Durant el segle XX la humanitat té el rècord d'haver protagonitzat terribles genocidis, alguns d'ells sense quantificar rigorosament. Les xifres són realment esgarrifoses, tan esgarrifoses que ens recorden les mortaldats produïdes per les pandèmies de pesta d'altres temps.
El genocidi armeni del qual els turcs encara no volen que se'n parli amb normalitat i que han aconseguit imposar la negació en el seu territori. La gran purga de Stalin, els Gulags, el genocidi i la destrucció de les memòries nacionals, la massacre a la Xina, primer pels japonesos, després en nom de revolucions culturals, que inclou el conflicte del Tibet i moltes d'altres minories com els uigurs, la terrible carnisseria ruandesa, algunes exterminacions durant la guerra dels Balcans i el terrible Holocaust, el mal total.
Els nostres polítics actuals es queden habitualment en una mirada superficial sobre l'Europa de la Segona Guerra Mundial i s'acusen de ser nazis o feixistes uns a altres. Fins i tot els que no han estat capaços de condemnar els règims imposats per les armes, que executaren massivament la seva dissidència com el franquisme, es veuen amb cor de qualificar de nazi als seus adversaris amb una frivolitat incommensurable.
Cada vegada que ho fan, fereixen a tots els que la solució final de Hitler ens va prendre de la manera més cruel possible algun dels nostres essers estimats. Els catalans, els espanyols que havien lluitat per la República foren assenyalats amb un triangle blau d'apàtrida per deportar-los, turmentar-los i finalment matar-los després de suplicis que no cal relatar.
Dels altres genocidis no en parlen perquè el recurs dialèctic no és tan fàcil i perquè els caldria llegir una mica d'història i geopolítica i estan massa ocupats insultant-se i fent córrer la maneta del temps cap enrere.
D'exilis també n'hem vist o estudiats molts. El segle XIX català el podríem considerar el segle de l'exili, potser no pel volum total d'exiliats (llavors la població era molt menor) sinó per la presència continuada d'exiliats en la vida política, econòmica i social del país: afrancesats, liberals, absolutistes, carlistes, demòcrates, republicans, anarquistes, socialistes....
Durant el segle XX podríem trobar líders anarquistes amagats i exiliats des de les primeres dècades, podríem analitzar la dictadura de Primo de Rivera i la del general Berenguer, podríem parlar dels exiliats del 1931, dels convocants de la vaga general de 1934 que es van exiliar, dels benestants i conservadors que fugien de la violència revolucionària de l'any 36, dels desplaçats i refugiats de les zones on va triomfar el sollevament militar, de l'exili de republicans els darrers mesos de la Guerra a França, al nord d'Àfrica, a Americà. Encara ens quedaria el degoteig d'exiliats que fugien quan sabien que la policia franquista els buscava, que potser algun company o companya detinguts havien donat el seu nom interrogats sota tortura sistemàtica.
La definició del diccionari de la llengua catalana ens defineix exili com: expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics.
Que cadascú valori si els exilis han estat preventius, per persecució real o voluntaris per desacord amb els règims polítics i alguna de les seves decisions, però que no s'equipari la paraula exili de manera automàtica a les més que penoses circumstàncies del mig milió de persones de l'exili de principis de 1939 totes les decisions d'expatriació.
Alguns no aconseguiren arribar a la frontera, exhausts o malalts, també morint sota les bombes de l'aviació alemanya o italiana, d'altres van morir només travessar la ratlla, creient-se salvats per una frontera, moriren en el fred de les muntanyes i d'altres foren apilonats en platges on bufava un vent glaçat sense refugi ni menjar. Es calcula que un 30% dels internats en aquest camp va morir de fred, gana o malaltia infecciosa.
No hi ha cap problema per considerar exiliats al president Puigdemont i alguns dels seus consellers tenint en compte la definició del diccionari, però en nom de tots els que van conèixer de prop la pèrdua de vides joves i plenes de projectes, dels que foren desposseïts del mocador de fer farcells on portaven un jersei per abrigar-se, no caiguin en la temptació de la comparativa fàcil però incerta de pensar que l'exili només és comparable a aquell episodi.
Molts d'aquests exiliats de 1939 visqueren la doble tragèdia en trobar-se enmig de la Segona Guerra Mundial i foren víctimes de l'holocaust. Res no es pot comparar amb l'holocaust per promoure cap mena de causa política per molt legitima que sigui.
Vaig decidir escriure aquestes consideracions el dia que la consellera de la Presidència va publicar una fotografia d'Anne Frank, exiliada, amagada, deportada, exterminada. El seu famós diari només ens parla dels dos anys que va viure amagada. Cal conèixer la totalitat de la seva història per no caure mai en la temptació de considerar que la comparativa de la seva vida és escaient a cap dels episodis que vivim per molt dramàtics i excepcionals, per molt que jo desitjo cada dia sortir del malson de la incapacitat de la política.
A tots els candidats i candidates de les eleccions generals, europees, autonòmiques i municipals que ens esperen en els pròxims quatre mesos, utilitzin les paraules curosament, busquin les comparacions adequades però no sembrin infàmia sobre la infàmia que ja hagueren de viure per morir els protagonistes del pitjor dels exilis i del pitjor dels genocidis. No frivolitzin. No tornin a ofendre el seu record.
