdemont tornarà demà, que si ja se sap que aquest i aquella estan embolicats que jo ja ho sé que els hi he vist a la cara. Volem viure en els altres sí, i a més donar-ne raons. Mentre fugim de les nostres justificacions. Posem el tallafoc en els altres. I ningú ens demana ni històries dels altres ni explicacions de les nostres. Perseguint-nos la cua en una espiral destructiva, tot a poc a poc, tribulacions al bany Maria. Això sí, sempre i tot plegat, ho fem amb una màscara. Ja ho va dir Oscar Wilde, “l’home és menys ell mateix quan parla en el seu propi nom; doneu-li una màscara, i us dirà la veritat”.
També usem la màscara per mentir. Qui diu màscara diu micròfon o perfil de Twitter. Però sempre és millor en directe, aquells comentaris de bar entre riallades sordes, aquells somriures còmplices a la màquina de cafè tot assenyalant amb la mirada al company objectiu dels nostres judicis, aquell missatge de text breu per temor a ser interceptat pels serveis secrets. Som això. I preferim la màscara de l’actualitat, perquè és clar, el que tenim ara és millor que mai. No tenim memòria perquè potser ens treu la raó o, pitjor, ens fa dubtar. Vivim tant el present amb una idea de falsa superació que ens cega, no ens permet tenir referències. El passat no existeix, i mai ningú dirà que el seu antic amant és millor que l’actual. Perquè l’avui és un èxit i ha de ser un triomf, sobretot en relació amb els altres i al consagrat Instagram. I, creu-me, la teva màscara no és millor que la meva.
En la darrera setmana he comptat en tres ocasions diferents tatuatges que portaven -dues noies i un noi- que deien el mateix: Forever young. Jove per sempre. Francament, és un envejable esperit i potser és l’únic que paga la pena. El de voler ser sempre jove, enèrgic, idealista, vigorós, i d’altres conceptes que s’hi associen. Però sobretot quan ets jove el que tens és futur. Un imponderable i que, com gairebé tot, quan el tens no el comptes i quan veus el final n’esgarrapes cada oportunitat per viure’l. Com quan t’adones que els teus fills s’estan fent grans, quan et deixen de donar la mà, quan passen de necessitar-te a enfrontar-se a tot el que dius.
I és que el futur et tranquil·litza i t’angoixa. I tot amb la falsa promesa de la macrobiòtica. Com en l’acudit, no sabem si viurem més, però sí que se’ns farà més llarg. El somni de l’eternitat sense entendre que porta inevitable decadència. I no ho dic per les persones tatuades amb il·lusió, que potser són fanàtics de l’himne d’Alphaville de la dècada dels 80 que deia allò que el cel pot esperar. Però de fet es pregunta que si prefereixes morir jove o viure per sempre. I no és només un cant a la joventut, és de nou una escapatòria al memento mori de cada dia. Got mig buit i mig ple, així s’ha de fer, viure per no morir.
Tornant a la màscara i a les meves insuportables cites, cal tenir en compte que “les màscares no són per amagar la veritat, sinó per revelar una altra veritat més profunda i essencial, sovint relacionada amb l’estructura social i les creences d’una comunitat”, com deixa escrit Claude Lévi-Strauss. Tenim por. Ja se sap, em direu, que cantes a la joventut per agafar-te amb passió al present. Però no només això, mentre naveguem pel present deixem al fons aquesta altra veritat. I anem fent. La mentida com a combustible de la nostra felicitat, o encara menys, com benzina de la nostra quotidianitat, ben suportable i sense preguntes.
De nou és en un bar on trobo una escena gloriosa. Jo faig un cafè en una hora en què no s’ha de prendre cafè. Davant meu, que tinc una paret darrera, hi ha un home que s’espera en una taula per dos, amb un finestral que el guarda. Ja hi era quan jo he arribat. Faig la meva, rellegeixo el diari, responc missatges amb mig somriure i prenc el cafè com un autèntic addicte. De sobte arriba una senyora espaterrant, vestit d’estiu, blanc i flors blau marí. Tant de bo hagués portat un barret. La cara d’ell és d’estupefacció. Jo també estic esperant. I assisteixo a una conversa que no escolto, però que sí que veig. Les dues màscares de davant meu es mostren seductores i presumides. Però em fixo en el fet que no estan còmodes. Passat poc més de mitja hora ella s’excusa mentre ensenya fugaçment la pantalla del telèfon. Ell, amb un estrany gest que va entre la condescendència i l’alegria, s’aixeca i l’acomiada. Quan ella surt del bar i torna a seure és el gest total de la derrota. No sé de què va. Només que per un moment, ha pogut ser qui volia ser amb la màscara, i potser ara quan el veig en la seva plenitud potser se sent perdut, però sap que és ell mateix. Quina sort.