El gel farà créixer la ferida, mort de calor que estàs quan t’ofegues, i tot perquè has aconseguit oblidar. O això és el que et penses, pobre de tu. De la mateixa manera que tots podem tenir un mal dia, no pensem mai que en podem tenir de bons. O això creus que recordes. Aquell dia que tens la mirada profunda, el somriure clar, i les idees decidides. Empassem esperança i exhalem derrota. Per aquí no és? Doncs ja ho trobarem. Només hi ha un sol i quan ho llegeixes, només amb això, ja sembla que ho puguis tocar. “Oye el eco de mi canto de cristal”, em va repetint el bolero que no marxa mai de mi. Delicats i brutals són els records, els teus també. Els humans som els animals que decidim que els nostres records, sabent que no són fiables, siguin el far dels nostres desitjos, l’arrel de les nostres obsessions, les icones de les nostres derrotes. Però recordar és perseguir ombres, pessigar moments, escopir buidor. Ens ho clava Virginia Woolf amb allò de que “els records, fins i tot aquells d’ahir, ja han començat a transformar-se, a diluir-se, a crear una nova versió de nosaltres mateixos”. Diu que som el que mengem, potser alguna cosa més. Ens fonem entres malentesos i frases que mai ens vam dir. I sí, jo també he caminat a través d’una terra buida. Per carrers que conec bé, fins i tot quan la nit es vol fer de dia. I tan perdut com abans, sempre acabem a la mateixa plaça i sempre t’explico la mateixa història.
És curiós que quan et fas gran, diràs que madures, però et notes cansat i et frenes. I només necessites un altre lloc on començar. I de fet, no és només un lloc, és una persona en qui puguis confiar. Abans dèiem que podies comptar amb mi, amb el que vol dir. Però moltes de les coses que vam construir no tenien nom, i per saber de què parlàvem calia assenyalar-les amb el dit. Però no les vull esborrar. Jorge Luis Borges, qui millor va escriure sobre records, memòria i temps, i moltes més coses, va regalar-nos aquesta frase que vaig apuntar ja quan ho vaig llegir a la universitat: “Oblidar és una facultat activa de la memòria; recordar-ho tot seria una càrrega impossible de suportar”. I tot això t’ho dic amb aquest cabell que porto, just m’acabo de treure el casc, i sé que t’estic mirant amb aquella cara de nen dolent. Ara t’hi repenses. Trapella que només ha volgut fer-te riure i que ja s’ha rendit. Tant de bo tenir valor per dir-ho, però ens mantindrem en la comoditat dels sobreentesos i dels eufemismes. I tan amics.
I és que entre tu i jo sempre hi haurà un lloc nostre. No cal que sigui un secret, que ja som grandets i ningú n’ha de fer res de tu i de mi. Un indret que només nosaltres sabem que és nostre. Un bar neutral, una estació de tren que només ha vist desgràcies, una cantonada plena de vent, una estació de servei testimoni de plors, un hotel farcit de suor, un portal que sap massa coses. Perquè al final tot és un escenari d’una mirada, d’uns ulls que et tornen tota l’energia que emanes, l’energia de la passió, de voler, de tenir, i sobretot -i malgrat tot- de saber que tot el que has tingut ho perdràs. Però sí que serà un lloc que vulgui recordar. On, sí, la meva memòria voldrà arribar. I tot i que penso que les bales que tinc al pit s’han quedat ben instal·lades i que mai més em faran mal, t’haig de dir que sí, que estan vives mentre jo em moro, només una mica, entre somriures còmplices amb les foscors i les enveges de temps que no sabran tornar. I això que he creuat oceans de temps per trobar-te, com Dràcula a Mina, com Ulisses i Penélope, però no com tu i jo. Perquè no. Perquè vas decidir que mai res seria romàntic. Perquè no havia de durar. Perquè no volies que tanta vida trigués massa en morir.
Ja que no puc canviar el món, quina cosa tan grandiloqüent, procuro que el món no em canviï massa, tot i que fracasso amb esportivitat i reiteració. I recordo paisatges mai vistos, olors mai passejades i ja no em preocupa mai dubtar si res d’això és real. Perquè sé que per tu no ho és. Només té ànima la meva gola cansada. Cridar enmig del no res. Rodejat i sol, cuidant un gerani desfet, canviant el test per buscar més solet i menys aire.
No et puc enganyar si et dic que les absències no em fereixen; i no només perquè et trobi a faltar, no, és que marxes sense avisar. I no deixes cap record. Tan sols un buit i un silenci que no goso molestar. Maletes buides al costat de la porta. Potser vols o necessites estar sol. Com furtar-te els teus moments. No es pot. Però tampoc puc ofegar-me en l’ansietat d’un estany d’incertesa o d’ignoràncies. Potser tan sols has marxat. I no calen més explicacions. Ara ja només puc pensar en tu i somriure de costat. Les meves mil batalles són unes altres.
I som el que som, per nosaltres mateixos. Però per molt solitari que siguis, per molt malfiat que t'hagis tornat, sempre tens una millor versió de tu gràcies a un altre. No sempre funciona, sovint no aguanta molt en el temps: però sí que hi ha qui sense voler ni fer treu una nova versió de tu, potser millor. I aquesta nova capa de la teva persona queda en tu per sempre. Passen amics, parelles i companys, però ets la suma de tantes capes que mai vas entendre ni conèixer quan s’anaven posant sobre tu. Una suma lleugera i silent. Som això, també som això. “Els records selectius ens permeten reconstruir la vida amb afecte, ometent les parts doloroses que ens impedeixen avançar”, ens escriu Isabel Allende. I tot això, i tot plegat, per fer d’això nostre una història més suportable. No pas per entendre-la, tan sols per ser capaç d’explicar-la.