Una de les coses inevitables de viatjar és compartir temps i espai. Acostuma a ser de manera reduïda, ambdues coses. Un compartiment de tren, un vagó de metro, una fila de seients en un avió. I si la cosa no travessa oceans doncs tampoc és tanta estona. Admeto i reconec que soc un addicte al telefonet, en principi amb l’excusa professional, però en realitat necessito novetats i llums de colors que em distreguin. Dilluns vespre. Avió. Em queda molt poca bateria, que necessitaré quan aterri. Doncs em dosifico la mercaderia i apago el mòbil.
Això dona per tenir un temps per no pensar en res, per adonar-me que no és tan senzill dormir quan tres files més enrere un pobre nano no acaba de trobar el lloc. I dona sobretot per visionar el teu voltant meravellat com si estiguessis sota una cúpula de Brunelleschi. Ai la gent. Hi havia afortunats amb el telèfon amb energia per poder jugar al mahjong, al solitari, o fins i tot per llegir llibres digitals. Una senyora a l’altra banda del passadís llegir un llibre de debò, i amb estupor vaig veure com el subratllava. En tot cas era amb llapis. Sis seients per fila, el meu era un dels dos que donava a passadís, ho prefereixo, i tu eres just al costat.
Has arribat una mica tard i m’he aixecat adormit per deixar-te passar. De fet, t’he ajudat a posar la maleta al calaix de dalt. M’ha sorprès que hi cabés. Portaves un vestit sedós i tenies molt interès a posar-te un d’aquells coixinets que t’agafen el clatell, amb clara intenció de dormir tot i que el vespre ja anés a tot drap. M'he adonat que hem fet el mateix, però en moments diferents. Abans que l’avió enlairi em senyo. De sempre, les àvies. Ella ho ha fet més tard. Però no m’havia vist. He notat com llençava una pregària entre les dents. En aquell moment érem la mateixa persona. No hi ha mala companyia, o potser hi pot haver una bona mala companyia. I està bé.
Cap interès romàntic. Noia jove, morena, sense mòbil i que prega. Està bé. També estava molt bé l’anell amb safir que portava al dit anul·lar de la mà esquerra. Suposo que era un safir, pel color, tal com he vist en algun moment en què hi havia llum. Una pedra d’aquelles muntada sobre l’anell, protegida per quatre ganxets. Només ens hem creuat la mirada un cop. Hem somrigut. Has baixat la mirada i jo he mirat les cortines. Després ja has decidit fixar-te en la pantalla de la noia asseguda al costat de la finestra. Era una d’aquelles pel·lícules d’adolescents que miren els meus fills.
He seguit a la meva i m’he adonat que tot estava bé, excepte una tos de gos que ha tornat. “Si et sents sol quan no estàs amb ningú, estàs en mala companyia”, va escriure Jean-Paul Sartre, que feia pinta de saber de què parlava. I els viatges m’ajuden. No pas a millorar la meva autoestima, que és una altra guerra. Si no a comprovar, en avaluació continua, que la cosa va bé. Jo vaig bé.
Això em va venir al cap l’altre dia al Liceu, quan sentia aquella línia del primer acte de La forza del destino que com si fos un tema pop diu allò que “el destí no ens podrà separar”. I tant que sí. El destí ets tu també. La perspectiva és equivocada. Encara estàs donant voltes. No confonguis la paciència amb l'absència d'esperança. La desesperança no té lloc en un cor que lluita. No et compliquis tant l’ànima, t’ofegues amb el cordó umbilical, segurament amb el teu.
Que no has estimat mai a la persona equivocada. Treu-t’ho del cap. Tanta culpabilitat de segona divisió. Hauríem de canviar tota quanta comèdia romàntica, tot drama carrincló postmodern: ara no va de deixar-te anar, no, sinó empènyer a que marxis. Paraules molt grosses que no entenem del tot, com amor o esperança, o creure que pots canviar coses una a una, quan només es pot fer tot de cop. Tot tu estàs relacionat: posa’t un concert italià del mestre d'Eisenach i mira a l’horitzó, pel balcó, al cotxe. Què? El teu silenci.
Fa poc hem après a la força que res preval i que de sobte tot pot marxar. Sempre estàs tu, quina ximpleria, oi? Doncs aquesta bestiesa és la benzina que sí que funciona sempre amb el teu motor, no t’equivocaràs. Aquest motor és l’esperança, que sovint neix de la ignorància, però està bé moure’s encara per la puresa i la innocència. No cal saber-ho tot. No ho vulguis saber tot. No cal inventar-se res, només demana’t estar viu, i recorda allò d’Aristòtil: “L'esperança és el somni dels homes desperts”. Perquè tot sovint es tracta de voler. Després ja ve la part costeruda, però no sempre la més complicada. Ara bé, és cosa teva si vols mirar-te al mirall o no. La gràcia és que, de passada, et trobaràs aquesta mirada teva tant de murri, que tant m’agrada i que t’ha fet tornar del purgatori tantes vegades. Tornem-hi.