A partir de cert moment volem saber com acabarem. Viure amb previsió. Una vida que puguem entendre o, pitjor encara, que puguem explicar. Però tot sovint no sabem si encara hem començat, cecs de justificacions. I llavors venen les crisis, de creixement, de mitjana edat, d’identitat nacional, de relació laboral, de relat intern i de mirall. Els nostres fonaments se’ns rebel·len, fang escalant per l’escala de Richter. Ens sentim insegurs, epidèmia de la nostra època, i això ens dona una tranquil·litat estranya.
Està bé estar malament. Mirem enrere i sempre tenim vertigen, epidèmia de la nostra era. I, sense posar-se monjo tibetà, ja sabem que el present és el límit entre el passat i el futur, un finíssim filferro que ens permet ser amos del nostre destí, si ens ho mirem bé. Sobretot si no pretenem dominar-lo. Asseure's en un banc i gaudir del corrent d’aire, de la gent que passa, de no haver de fer res, de rellegir el llibre que et van recomanar. Ara hi ha qui parla de fluir, de surfejar, de deixar-se endur per les circumstàncies. Compte amb els profetes que atrauen i no persegueixen. Potser no cal perseguir però sí tenir un objectiu, perquè la vida va de desviar-se, de perdre’s pel sotabosc, per descobrir corriols que potser no són còmodes, però sí que poden passejar-te per indrets que si no són feliços si mereixen ser caminats. No som previsibles, i no ho serem. Som uns addictes a la incertesa. Si ho admetem podrem manegar la nostra angoixa, aquesta malfiança del que vindrà, aquesta carretera al no-res avui i al reconeixement demà.
Com diu un dels nostres poetes més sagnants: “No haver-te conegut seria terrible / Però terrible, terrible / I no ho sabria / A sobre, no ho sabria”. Conèixer i estimar. Saber i perdre. Els versos d’Enric Casasses poden semblar tan sols un joc de paraules, una obvietat divertida o el gat de Schrödinger esgarrapant la caixa. I no. Malgrat ser un poema tan popular que el trobem en tasses de cafè i en bossetes de tela estiuenques no és tan sols una declaració d’amor, és una constatació d’una vacil·lació, o com a mínim d’un sentiment mutilat, d’un amor no confirmat. Deixeu-me que m’equivoqui. No sabem tractar el dubte, acostumats com estem a què ens donin la raó. I quan no, anem despistats com un antic votant convergent en unes eleccions. Transitar per la incertesa és esgotador, però amic és el que ens ha tocat viure.
L’angoixa és un dels grans problemes de salut mental de la nostra societat, no és cap moda. Un 24% dels catalans pateix d’ansietat o depressió, amb dades de 2022, i una tendència creixent i sostinguda en la darrera dècada. Ens dol viure. I això no és poesia, és bioquímica i una vida cada cop més afilada. Abans als sentiments se’ls allunyava i ara ens els trobem de cara. Això no agrada, no es digereix bé, de cap manera. Som una societat que mentre s’angoixa només troba resposta en l’odi. Ens parlen dia sí, dia també, de la polarització, de si la política, de si el model social, de si la mort de la família. I potser sí, però aterrem la qüestió: ens odiem perquè no tenim cap alternativa. Ara matiso.
En la recomanable sèrie Feud -que narra l’enemistat entre Joan Crawford i Bette Davis- apareix una estupenda Olivia de Havilland (Catherine Zeta-Jones) que llança aquesta màxima: “Les enemistats no venen mai de l’odi, venen del dolor”. I aquí rau tot.
No és la incertesa la que ens fa veure el futur amb bromera i males vibracions. És que ens estem trencant, mentre sona un crec-crec, la metzina del nostre patiment. A veure, no podíem esperar passar del plaer al dolor sense que això piqués una miqueta. Les ferides estan fetes perquè ens hi tirin llimona. És tan important saber guanyar com saber perdre, fins i tot millor saber guanyar que saber perdre.
Pugem per les escales mentre ens creuem amb els nostres fantasmes que van baixant, no sabem cap a on, i no importa. Quan els mirem a la cara, quan els hi fem saber que estem al lloc és quan estem començant a guanyar. Mentre aspirem a empatar som pell i, de fet, no mereixem altra cosa. I, com ens dispara Mishima, “les veritats es confonen / el covard és valent / i en l'estona que passa entre que ho veig i ho entenc va creixent la certesa / que no ens necessitem / però ens tenim”. Això potser va contra l’autor de l’article i ens condemna a l’equilibri impossible, a la inestabilitat tolerable, a l’empat permanent, a la renúncia per no perdre, a nadar i mullar-se la roba.
Fins que no ens diguem la veritat seguirem donant voltes dintre de la rotonda de la incòmoda sensació de no viure prou ni de saber per on hem de seguir. Estem esgotats. Però no sabem viure d’una altra manera. Deixant la porta oberta a les nostres pors per tenir l’excusa per no avançar. El camí no ha de ser cap endavant, potser el nostre pànic ens salvarà i mentre anem amb barca amb només un rem seguirem on estem. Crec que no va per aquí. Sense risc no hi ha patiment, sense llavor no hi ha res nou. No cal estar mort per deixar de viure.
