Una jove de 23 anys que pateix una lesió medul·lar ha demanat acollir-se al suïcidi assistit que facilita la llei de l’eutanàsia, però l’oposició del pare ha aconseguit que un jutjat de Barcelona traslladi la qüestió al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El cas ha posat l’eutanàsia al centre del cicle de notícies i tot indica que els mitjans i l’opinió publicada se situen de forma molt majoritària al costat del dret a morir dignament. Un eufemisme bonic.
El suïcidi assistit amb el suport de l’Estat és un exemple clar de l’evolució de la finestra d’Overton, el camí d’una idea extrema des dels marges de la societat fins a ser acceptada com un lloc comú. L’eutanàsia es va obrir pas com una solució per a persones en circumstàncies desesperades, forçades a una vida de dolor i patiment, com la del famós Ramón Sampedro i els seus 30 anys d’immobilitat forçada per la tetraplegia. Ara arriba a una jove de 23 anys amb problemes psiquiàtrics i una lesió medul·lar no irreversible fruit d’un intent de suïcidi anterior. No és estrany que el pare argumenti desesperadament que amb assistència mèdica i psicològica la seva filla podria recuperar les ganes de viure i tenir un projecte de vida autònoma.
Potser costa de creure que la normalització de l’eutanàsia porti a una epidèmia de suïcidis i a la vulgarització del valor de la vida, però no seria el primer cop que una llei converteix l’excepció en norma i problema social. El divorci i l’avortament serveixen perfectament per il·lustrar la possibilitat d’un camí fosc que és més a prop del que sembla.
Quan es va aprovar la llei del divorci el 1981 feia anys que la societat havia assumit que no tots els matrimonis havien de ser per sempre. Calia que alguns matrimonis fallits es poguessin dissoldre i no semblava que això hagués de debilitar una institució social mil·lenària i sòlida. Pocs ciutadans haurien imaginat que 40 anys després, més de la meitat de les bodes acabarien en divorci i que la majoria dels nens naixerien fora del matrimoni. Avui en dia ja no preocupa, és tot just una dèria conservadora, però la relació positiva entre matrimoni, estabilitat familiar i bona criança continua existint malgrat les excepcions i els prejudicis.
Quan es va aprovar la llei de l'avortament el 2010 era evident que calia evitar el drama dels avortaments il·legals insalubres i perillosos. Era evident, i encara ho és, que hi ha adolescents i víctimes de violació per a qui l’avortament ha de poder ser una opció legal, però també ho era que l’avortament no hauria de ser mai un mètode anticonceptiu ni una pràctica generalitzada. Pocs ciutadans haurien imaginat llavors que el 2022 s’arribaria als 100.000 avortaments a l’Estat i que gairebé un de quatre embarassos acabaria en interrupció voluntària. Un altre eufemisme.
Els precedents són a la vista i dibuixen una perspectiva fosca. Hi ha contradiccions flagrants en la ideologia del progressisme tou que no s’assenyalen prou. Preocupa la baixa natalitat, però gairebé ningú no assenyala l’erosió del matrimoni i la frivolització de l’avortament que hi tenen una relació directa. El dol perinatal que acompanya la pèrdua d’un fill durant l’embaràs compta amb grups de suport i cobertura sanitària, però gairebé ningú no assenyala el dol que moltes dones que avorten carreguen tota la vida. Preocupa el suïcidi entre els joves, la primera causa de mort dels adolescents, però gairebé ningú assenyala la contradicció evident entre el discurs contra el suïcidi i la promoció de l’eutanàsia com un dret a l’abast de tothom. La finestra d’Overton és, sovint, una capsa de Pandora.