Hi ha persones que et coneixen d’avui tan sols, però que tenen la capacitat d’haver entès el teu jo anterior; el nen, el jove. Si la cosa surt molt bé tu pots ser aquella persona referencial per algú. És bo tenir superpoders, és un drama malgastar-los, per no fer-ne ús o per oblidar-los. No hi ha prou violí que pugui fer plorar tant com una altra oportunitat perduda. Tant de bo poder enamorar-te d’algú, o de tu mateix, com t’enamores dels problemes. Tots tenim el nostre refugi de melangia.
El repiqueig de la pluja, la banda sonora d’Amélie, passar per davant de la casa de les àvies que tant enyorem, els croissants del Forn de Sant Jaume, ensumar la gespa acabada de tallar, un gos que s’assembla al que vas tenir, evitar la mirada quan saps que estàs plorant encara que no caigui cap llàgrima. El catàleg és tan llarg com únic. I tens dret a augmentar-lo, a desar-lo o a tancar-lo. No li deus res a ningú. Que la teva individualitat no et faci amagar. La prudència no ens farà traïdors, només ho faria la mentida. Deia Octavio Paz que la poesia és l’art de veure a través de les paraules l’altra cara de la realitat i jo diria que potser ens passem de poetes, buscant ombres que millorin la realitat.
Busquem la sortida del laberint dels nostres records, fugim de la col·lecció d’errors i decisions que ens han fet el que som avui. Costa de vegades reconèixer que el que et trobes al mirall no és pas el que ets avui. Si mires i remires el reflex ja no ets tu, són trossos que van i venen, ganyotes que et fan males passades i que no saps si han vingut per riure’s de tu o tan sols per recordar-te que avui és demà. Quan hi ha un incendi diuen que el primer que la gent s’endú són les fotos; els records. Avui potser no tenim tants àlbums i adorem núvols de dades a qui regalem les ànimes, però sí que tenim endreçats els nostres retalls de vida. I els records més amagats sovint ens fan mal però sempre ens fan sentir més vius. Magdalenes de Proust en petites caixetes de mudances en la nostra ànima desentrenada i gandula.
Recordo pocs episodis de "i si fos així" o "tot allò que hagués pogut ser", tot i que n’he protagonitzat moltíssims. Però sí que sento que no m'abandona mai un estat quasi lisèrgic on sempre estic vivint mastegant l’aire d’aquests horitzons que mai han existit, però que tant m’han fet patir. Angoixa, sí, i què? Però tornarem a sofrir i tornarem a vèncer perquè ja sabem que hem tornat a tremolar. I per això ja ha fet el tomb i s’està bé quan s’està bé. És que t’estàs tancant portes et diran. No mira, això no va així. Deixar d’anar de cul rere qualsevol novetat no vol dir que no detectis el que val la pena. I no parlo de parelles, pesats. O també. Però sobretot és tractar d’obrir el focus i evitar el perill de voler-ho tot. Com diu el meu amic, qui té gana somia pa. Però crec que ja hem passat de llarg aquest trencall. Ara és un camí que és tan recte que potser fa una mica de por als del teu costat. No passa res si no et poden seguir, ja ens trobarem.
Deia que la mentida sí que és traïció, no per l’engany sinó perquè és un fre. Per tu mateix. Només entenent i acceptant les teves passes podràs fer camí. Si no és així només arribes a llocs que podràs estimar. A la feina no pot ser un dia rere l’altre. Ni amb la família tot pot ser perquè sempre ho hem fet així. Amb la parella no pots estar pendent només que l’altre no s’ofengui. Tant de tap no és bo, i no tens per què aguantar res ni ningú. Aprofita la ràbia de la frustració per fer el pas: desempallega’t de qui t’ha traït, t’ha decebut, perquè potser no t’ha enganyat, o ni tan sols sap que està en aquesta teva història, has estat tu volent veure on mai hi ha hagut. Només tu secretament li dones segones, terceres, desenes oportunitats. Secretament patrocines les teves estafes. I no deus res.
Tots triem i, per tant, tots renunciem. No passa res. Ara bé, cadascú al seu lloc, al final dels missatges per respondre, sense cap prioritat en la llista de trucades i sense ganes de tenir ganes. Ens mentim, ens traïm, i pretenem adorar el que no estimem. Tot no pot ser. Em fa pensar en allò que diuen a aquella pel·lícula que no és bellesa ni atracció, és la joventut, la fascinació per l’enyor. Trobar a faltar la teva energia suposo, però digué Aristòfanes que “la joventut passa, la immaduresa se supera, la ignorància es cura amb l’educació, i l’embriaguesa amb sobrietat, però l’estupidesa dura per sempre”. I al final tot serà això, l’estupidesa de no voler veure-hi clar i de voler alimentar-nos només de somnis i dificultats.