Sempre dic el mateix quan s’acosta el Sónar: quines ganes d’aprendre. I sempre alguna cosa nova m’impregna l’ànima; col·lecció de records gràcies a Enric Palau, Sergi Caballero i Ricard Robles. El festival de música avançada fet a Barcelona per al món és tot allò que jo voldria ser: curiós, eclèctic, generós, atrevit, provocador i, sobretot, acollidor. En aquest punt comparar-se amb un festival de música, que molts associen només a la festa i a la disbauxa, potser és una mica confús. Sovint a la vida -ai la vida, que ve com ve i va com va- hi ha fites, rituals o costums que ens ancoren. Que et fan ser com ets, una altra conseqüència d’aquella causa. Una d’aquestes per a mi és el Sónar, com ho són algunes pel·lícules o alguns paisatges. I amb aquest combustible funciona el meu motor.
De la mateixa manera que no hi ha perdó sense l’energia de la generositat ja sabem que amb resiliència no n'hi ha prou per mirar endavant. Que sí, que la clau és la generositat, però no acostuma a ser senzill ni atractiu. Hi ha trucs. A la sèrie de televisió Archie (Filmin) un veterà Cary Grant ens revela que ell és tan sols un personatge que va haver de crear: l’home perfecte per poder sobreviure en un entorn fosc i sense sortides aparents. Això una de les grans estrelles de la història del cinema, imagina’t tu. Tots fem aquest paper, cadascú amb la seva intensitat. Alguns teniu vides d’Ibsen i d’altres en teniu més del tipus El Cor de la Ciutat, què voleu que us digui.
Darrerament, se m’acusa d’usar aquests articles com una teràpia a costa del lector. Potser sí, perquè sovint, com diu la cançó, davant del teclat només ressonen els ecos de la meva ment. Petons que ja no hi són, ombres que van fugir, esperances que no han nascut, prejudicis que eviten el judici. I amb això faig, amb frases que crec que he pensat, però que mai he dit. Com totes aquelles màximes de les pel·lícules que han passat a la cultura pop, però que mai s’han dit; mai l’Ilsa li va demanar a Sam que la tornés a tocar, però així va passant el temps i en Sam la toca cada cop al cafè Rick’s de Casablanca. I tot perquè creiem que podem confiar. Quina màgia tan cruel, quants nusos a l’estómac.
I vaig amb el tòpic més inevitable i d’est estable. Perquè el temps passa tan de pressa, i més quan estem com ara rodejats d’armes de distracció massiva i temptats a ignorar-nos eternament. Amb aquesta velocitat no tens cobertura i no t'adones que no t’enamores d’algú, que t’enamores d’una situació. Amor i obsessió, dos ingredients tan diferents i tan perillosos, i com de sovint es confonen, i com ens enganyem quan els tastem. No quan són falsos, no, això és senzill; ens fem trampa sobretot quan són reals tant l’amor com l’obsessió. A veure qui diu en veu alta que no estima de qui està penjat. Quina mandra ens fa estimar, quin pal compartir l’espai, quina por decidir amb un altre en peu d’igualtat. I tot perquè no ens refiem.
De la mateixa manera que tenim nostàlgia de Déu com a societat, com a individus enyorem la confiança, aquella sensació de conhort, de casa, de tenir una abraçada quan cal, de deixar la porta oberta del carrer. Contra qualsevol malaltia de l’ànima la recepta és la confiança. I primer ho has d’executar en tu mateix. Ho sento, noi. És difícil perquè no pots esperar a estar ben instal·lat, has d’actuar encara que estiguis de mudança, i a més no et donarem cap garantia; signa aquí.
Doncs sí, toca aixecar la mà: som seguidors de la felicitat autocomplaent. Estem ben segurs en l’engany, deia, ningú ens molesta. Ara bé, deixar de buscar la il·lusió en els altres no et converteix en res, no ets un ésser estrany de les tenebres ni un onanista emocional, t’aproximes a una tranquil·litat complicada de gestionar. No sabem fer-ho. Mira’m, no en sabem. Provem-ho. Entre el Sónar i Casablanca només quedem nosaltres, també quedem nosaltres. I quin nosaltres som. Entre Charlotte de Witte i Humphrey Bogart hi ha un món, una galàxia si vols, però sobretot hi ha aquesta confiança. Mai dibuixem la mateixa línia de pensament, però arribem gairebé sempre als mateixos llocs.
És cosa de l’edat, no et preocupis, a mi també em passa, ja estic embafat de ser segon plat d’aquells que engoleixen una oportunitat rere una altra. Cansat dels que criden que volen guanyar, però que després tornen amb allò que de moment volen ser cap de l’oposició. L’actitud d’aquell de la feina que et diu allò que no se separa perquè ha fet números i no l’hi surt. I què m’expliques? No hi veig confiança, només tinc ocasió de confirmar la covardia de responsabilitzar als altres d’allò que no tens valor de dir ni de fer, i de vegades ni de pensar. Diu el clàssic que la vida és el que passa mentre esperes coses que no arriben mai. Potser sí. Però mentrestant has de poder tenir àncores, referents, perquè la societat serà líquida, però els amors han de ser sòlids. No tot està perdut, de fet estem començant a guanyar. Durant un temps hem deixat de ballar, però si hem pogut suportar-ho el que ens ve a partir d’ara serà meravellós.