Entrant la nit a casa, enfosquint les ganes, esborrant les formes, anul·lant els colors que no tenen dret ni a estar borrosos. Només és una finestra, però ja és el marc d’una lluita entre el que no acceptes i el que podria haver estat. Com costa veure, reconèixer i admetre la diferència entre ràbia i tristesa. Dues energies potentíssimes a dintre teu. Dos focs. Dues mirades i un mateix protagonista, la destrucció. El famós abisme, el no sé què tinc, el deixa’m tranquil, el ja t’ho explicaré. Una parella d’emocions primàries. Tan semblants que es confonen, sobretot perquè creiem que no tenen res a veure. I confondre-les ens fa perdre vida, ens consumeix l’esperança, ens fa ingovernables i inassumibles per ningú.
Aquesta ràbia que ens envia a l’exili. Aquesta tristesa que ens ancora en el més profund de l’hivern, però que, com diu Albert Camus, ens permet descobrir un estiu invencible dins teu. Quina pena adonar-se’n tard, i que bé ser prou valent per despertar-se enmig d’aquesta nit que està entrant. Ja ho dius tu, cicatritzo molt bé perquè he tingut moltes ferides. Per això mateix només enganxar la teva mirada ja se sap que tot anirà bé. I sense cap heroïcitat ens asseiem al costat de la taula de la cuina, només sentim el brunzit del frigorífic, la conversa no tan llunyana del veí de dalt, i amb la mirada perduda però només fixada en el rellotge del forn. Fa massa temps que vas tard. I no passa res, fa tantíssim que t’espero, però això va de que tu hi vulguis anar. I sobretot de que et deixis anar, abandona això de que jo ja no o jo no val prou, o que faig mal.
No estàs trist. No estàs enrabiat. Potser només trobes a faltar que les coses vagin bé, o que tu ho vegis així. Deia Jean-Paul Sartre que “la ràbia no és res més que un intent d’alliberar-nos de la pròpia impotència”. Mira la història del carrer on vam viure: ara el canvien, el refan amb aquest afany de fer de Barcelona un poble gran, un gran diumenge al matí, un lloc inhòspit i carregat de bones intencions. Com el que vam ser nosaltres. Quan vivíem a través d’alguns caps de setmana, entregats sense presses ni escarafalls l’un a l’altre.
Has decidit que no et vols deixar estimar, que no vols jugar la partida. De fet, no vols ni cartes. I el joc ja apareixia a Tirant Lo Blanc amb allò que ens confessava el més noble cavaller: “La meva pena és que estimo, però no sé si m'estimaran”. I val per a tot el que no és amor romàntic. L’expectativa, l’evocació, aquells petons que van ser tan dolços que es podien olorar. I de sobte notes que la vida és una condemna. No és només aquell mig segon a primera hora quan penses “avui no vaig a treballar”. No. És saber que pots guanyar. Però que costa.
“La tristesa és l’ombra de tota autèntica joia, una herència inevitable de la lucidesa”, deixà escrit Friedrich Nietzsche. Malenconia és el meu segon nom. Però no t’apropis gaire, s’enganxa com la mel i és més addictiva que un elogi continuat i immerescut. Treu-te el llençol, peu a terra, i sant tornem-hi. És cru això de viure. Sobretot si no et vols posar profund.
I enmig de tot plegat tens l’èxit, aquesta necessitat d’arribar on no sabem ben bé què. Pensa que ara sabem que els restaurants que guanyen una estrella Michelin tenen més números d’acabar tancant. Ai Ícar, això de voler tocar el sol. Que és veritat que sovint demano una mica de llum, com sigui, tot i que no cal que sigui un arbust en flames. Només digues que hi ets. I tu reclames el mateix, i fas bé.
Així s’alimenta aquesta paciència silenciosa que tenim, una resignació activa, un tenir-te sense tenir-te. Compto amb tu, però no vull necessitar-te. Amb tanta ximpleria sempre estarem empatant a derrotes. El teu èxit no és només allò d'anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme, és convertir-te en una persona de valor. Per mi, per tu. I aquí hi ha una mica de poder, la teva màgia. No és només com et cau la mirada, la capacitat de tirar l’acudit adequat o la capacitat per escoltar i rebotar amb el consell que cal, o potser tan sols ser capaç de respectar el silenci. Això del valor pensa-t’ho. Perquè no és tan sols una qüestió de percepció. No, ets essencialment bo, o protector o estúpid o egoista.
Vaig fer el que no s’ha de fer. Vaig revisar els nostres missatges. Les cançons que t’enviava, les fotos que mai vam esborrar, acudits que ara no entenc i sobretot dies que voldria que no haguessin existit. Perquè sabia, ja llavors, que res anava bé. Que tu ja no hi eres i que començava un nou món. I aquí, ni ràbia ni tristesa: por. I com va dir la gran Dorothy Thompson, la por és un mur que quan t’apropes s’esmicola. I així un dia ja fa temps va ser un avui, i t’hi vas posar.
Ja has pogut tornar a passar per aquell carrer que un dia va ser nostre i que avui és tan sols un indret per on et pot atropellar algú amb una ronyonera creuada i lliscant en un patinet. Avui ja no és llavors, i ara tan sols ets un cromo del meu àlbum, però encara que no ho vulguis ets un cromo viu, hi compto, i sé que vindràs, com jo he vingut tantes vegades, trist pel que no ha sigut i enrabiat per no poder haver-t’ho donat.