Està bé estar malament. Mirem enrere i sempre tenim vertigen, epidèmia de la nostra era. I, sense posar-se monjo tibetà, ja sabem que el present és el límit entre el passat i el futur, un finíssim filferro que ens permet ser amos del nostre destí, si ens ho mirem bé. Sobretot si no pretenem dominar-lo. Asseure's en un banc i gaudir del corrent d’aire, de la gent que passa, de no haver de fer res, de rellegir el llibre que et van recomanar. Ara hi ha qui parla de fluir, de surfejar, de deixar-se endur per les circumstàncies. Compte amb els profetes que atrauen i no persegueixen. Potser no cal perseguir però sí tenir un objectiu, perquè la vida va de desviar-se, de perdre’s pel sotabosc, per descobrir corriols que potser no són còmodes, però sí que poden passejar-te per indrets que si no són feliços si mereixen ser caminats. No som previsibles, i no ho serem. Som uns addictes a la incertesa. Si ho admetem podrem manegar la nostra angoixa, aquesta malfiança del que vindrà, aquesta carretera al no-res avui i al reconeixement demà.
Com diu un dels nostres poetes més sagnants: “No haver-te conegut seria terrible / Però terrible, terrible / I no ho sabria / A sobre, no ho sabria”. Conèixer i estimar. Saber i perdre. Els versos d’Enric Casasses poden semblar tan sols un joc de paraules, una obvietat divertida o el gat de Schrödinger esgarrapant la caixa. I no. Malgrat ser un poema tan popular que el trobem en tasses de cafè i en bossetes de tela estiuenques no és tan sols una declaració d’amor, és una constatació d’una vacil·lació, o com a mínim d’un sentiment mutilat, d’un amor no confirmat. Deixeu-me que m’equivoqui. No sabem tractar el dubte, acostumats com estem a què ens donin la raó. I quan no, anem despistats com un antic votant convergent en unes eleccions. Transitar per la incertesa és esgotador, però amic és el que ens ha tocat viure.
L’angoixa és un dels grans problemes de salut mental de la nostra societat, no és cap moda. Un 24% dels catalans pateix d’ansietat o depressió, amb dades de 2022, i una tendència creixent i sostinguda en la darrera dècada. Ens dol viure. I això no és poesia, és bioquímica i una vida cada cop més afilada. Abans als sentiments se’ls allunyava i ara ens els trobem de cara. Això no agrada, no es digereix bé, de cap manera. Som una societat que mentre s’angoixa només troba resposta en l’odi. Ens parlen dia sí, dia també, de la polarització, de si la política, de si el model social, de si la mort de la família. I potser sí, però aterrem la qüestió: ens odiem perquè no tenim cap alternativa. Ara matiso.
En la recomanable sèrie Feud -que narra l’enemistat entre Joan Crawford i Bette Davis- apareix una estupenda Olivia de Havilland (Catherine Zeta-Jones) que llança aquesta màxima: “Les enemistats no venen mai de l’odi, venen del dolor”. I aquí rau tot.
No és la incertesa la que ens fa veure el futur amb bromera i males vibracions. És que ens estem trencant, mentre sona un crec-crec, la metzina del nostre patiment. A veure, no podíem esperar passar del plaer al dolor sense que això piqués una miqueta. Les ferides estan fetes perquè ens hi tirin llimona. És tan important saber guanyar com saber perdre, fins i tot millor saber guanyar que saber perdre.
Pugem per les escales mentre ens creuem amb els nostres fantasmes que van baixant, no sabem cap a on, i no importa. Quan els mirem a la cara, quan els hi fem saber que estem al lloc és quan estem començant a guanyar. Mentre aspirem a empatar som pell i, de fet, no mereixem altra cosa. I, com ens dispara Mishima, “les veritats es confonen / el covard és valent / i en l'estona que passa entre que ho veig i ho entenc va creixent la certesa / que no ens necessitem / però ens tenim”. Això potser va contra l’autor de l’article i ens condemna a l’equilibri impossible, a la inestabilitat tolerable, a l’empat permanent, a la renúncia per no perdre, a nadar i mullar-se la roba.
Fins que no ens diguem la veritat seguirem donant voltes dintre de la rotonda de la incòmoda sensació de no viure prou ni de saber per on hem de seguir. Estem esgotats. Però no sabem viure d’una altra manera. Deixant la porta oberta a les nostres pors per tenir l’excusa per no avançar. El camí no ha de ser cap endavant, potser el nostre pànic ens salvarà i mentre anem amb barca amb només un rem seguirem on estem. Crec que no va per aquí. Sense risc no hi ha patiment, sense llavor no hi ha res nou. No cal estar mort per deixar de viure.