Ens queda una setmana abans que les urnes determinin la nova composició del Parlament de Catalunya i s’obri el procés d’obtenir majories per poder configurar el govern que dirigeixi els afers públics catalans fins l’any 2028.
Els he de confessar que molts amics interessats per la política han perdut aquesta estranya i potser malaltissa atracció que sento per llegir propostes electorals i fins i tot seguir debats electorals. Ho he fet recentment en la campanya portuguesa perquè des de fa anys la privatització del sistema de salut és protagonista i raó d’enfrontaments entre les formacions que optaven a la presidència i les propostes de canvi de model energètic eren molt interessants. També he seguit les eleccions a Euskadi perquè per raons, potser conjunturals, el debat sobre el funcionament dels serveis públics, especialment de la OSAKIDETZA (servei basc de salut), va ser molt viu i propositiu.
A Catalunya tot i que les reiterades enquestes sobre les preocupacions ciutadanes són: canvi climàtic, seguretat, economia, guerres, sanitat, habitatge, educació, feminisme, relacions Catalunya-Espanya, la majoria dels debats no aporten propostes elaborades en la majoria d’aquests àmbits
Els debats han esdevingut una repetició esgotadora de la interpretació del passat, on ja sabem quin és el biaix d’interpretació dels fets, i s’han convertit en debats de passadís de partit. No parlo dels partits en to pejoratiu, perquè crec que, amb canvis, continuaran essent la canalització de les diferents maneres de pensar i demostració de la pluralitat; però els debats de passadís no són els de reflexió, són els de tòpics i de desqualificacions.
Ho he intentat, però no he aconseguit trobar converses que vagin més enllà de les frases de “volem una sanitat i una educació millor”, però sense propostes. Entenc que si hem viscut anys d’efervescència, la temptació d’apel·lar als sentiments del passat recent hi sigui. Tanmateix, no entenc que els equips de campanya no estableixin com un dels elements de la campanya el cansament acumulat, el descrèdit assolit, la necessitat de què els espectadors o oients escoltin alguna proposta nova i atractiva.
Qüestions com obtenir l’èxit educatiu en les escoles públiques d’alta complexitat, incrementar les aules d’acollida, prevenir l’abandonament escolar, proposar xarxes socials més enllà de l’escola; proposar sistemes de tractament dels pacients fràgils que permetin l’envelliment amb dignitat i respecte per agrair a tots els nostres norantins la seva gran aportació a la societat i als serveis que avui (amb problemes) gaudim.
Ni un sol comentari a la cura del nostre patrimoni, ni projectes estratègics com el nou Clínic. Ni la defensa de la recerca científica, l’únic camp en què Catalunya pot vantar-se dels resultats tot i el maltracta que reben els investigadors.
Com que ja he dit que la meva atracció per la política és malaltissa, potser continuaré veient els debats, però la Catalunya a la qual es dirigeixen, la que potser pot pagar el lloguer, potser no necessita ajudes socials, però necessita esperança, necessita confiar en un futur millor i no esperar que l’atzar ens sigui favorable.