Fang mediàtic

1 de setembre del 2021. Ja fa tres anys, o només en fa tres. La DANA va colpejar de ple les Cases d’Alcanar. Un any abans, va ser el Glòria. Els forts aiguats van tenyir de marró un paisatge que fins aquell moment era blau i blanc. El fang, el que tot ho embruta. El que s’incrusta a les ungles, el que es queda enganxat a les fosses nasals. Del que no te’n pots despendre ni amb 10 rentadores. I el que et queda per sempre a la retina. Pel que ha estat i pel que hagués pogut ser. Amb l’únic consol que almenys no hi ha hagut pèrdues humanes. Esperant els ajuts que arriben en comptagotes i aquells que et van prometre i que mai t’han acabat donant. I mentrestant, una altra DANA i el patiment de quan serà la següent. El rastre de solidaritat del moment i la sensació de solitud quan veus que passen els mesos i ja ningú se’n recorda de tu. Ja han passat tres anys i encara hi ha façanes que intenten recuperar el seu color original.

L’endemà, i el següent. I aviat hauran passat dues setmanes del gran desastre de València. 33.000 habitatges afectats, 66.000 vehicles fets ferralla. Les víctimes totals, potser mai les sabrem. I tot allò que s’ha perdut i que és irrecuperable. La impotència de no poder lluitar contra el temps. La confiança amb qui ens governa. Els àlbums de fotos, tot allò que era material, però que estava carregat de sentiments. Adonar-te de la teva pròpia fragilitat i que per molt que ho vulguis, no pots protegir els teus de la devastació. És ben bé que quan ens veiem contra les cordes, fregant l’abisme, és quan surt el millor i el pitjor dels humans. Els milers de persones que s’han arromangat per treure el fang de carrers i cases, que han donat als altres el que ells no tenen. I els polítics i mitjans que han trepitjat la desolació per acabar-ho d’enfangar tot.

Contrasta sentir els veïns que diuen que el que surt als mitjans no és ni una petita part de la realitat, amb la realitat augmentada i distorsionada que corre per algunes televisions i xarxes socials. Les barbaritats, la desinformació, el caos. Embrutar, exagerar i mentir, quan només es tractava d’informar. Un fet tan simple i complicat alhora propi de la nostra professió. Que no és ni intoxicar ni contaminar, és explicar i donar veu. És anar fins al lloc dels fets sense ser-ne el protagonista. Cap invenció, només el relat. Sense molestar ni envair. Perquè el que ha passat a València suposarà un abans i un després en tots els sentits. I també per a la nostra professió, ofegada pel poder i el “jo vaig informar primer”.

El fang mediàtic d’aquests últims dies tampoc es recuperarà en anys. Ara, el mal ja està fet. El descrèdit que alguns ja tenien, s’ha amplificat. I els pocs que se’n salvaven, s’han sumat a la llista. Un ofici que en molts casos estarà tacat per sempre i que els que tenen memòria mai ho perdonaran. Ens posaran en dubte, desconfiaran. Si a la classe política ja l’hem de donar per perduda, desitjo que alguns mitjans encara puguin recuperar la confiança de la societat. Auditant, revisant. Fent memòria. No oblidant quan el tema ja no ven, encara que ja no doni audiència. En uns mesos, en uns anys, hauran de tornar al lloc dels fets per informar de què se n’ha fet de la pluja de milions i dels recursos que es van prometre enmig de la desgràcia. De les famílies que ho van perdre tot. De les històries inacabades. Comprovar si han aconseguit recuperar el color original, encara que ja hagin passat tres anys.