Ara que estem ensopegant de nou amb la nostra vida real sembla que tinguem una mica de melangia salpebrant-nos el dia a dia. Ja té mèrit tenir nostàlgia de fa dues setmanes. Però poques coses ens agraden més que el drama, sobretot si ens el fabriquem nosaltres i, de nou, els protagonistes som nosaltres. La tornada a l’escola, que el teu cap ha tornat creuat i amb idees impossibles, que si m’he engreixat, que ja no tinc temps per mi. Les vacances, aquell Shangri-La, aquell paradís, l'Ítaca que tenim a tocar. De nou trobar a faltar, quina cosa. Aquesta il·lusió que tenim d’evocar allò que ens va passar, i que sempre va ser millor, i també de reviure el que no hem viscut és, per alguns de nosaltres, l’arrel i la benzina. Que romàntic. Hi ha alguna cosa que no hi és. Patir l’absència. Pot ser d’una persona, esclar, però també d’una sensació, un sentiment o fins i tot una situació. I si és ben cert que qui té gana somia pa també és segur que el poder de l’absència és un altre motor vital. Un poder plantat a la cruïlla entre el que està present i el que està absent, i com aquesta absència pot tenir un efecte poderós sobre la nostra percepció i (potser) comprensió del món. Lamento semblar un professor de Filosofia aficionat en moments com aquest. Però em fa pensar en la meva joventut, a l’institut Menéndez y Pelayo de Barcelona, devorant textos existencialistes fora de classe que, ben segur, no devia entendre del tot. Com pots enyorar res amb tan poca vida viscuda? Aguanta’m el Manhattan que m’hi poso.
Segons Jean-Paul Sartre (cap article sense cita snob), l'absència d'alguna cosa —com una persona que esperem en un cafè i que no hi arriba— revela una dimensió de la realitat que és tan poderosa com la presència mateixa. Quina gran sensació, perquè així no hi pots perdre, no es pot desfer. Aquesta absència crea un buit que decora la nostra consciència. A l’altra punta de món, en Lao Tse -impressionant llibre el Tao Te Ching, per cert– parla del buit com a font de totes les coses; el buit és el que permet que les coses siguin el que són. No està gens malament. Per entendre’ns, l'absència dins d'una tassa és el que permet que contingui aigua; sense l'espai buit, la tassa seria inútil. M’ho vaig haver de llegir dos o tres cops, t’ho admeto.
I tota aquesta entrada per parlar del fet que no sé com avui he tingut una d’aquelles coincidències. Sembla una pel·lícula dels noranta, entre Amélie i Notting Hill. Anava cap a la feina, al matí, amb la moto, ja assolit el centre de Barcelona. T’he vist, sense més ni més, portaves una Honda Vision ja veterana, jo he agafat Muntaner des de París, tu venies de la Diagonal i hem coincidit al semàfor de Còrsega. Jo venia xiulant i cantant Qui n’ha begut, perquè dijous toca concert de Mishima al castell de Montjuïc i haig d’anar preparat i amb la muda neta. A la meva, anar picant amb els dits al manillar i anar fent “qui n’ha begut en tindrà set, nanananino”. I t’has girat un moment. M’he adonat que ets morena i d’ulls marrons, mig oberts encara, que no són hores. Verd. Muntaner avall. Hem girat per València, que sempre té la cosa, i parats de nou al semàfor de Balmes, el darrer carrer divertit de la ciutat gràcies a qualsevol alcalde, jo he seguit xiulant i cantant, bé, això que jo faig. I t’has girat. I t’he sentit. Jo anava repetint allò de que “enganxa més que l’heroïna”. I tu has rematat “i és tan eficaç, tan eficaç com l’aspirina”. Has arrencat. M’he quedat astorat, quiet, plantat, esmaperdut. Has baixat per Balmes, t’he seguit, era també el meu camí i el semàfor del carrer Aragó no m’ha ajudat. Verd. Més cap avall. Tràfic fluid de primera hora. T’he perdut a la ronda Universitat, diria, jo he seguit fins al cor de la ciutat. De tu només recordo ara la moto, el cabell ondulat i uns texans negres tallats força més amunt del turmell i una brusa entre blanca i groga amb uns fruits rojos. M’enduc la mirada, i m’enduc que rematessis la cançó, el vers i el meu matí. I sé que mai més ens trobarem, potser és la gràcia. Tot això és cert, però què més dona. Perquè el que m’ha arribat quan he aparcat i m’he tret el casc és el famós poder de l’absència, de l’enyor, de tot el que podria haver estat i no serà mai. I dic absència perquè algun cop ho he tingut, i potser tu te’n recordes.
Si em tornés a posar en plan professor aficionat diria que el que no hi és pot ser tan important com el que hi és, i que a través de l'absència podem arribar, picant pedra amb constància, a una comprensió més profunda del món i de nosaltres mateixos. I que Martin Heidegger deia que “el no-res no és simplement la negació de les coses que són; és l'obertura a través de la qual tota presència es fa present”. I no cal posar-se metafísic, aquesta absència és una condició necessària perquè les coses puguin aparèixer. Màgia. Sense el buit no hi ha manera de posar-hi cafè. I de vegades, sent tassa, encara recordes el gust del cafè, i ja està bé.