Hi ha moments en què tens una epifania, un senyal, un arbust en flames, un llampec que il·lumina el carrer. Pot ser per un no o per un sí. I saps que és fins aquí. Serà l’horòscop o serà un atac de dignitat. Poques coses més alliberadores que voler renunciar per fi. Estem emboirats per proclames que si vols, pots; que el destí proveirà, que tot et serà donat. Aquestes i altres mentides postmodernes que farceixen la nostra angoixa d’impossibles i d’obstacles per la maduresa real. Fabriquem una societat on no es pot dir que no i que si no t’apuntes al grup ets malvist, ja no ets de la tribu, ferum de traïdor. Fora. Vaig entendre fa un temps que, efectivament, una de les cotes més altes de l’amor és deixar anar algú que estimes. O alguna cosa si et va millor. El poder de la renúncia diran alguns. Dir no a quelcom que vols. Arrencar el teu desig de soca-rel. Em van ensenyar que podia córrer tot el que podia frenar. No és una tramuntanada, no. És com l’independentisme de pluja fina, va escolant-se dia a dia, suposo. I en aquest cas sí que hi ha una gota que trenca l’estaca, i aquesta gota ets tu. Poques coses més grosses que desenamorar-te volgudament. El no assertiu. Confirmar que no estàs fet només de melangia i bones intencions. I trobar-se en una vida sense candidats i sense records. Pau per fi i horror al buit.
Ens agrada més del compte això de començar de nou. Fer tabula rasa. Herois del reinici descavalcats de la il·lusió. El perdó és per un cop, un bitllet d’anada; no hi ha segona oportunitat. Una altra cosa és practicar-nos l’amnistia que, malgrat el que es digui, és oblidar i no mirar enrere. El punyent Chuck Palahniuk insisteix en el fet que "és molt difícil oblidar el dolor, però és encara més difícil recordar la dolçor; no tenim cap cicatriu per mostrar la felicitat". Plens de ferides i això que sembla que només recordem la part bona, però no és així; ens torturem i ens encanta. Allò de posar-nos davant del mirall i dir que no ens hem agradat. Per això diu molt d’algú quan s’adona que no vol més i arriba a convèncer-se a ell mateix que prou, i actua. Tant de bo poder cancel·lar la subscripció a temps, abans d’entendre que no ets tan important com l’altre ho és per tu. Aquell punt de dignitat que l’he deixat jo. No val per res. És com el valor que es dona qui vota en blanc. Tria, equivoca’t, viu i no m’emprenyis.
Has de tenir prou estómac per arribar a una trobada amb ganes que no vagi bé, que finalment l’altre et caigui malament. De ser el dolent. En el fons és donar-se la raó això que en diuen alliberar-se, buidar el pap, treure’s un pes de sobre, obrir-se. Li pots dir com vulguis. El dolor de l’alliberament, compte, pot ser metzina en ampolletes de melangia amable, d’aquella que et provoca el somriure i et passeja pels records. Camins sense fi que et distreuen fins que la fel que et puja per l’esòfag et recorda que estàs viu. Com cantaven l’altre dia al Liceu, a Orgia de Calixto Bieito i Hèctor Parra, estem enmig d’un silenci ple de veus. Només tenir intenció enmig d’aquest masoquisme té cert sentit. Ciceró deixà escrit que es perd més per la indecisió que no pas per una decisió equivocada, i és aquest valor el que es troba faltar.
Dir si gall o gallina. Tractar a l’altre amb respecte vol dir no dissimular. No fer veure. No podem viure en la precampanya constant. Perquè creix la desafecció. Però sobretot es perd la confiança. Allò que ens ha costat tant i que tantíssim costa. La màgia de la complicitat, la connexió, la guspira en la mirada. És veritat que som els amics que hem deixat i que encara busco què és etern. Però també és veritat que hem de poder tenir un espai segur diguem-ne, un refugi climàtic enmig del nostre propi infern. El poder de renunciar és magnífic, permet tornar-hi, donar-se oportunitats. Ara bé, em demano fins quan. No estem preparats per l’etern retorn. Saber que tens una vida extra ja devalua la vida que tens. I seria una pena no gaudir de l’oportunitat que tens barallant-te amb el que no pot ser.