Tot sovint vivim en el que no hem viscut, per covards o per prudents, però sempre perquè no hem sabut sacrificar-nos. Com et costa. Quan et decideixes, renúncies, i això encara et fa empassar fel i orgull. I seguirà sent això i no deixarà de ser així. L’experiència només t’ho fa admetre i veure-ho venir de lluny, no millora amb el temps. La vida és per viure-la, sobretot la cara B. Gairebé tot el que escric té un punt biogràfic, però no pas contemporani. De la mateixa manera que Edward Hopper feia retrats exactes i difusos de cases i de persones amb cares amagades, també en feia d'acord amb diferents indrets, vivències i sensacions. És quan faig el meu puzle que hi veig clar, tot i que em fereix. “Hi ha coses que no es diuen, i són les més importants”, va escriure Marguerite Duras. I pot semblar una obvietat, però és la tinta amb què estem escrivint la nostra història. Amb els sobreentesos i els eufemismes, i els jo crec, o els ara no és el moment. I que còmodes. Quina llàstima perquè, i aquí ve una altra cita, com digué Emily Dickinson, “el silenci és tot el que temem, hi ha un crit més fort que la paraula”. I potser cal dir les coses pel seu nom, o com a mínim el que volen dir.
Em vas fer estimar-te, i fer-ho com s’ha fet, sense mirar enrere i amb el cor de pilot i la teva Il·lusió de far, i t’haig de demanar perdó. No em penedeixo de res, tot i fallar, vam viure, què més vols. Ho vaig fer amb tota la força i amb tota la fe, com es fan aquestes coses, creient en un futur infinit, incondicional i comú. Va ser així. Et demano perdó, per ara i per fa temps, però també per tornar a posar un mirall davant nostre ara mateix. Tot el que vam ser mereix l’homenatge de la distància i de l’enyor, i treure importància avui als perquès de llavors. Perdonar demana acció, i no t’he deixat d’estimar, però cal que em perdonis. I no estic parlant ni de treure cap càstig ni de deixar passar no sé què. Manllevo paraules de Gabriel García Márquez que escriu que “el perdó no és oblidar, sinó recordar sense rancúnia, amb la saviesa que dona el temps i l'amor que es manté, malgrat les ferides”. No va només d’amor romàntic, no pinteu de rosa el que dic, o no només. Amb el temps he entès per què no vas poder ser feliç, no només per mi, sinó per paisatges que recordo, olors i perfums que em tornen a visitar. Em sap greu no haver pogut ser el que et feia falta. I tal dia farà un any. I els nostres records ens ancoren i en fereixen, són veritats, però ja no existeixen. Et quedes amb la part bona o amb la dolenta, això ja és cosa teva, però sovint no pots triar i et quedes sobretot amb un tros de melangia o amb un tot d’oblit. Com diu la cançó, tot el que vam patir li regalo a l’oblit.
Potser no haurien de desaparèixer les mentides, potser hauríem d’expulsar les esperances. Sobretot en les persones, que algunes són recipients d’ansietat i d’altres fabricants d’angoixes. Crec que el perdó té un punt de cura, de treure’s de sobre un refredat, de tirar endavant, de mudar la pena i ser un altre. Perquè sempre som un altre, ja no hi és el que vas trobar. Curar-se és riure’s de la ferida i de qui te la va provocar, no pas ignorar-la. Superar ho és confrontar-ho, de cap i de cop. I aquí estem. La pluja és el passat, deia Borges, i ni que sigui perquè t’ho diu l’horòscop, torna a començar. És injust, em diràs, perquè i tot el que has construït on va. Perdona, però res del que fa et pertany. No es viu tranquil, no em vinguis amb històries. Has de viure desvivint, pagant la pena, arriscant. Massa temps refugiat en la nostra torre de suficiència i de calma exigida. No està malament del tot deixar-se enganyar, és un altre risc.
Sempre he pensat que el silenci no és una absència, també és uns mostra de respecte, radical si vols, però coherent i sovint dolorosa. I sovint no s’entén, quan jo creia que la distància ja era una paraula que s’entenia. Però com totes les paraules es poden interpretar, intuir o retirar. I ja som al cap del carrer perquè “el perdó és una qualitat que només es troba en aquells que són prou valents per admetre els seus errors”, ens subratllava Nietzsche. Més obvietat em diràs. O potser no. Si no tens nassos de dir-te la veritat al mirall, ho faràs enfront de qui ha estat tot i t’ha pogut convertir en res? Fins que no ho fas no saps quin gust té. I et diré una cosa que no t’agradarà, i és que el perdó no és un acte ocasional; és una actitud constant, i jo encara no t’he demanat perdó, però crec que m’has de perdonar. Perquè aquí la cosa va de tu i de mi, d’ell i de l’altra. Trenca el cercle capciós i nefast entre la culpa i la venjança. Que dolç quan et saboteges, que bé guanyar un altre dia sense dir i una altra nit amb el crit buit.
I un dia sortíem de casa i ja no ens vam donar la mà, ni tan sols ens miràvem. Vam parlar poc, caminàvem a distància, tu tenies pressa i jo anava distret. Baixàvem per un d’aquells carrers que ara són de vianants i no recordàvem ben bé on havíem deixat el cotxe. Vam passar pel banc per treure diners, et vas fer un cigarret. No el vas acabar. Burilla a terra, encesa, com la mirada que vàrem tenir, com aquell foc que ja no hi és, ni brases ni esperances. Vam pujar al cotxe. No sé on anàvem, però ja llavors ho vam saber. Tu ja havies marxat i jo no me'n volia adonar. I tot perquè encara no t’havia demanat perdó. I no podia fer-ho perquè tu, encara, no m’havies dit que potser estimar és massa per tu o que tan sols no podrem estimar-nos mai més tal com ens vàrem proposar i somiar. No ens hem demanat perdó perquè no hi ha ofensa ni mala llet, però només vull que sàpigues que encara hi soc, que sempre hi seré. I que sempre serem família, que sempre seràs el meu amic, que sempre recordaré el teu talent per fer-me riure, que mai podré deixar de sentir que ens assemblem massa en massa coses. Potser quan dic que t’haig de demanar perdó el que vull és donar-te les gràcies.