El genocidi armeni del qual els turcs encara no volen que se'n parli amb normalitat i que han aconseguit imposar la negació en el seu territori. La gran purga de Stalin, els Gulags, el genocidi i la destrucció de les memòries nacionals, la massacre a la Xina, primer pels japonesos, després en nom de revolucions culturals, que inclou el conflicte del Tibet i moltes d'altres minories com els uigurs, la terrible carnisseria ruandesa, algunes exterminacions durant la guerra dels Balcans i el terrible Holocaust, el mal total.
Els nostres polítics actuals es queden habitualment en una mirada superficial sobre l'Europa de la Segona Guerra Mundial i s'acusen de ser nazis o feixistes uns a altres. Fins i tot els que no han estat capaços de condemnar els règims imposats per les armes, que executaren massivament la seva dissidència com el franquisme, es veuen amb cor de qualificar de nazi als seus adversaris amb una frivolitat incommensurable.
Cada vegada que ho fan, fereixen a tots els que la solució final de Hitler ens va prendre de la manera més cruel possible algun dels nostres essers estimats. Els catalans, els espanyols que havien lluitat per la República foren assenyalats amb un triangle blau d'apàtrida per deportar-los, turmentar-los i finalment matar-los després de suplicis que no cal relatar.
Dels altres genocidis no en parlen perquè el recurs dialèctic no és tan fàcil i perquè els caldria llegir una mica d'història i geopolítica i estan massa ocupats insultant-se i fent córrer la maneta del temps cap enrere.
D'exilis també n'hem vist o estudiats molts. El segle XIX català el podríem considerar el segle de l'exili, potser no pel volum total d'exiliats (llavors la població era molt menor) sinó per la presència continuada d'exiliats en la vida política, econòmica i social del país: afrancesats, liberals, absolutistes, carlistes, demòcrates, republicans, anarquistes, socialistes....
Durant el segle XX podríem trobar líders anarquistes amagats i exiliats des de les primeres dècades, podríem analitzar la dictadura de Primo de Rivera i la del general Berenguer, podríem parlar dels exiliats del 1931, dels convocants de la vaga general de 1934 que es van exiliar, dels benestants i conservadors que fugien de la violència revolucionària de l'any 36, dels desplaçats i refugiats de les zones on va triomfar el sollevament militar, de l'exili de republicans els darrers mesos de la Guerra a França, al nord d'Àfrica, a Americà. Encara ens quedaria el degoteig d'exiliats que fugien quan sabien que la policia franquista els buscava, que potser algun company o companya detinguts havien donat el seu nom interrogats sota tortura sistemàtica.
La definició del diccionari de la llengua catalana ens defineix exili com: expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics.
Que cadascú valori si els exilis han estat preventius, per persecució real o voluntaris per desacord amb els règims polítics i alguna de les seves decisions, però que no s'equipari la paraula exili de manera automàtica a les més que penoses circumstàncies del mig milió de persones de l'exili de principis de 1939 totes les decisions d'expatriació.
Alguns no aconseguiren arribar a la frontera, exhausts o malalts, també morint sota les bombes de l'aviació alemanya o italiana, d'altres van morir només travessar la ratlla, creient-se salvats per una frontera, moriren en el fred de les muntanyes i d'altres foren apilonats en platges on bufava un vent glaçat sense refugi ni menjar. Es calcula que un 30% dels internats en aquest camp va morir de fred, gana o malaltia infecciosa.
No hi ha cap problema per considerar exiliats al president Puigdemont i alguns dels seus consellers tenint en compte la definició del diccionari, però en nom de tots els que van conèixer de prop la pèrdua de vides joves i plenes de projectes, dels que foren desposseïts del mocador de fer farcells on portaven un jersei per abrigar-se, no caiguin en la temptació de la comparativa fàcil però incerta de pensar que l'exili només és comparable a aquell episodi.
Molts d'aquests exiliats de 1939 visqueren la doble tragèdia en trobar-se enmig de la Segona Guerra Mundial i foren víctimes de l'holocaust. Res no es pot comparar amb l'holocaust per promoure cap mena de causa política per molt legitima que sigui.
Vaig decidir escriure aquestes consideracions el dia que la consellera de la Presidència va publicar una fotografia d'Anne Frank, exiliada, amagada, deportada, exterminada. El seu famós diari només ens parla dels dos anys que va viure amagada. Cal conèixer la totalitat de la seva història per no caure mai en la temptació de considerar que la comparativa de la seva vida és escaient a cap dels episodis que vivim per molt dramàtics i excepcionals, per molt que jo desitjo cada dia sortir del malson de la incapacitat de la política.
A tots els candidats i candidates de les eleccions generals, europees, autonòmiques i municipals que ens esperen en els pròxims quatre mesos, utilitzin les paraules curosament, busquin les comparacions adequades però no sembrin infàmia sobre la infàmia que ja hagueren de viure per morir els protagonistes del pitjor dels exilis i del pitjor dels genocidis. No frivolitzin. No tornin a ofendre el seu record.