Ara dels propietaris n’hem de dir rendistes. El Sindicat de Llogateres, aquest bolet que els mitjans han convertit en representatiu sense que ningú sàpiga ben bé com ni per què, ho ha decidit així. Els propietaris passen a ser “rendistes” (les cometes són indispensables) de la mateixa manera que de sobte tots els immigrants es van convertir en “refugiats” o els inversors de qualsevol mena es van guanyar l’etiqueta d'"especuladors". Ressons d’Orwell, l’espectre del comunisme i l’ús retort del llenguatge sempre van agafats de la maneta.
Però què és un rendista? Quin és el crim d’algú que compra un habitatge per posar-lo en lloguer? Un “rendista” és un estalviador que, amb allò que no va gastar ahir, ha invertit en un bé que li donarà rendiment per a demà. Fins i tot quan el “rendista” és un hereu serà qualsevol cosa menys un hereu escampa, perquè posa el patrimoni per sobre el gaudi immediat que podria aconseguir amb la venda. La caricatura del rendista entronca amb els grans propietaris rurals del món preindustrial, l’última remor del feudalisme, però és lluny de la realitat d’avui. A Barcelona i al conjunt del país la major part dels habitatges de lloguer són en mans de particulars que compten els seus habitatges amb els dits d’una mà.
Hi ha valors positius lligats al “rendista”. L’estalvi és un valor, la mirada a llarg termini és un valor, la conservació de patrimoni i la riquesa generacional, la voluntat de deixar herència són valors amb valor que fan funcionar un país. Idees i actituds que convindria promoure pel bé de tots, pobres i rics, perquè són a l’arrel de les societats que prosperen. Els debats polítics amaguen debats morals, i a Catalunya fa molt de temps que gairebé ningú no gosa defensar la propietat, l’estalvi i el treball. Sense contrapesos els debats són coixos, i idees estranyes que haurien de ser a l’extrem acaben ocupant el centre polític amb conseqüències dramàtiques a llarg termini.
És de sentit comú, els habitatges de lloguer han de ser propietat d’algú. El sector públic, un actor necessari, hi ha de jugar un paper, però no en pot ser l’únic propietari perquè ni té prou capacitat d’inversió ni el model soviètic no sembla el més desitjable. Els propietaris a qui es tracta de “rendistes” improductius no només no són el problema, sinó que formen part de la solució. Sense propietaris que comprin i lloguin no hi ha oferta disponible, així de senzill. Criminalitzar-los i assetjar-los amb protestes i normatives aconseguirà el mateix resultat que la llei de lloguers franquista de 1964, que la propietat i la hipoteca siguin de nou l’única opció possible per qui busca un sostre. Ja es va veient.
Els lloguers han pujat, han pujat molt, però l’alça dels preus només és un símptoma, la conseqüència i no la causa. La malaltia és l’atractiu de Barcelona. L’atractiu turístic i el boom dels expats pressionant per dalt, pagant el lloguer d’aquí amb salaris americans i del nord d’Europa. I la pressió migratòria pressionant per baix, amb el lloguer d’habitacions fent créixer l’infrahabitatge. Si no es mitiga aquesta demanda, si no es troba la fórmula per poder construir i rehabilitar per augmentar l’oferta, si no s’inverteix en transport públic per ampliar la Barcelona metropolitana, el mercat de lloguer no es normalitzarà i trobar pis a Barcelona seguirà sent un impossible.
La regulació artificial dels preus aconseguirà, això sí, un triple impacte negatiu. Una reducció de l’oferta amb el traspàs d’habitatges de lloguer a propietat. La necessitat d’unes regulacions cada cop més estrictes i punitives per mirar de controlar l’incontrolable. I el millor de tot, que només puguin llogar els expats que ofereixen totes les garanties, però ara fent-ho a preu de saldo. Un èxit.