Recorda que si no et fa un petó quan us acomiadeu està bé, no hi ha més vida que la que no ha mort. No hi ha motiu per a l’abatiment. Cap esperança, millor, no és aquí. Continuï per aquest carrer i la segona a la dreta. No hi ha fracàs si no hi ha aventura. Viure amb aquella cara que fas durant els segons en què t’ataca l’aigua freda quan obres la dutxa. Sempre amb l’esglai. Sembla que esperis el cop. La mandra al fracàs, diràs, i està bé, però és sobretot peresa pel canvi i, sobretot, pel sant-tornem-hi. Però cal decidir si creiem en el destí o no, i toca treballar. Massa trampes, massa mirar l’horòscop i massa estimar les nostres ganes. Si ho desitges molt, ho tindràs. Mira no, deixa de creure en el desig per sobre de tot. Pots voler entendre la història o voler canviar-la.
Tot plegat no, ni tu ni ningú. Si l’entens, saps que no la pots canviar. Respira, acaba’t el tallat. La paciència no és una virtut proactiva, la tens, la disposes, va. Com de totes les coses se’n pot aprendre. Però encara no hem entès la paciència i ja ens tatuem resiliència. Massa acostumats a l’arri dels cavalls, a l’adrenalina de la cosa nova. Tots hem adorat l’enamorament, tu també. Deïfiquem l’explosió en comptes de voler entendre-la i poder navegar-hi. I llavors ens deixem anar, riu avall i ja veurem.
Ara que està de moda parar i dir que reflexiones no tot està perdut. Per començar perquè sembla que té prestigi el fet de cavil·lar, fins i tot sembla bo madurar i pensar. Altra cosa és fer-ho veure. Però venen els peròs. El nostre procés racional ens aboca a l’ansietat perquè tenim pressa. Hem perdut la referència, l’àncora del temps i l’habilitat per encaixar cops. Molt mals boxejadors a la vida. I per això tens raó quan penses que la desesperança, és el pas previ del nihilisme. I llavors, tot val. Perquè res té sentit. I com haig de tenir esperança de res, normal la falta d’esma. Quina velocitat.
Com ens llancem pel pendent sense mirar, com si anéssim en una bici-cross, quan crèiem que érem immortals. Curiós que partint de la ignorància puguem arribar a dos destins diferents: l’angoixa traïdora i constant, i la inconsciència valenta i fútil. Com una pel·lícula sud-coreana, transitem entre gèneres sense maldat i amb tota la intenció. Com és possible aquesta dicotomia, qui prem l’interruptor a aquesta velocitat és la pregunta que ens fem. Perquè tu sí que tens dret a parar i a pensar malgrat que et rodegin espurnes de dubtes.
Estimar l’efímer es revela com el nou superpoder que ens cal. No és el carpe diem que trobem a les tasses del te. És entendre que les flors són flors perquè acaben caient. Maridar el perquè de l’avui amb la idea que potser sí o potser no. Però per sort el vent acaba decidint si la pilota de tenis cau del meu cantó de la xarxa o del teu. Empatant un dia i un altre. Només quan decideixes que el que hi ha al mirall és acceptable la cosa tira endavant. El que no val és continuar amb la idea que tot ho anem arreglant amb una punxadeta als llavis, que segur que no es nota. I es nota, però per dins. Perquè continues sense mirar-te al mirall, fuges, t’escapes. No t’has adonat encara que és millor algú amb qui passar els diumenges que algú amb qui fer-ho els divendres. El concepte és que tot ens porta a l’abatiment, a la desesperança, però no hi caurem. Perquè no podem i perquè no està bé.
Si podeu passejar pel museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, sí de Madrid, feu el favor de deixar-vos endur per l'exposició de la pintora Isabel Quintanilla, que a banda de dibuixar com Durer aporta una llum a la quotidianitat que és esperança a raig. Potser hi ha qui hi trobi quietud i melangia. De nou, angoixa o esperança en el mateix indret. De nou no sabem com ser amos del nostre avui tot esperant que s’arregli el demà. Espavila. No vull valents, però no calen tramposos.
I ara continuarem mirant el dit mentre fuig la Lluna. El vot útil, el vot amb la pinça al nas és com tenir parella per comoditat. La d’ara i la nova. Creure que el futur ens salvarà és el que empeny cap a l’angoixa. Aquell mastegar l’aire, aquell cor embotit, aquella mirada fixa al sostre en una altra nit en blanc plena de grisor. Aquell record que t’apareix al mòbil i no et deixa arrencar, que t’ancora a una vida que no existeix. I entre l’angoixa i la tristor vas provant el vent. I som més vela que vaixell. Som nosaltres qui ens movem, no ens porta ningú. Entenc la nostra desesperança, ara bé, ni m’he rendit ni s’ha acabat.